Aquí va néixer la pesseta

Les excavacions realitzades a l'interior de l'edifici de La Seca de Barcelona han posat al descobert les estructures utilitzades per fabricar moneda al segle XIX, l'últim període útil d'aquest enorme edifici que, a intervals, des del segle XIV, ha encunyat les monedes barcelonines i catalanes. També la pesseta, que va estar viva fins al 2009, va néixer aquí. Peceta era la denominació popular donada als dos reals encunyats per l'arxiduc Carles a Barcelona fins al 1714. Tancada després de la guerra de Sucesión, La Seca va tornar a obrir durant la dominació napoleònica el 1808, moment en què es van encunyar les primeres pessetes com a tals.

Si l'edifici es diu La Seca el més que probable és que al seu interior s'hi localitzin restes de la fabricació de moneda a Barcelona. Però els treballs arqueològics realitzats el 2010, previs a la reforma de l'edifici situat al número 40 del carrer Flassaders —presidit per un enorme escut barroc de Felip V— van permetre documentar només activitat encunyadora des del segle XIV però van proporcionar poques restes d'aquesta activitat. Era com si l'ús posterior, com a taller de toves, magatzem de drogueria i discoteca haguessin acabat amb el passat monetari de l'edifici que va encunyar les pessetes entre 1808 i 1881, any en què es va clausurar.

Però ara la cosa ha canviat. A la part posterior de l'illa que delimiten els carrers Flassaders, Mosques, Cirera i La Seca i accedint-hi per una enorme porta arquitravada, hi ha una nau propietat de l'Ajuntament. Els treballs per instal·lar allà les oficines, els serveis de documentació i l'acolliment d'estudiants del Museu de les Cultures del Món, que es construeix al veí carrer de Montcada, han posat al descobert, a tan sols 10 centímetres del paviment actual, les entranyes de la seca barcelonina del segle XIX. Després de localitzar restes d'activitat en el tast realitzat per instal·lar la caixa d'un ascensor, Jaume Ciurana, regidor de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, va donar l'ordre d'excavar en extensió els 300 metres quadrats de la nau.

Després d'uns 15 dies, l'excavació dirigida per l'arqueòloga Anna Bordas d'ATICS i supervisada per Carme Miró, directora del Pla Bàrcino, ha donat el seu fruit: s'ha recuperat la carbonera, un dipòsit per a aigua, séquies amb restes d'òxid, túnels i canalitzacions per conduir l'aigua calenta per moure les màquines o arrossegar els metalls fosos a altes temperatures. També s'han trobat més d'una dotzena d'enormes lloses de pedra de Montjuïc amb marques d'haver servit de base per fixar aquestes màquines al sòl i unes 15 monedes, totes defectuoses que els moneders —els professionals que heretaven l'ofici de fabricants de moneda— van oblidar en algun moment. “És normal, les que no sortien bé al final del procés es tornaven a fondre”, explica Bordas mentre controla els treballs d'una petita excavadora que retira enderrocs de farciment localitzats al costat de la carbonera.

El projecte pel Museu de les Cultures no hipotecarà el futur del que s'ha localitzat

Aquest espai, gairebé desconegut pels barcelonins i lluny de la bullícia del turisme, ha conservat les restes del procés necessari per fondre el metall, realitzar les planxes d'on sortien els discos o cospells i encunyar les monedes a martell, molins de premsa de volant i finalment automatització amb màquines mogudes per vapor o electricitat.

En una de les zones, per sota d'aquestes estructures, ha aparegut un mur del segle XIV que permet deduir que l'activitat, com a mínim, es va desenvolupar durant sis segles. En els propers dies, després de dibuixar i documentar les restes es protegiran amb geotèxtil i es cobriran de sorra per poder començar a treballar en l'altra meitat. Segons Ciurana, que assegura que és aviat per valorar la importància del que s'ha localitzat, tot el que es faci en relació amb el Museu de les Cultures, un projecte que dirigeix l'arquitecta Meritxell Inaraja, serà reversible, per no hipotecar possibles plans de futur per a aquestes estructures.

Per Albert Estrada-Rius, conservador cap del Gabinet Numismàtic de Catalunya, situat al MNAC, les restes aparegudes són com haver trobat el paradís. Autor d'una tesi doctoral el 2012 sobre la Casa de la Moneda de Barcelona assegura que “és com veure la història en directe. Fins ara teníem el resultat dels avanços, que són les monedes, i podíem llegir els documents que ens expliquen com es van anar introduint en cada moment. Tot és com un puzle i ara ho podem veure en 3D”, explica.

El 1856 la Maquinista Terrestre va crear la primera premsa per encunyar amb vapor

La setmana passada Estrada-Ruis va estar a Madrid veient a la Reial Casa de la Moneda una premsa Thonnelier que potser va estar ancorada en alguna de les pedres localitzades. “Va ser creada per la Maquinista Terrestre i Marítima el 1856 i en una etiqueta es pot llegir que va ser la primera d'Espanya”. Estrada creu que la màquina que va suposar introduir el vapor en la producció per l'obstinació de Francesc Paradaltas, es va traslladar a Madrid després del tancament de La Seca el 1881. Fins ara el testimoni mut de tots aquests avanços era la imponent xemeneia que es conserva a l'edifici annex a l'excavació —que ocupa una societat gastronòmica basca— construïda el 1858. “Seria un crim no conservar un edifici amb una càrrega històrica tan forta que, com les Drassanes, vertebra el principat”, acaba dient Estrada-Rius.