Espanya goleja Luxemburg, però perd Morata i Silva

Va guanyar Espanya i Piqué gairebé es redimeix. Dos partits, un al camp i un altre a la graderia. A la praderia, la selecció va certificar el seu dotzè gran campionat consecutiu, trànsit només superat per Alemanya, fet que revaloritza el futbol espanyol, un fix en mundials i Eurocopes des del 1994 i amb tres cims reeixits ben recents.

La propera parada, a França 2016. Allà anirà un equip que sembla haver tancat la transició traumàtica després de l'últim espant mundialista i que davant de Luxemburg va deixar petjades interessants. Per exemple, la desimboltura de Bartra en una posició de guaret en aquest corrent favorable a l'acaronament estilista a la pilota, l'enllaç de Morata, que malgrat la carrosseria de grandolàs congenia de meravella a la Roja de baix centre de gravetat i l'instint depredador d'Alcácer. Diego Costa té algú que jugui i golegi per ell.

Actiu i punxant, l'ariet del Juventus va haver de ser socorregut pels portalliteres al cap de mitja hora i va haver d'anar a l'hospital amb el xoc en joc. Contratemps similar al de Silva als cinc minuts, quan es va endur un estacada de Gerson. No va ser l'únic que va gratar turmells. L'únic senyal de Luxemburg van ser els tacs afilats.

La cornada a Silva va retardar l'entrada d'Espanya al partit, desconcertada pel succés. En espera d'agafar ritme, els focus es van girar a les tribunes de Las Gaunas, on no va faltar la xaranga i pandereta que ja per costum es dedica a Piqué. A La Rioja, la fira va ser taurina: divisió d'opinions, xiulets per aquí, aplaudiments i aclamacions per allà. Pel camí, el defensa gairebé es deixa una costella en un encreuament decisiu davant d'un davanter adversari. Sigui o no passatgera la moda, aquí estarà Piqué, un valor segur i incondicional d'aquesta Espanya divisòria. Al camp no hi ha fissures, amb més o menys encert preval l'esperit gremial i el grup busca com ressetejar-se rumb a França.

Davant de Luxemburg, Espanya va ser un equip amb sort. En un duel sense gaire pedigrí i empipador per les mossegades rivals, el millor va arribar quan es va sobreposar a l'atropellament a Silva. Amb l'infal·lible peritatge de Busquets, la productivitat de Cesc i Cazorla per les zones interiors i el desplegament maratonià de Juanfran i Alba a les ribes, la Roja a poc a poc va collar el rústic conjunt luxemburguès.

Al punt final, Morata, que no és un ariet diana, sinó davanter-jugador, capaç pels rondos i amb astúcia per als desmarcatges. No és un blanc fix per als centrals, juga, s'associa. Com a evidència, la millor combinació de la nit, una simfonia a un toc entre Cesc, Pedro i el mateix Morata. El madrileny no es va encegar amb la porteria com tants davanters subsidiaris del gol, sinó que va enfilar Cazorla, la rematada del qual va fer bategar el travesser. Un xut creuat del mateix Morata se'n va anar per un dit poc després. En el seu últim intent golejador es va esfondrar sense remei, retorçat de dolor.

A les baixes de Silva i Morata, Espanya va trobar alleujament en el gol de Cazorla, prop del descans, després d'una bona intervenció de Juanfran, ventilador incessant per la banda dreta. França ja era a la vista, quedava tramitar el segon acte, en el qual Alcácer, substitut de Morata, va copar l'escena amb dos punts. Aquest noi és un pigall del gol, un pillet. Ja ha fet sis dianes en només nou partits internacionals. Els caça de qualsevol manera, ja sigui després d'una excel·lent passada de Cesc o de rebot, com després d'una aventura de Jordi Alba per l'esquerra. Per Alcácer, el gol és una forma de vida. Mai ho va ser per Cazorla, que va repetir i va evocar per quarta vegada en la jornada aquell memorable ressò del passat: "Gol a Las Gaunas". Només va faltar un altre cant golejador per a Piqué i menys dolor en Silva i Morata.