La Reial Societat sorprèn el Barcelona i incendia la Lliga

El que semblava un suïcidi, defensar un gol 85 minuts davant del Barça, va resultar una actitud vital que la Reial va elevar a la categoria d'èxit en un exercici impecable de tàctica defensiva i esperit solidari. El suïcidi va ser pel Barça condemnar tota una primera meitat a un exercici fútil, amb jugadors inerts pegats a la gespa per claus i cargols. Li va lliurar un temps a la Reial i el segon no li va bastar ni per empatar. Quan les forces van flaquejar, va aparèixer la figura enorme de Rulli per assecar la font barcelonista. Havia passat un any i va semblar un minut: mateix resultat, mateix guió. I la Lliga cremant pels quatre costats. I la Reial torna a somiar amb Europa i el Barça torna a somiar amb la Reial. El mateix malson, el mateix èxit.

Luis Enrique havia decidit donar descans a Iniesta i Rakitic, concedint-los els seus llocs a Arda i Rafinha. Munir ocupava el lloc de Suárez i descans va tenir també Jordi Alba perquè Sergi Roberto, el noi per tot el que fos també en la banda esquerra. Va haver de posar la marxa enrere i abans del descans ja escalfava Iniesta. Amb aquell frontó de sis i set homes en línia de la Reial, la subtilesa d'Iniesta semblava el llum miraculós per il·luminar a Messi, massa sol en la construcció del futbol ofensiu.

Perquè la Reial, que sortia amb la temperatura elevada, va créixer amb el gol i va veure que les flames del seu incendi abrasaven el rival, molt confús, convertint en paciència el que tenia molt a veure amb falta de ritme. Massa futbolistes quiets en el Barça, massa facilitat perquè la Reial veiés cadascuna de les jugades i la forma d'avortar-les. En 40 minuts, després del gol d'Oyarzabal, només va anotar un mal tret alt de Messi i un tret d'Arda, que va tocar la cama de Diego Reyes i va anar a la mà de Rulli. Però del frontó de la Reial sortien pilotes enverinades, conduïdes a velocitat de vertigen per De la Bella o amb la intel·ligència de Zurutuza.

Perquè no és el mateix espantar que ficar por. I espantava el Barça amb la seva monòtona presència en els voltants de l'àrea, però la por la ficava la Reial en els dominis de Bravo. I Iniesta va trepitjar la gespa. I la por va canviar de bàndol i el futbol es va veure per fi citat a declarar com a testimoni del que el Barça és i no estava sent. A Iniesta sí li sortien les diagonals, sí trobava els seus davanters, sí tenia les butxaques repletes de jugades diferents, fins i tot de trets llunyans per mesurar l'agilitat de Rulli, que sí caminava lleuger i ràpid.

Luis Enrique va apostar per tot el que tenia: Alba i Rakitic. Titulars en el seu lloc, la carn en el rostidor del seu infern particular. La va tenir Messi d'esquena a la porteria en posició dubtosa (que li va fer dubtar fins a a ell mateix) i Neymar en un lliure directe i de nou Messi que va tornar a ensopegar amb el seu compatriota Rulli.

Ja no hi havia paciència. Fins i tot Messi efectuava els serveis de banda, fins a Mascherano corria a recollir pilotes perdudes a la seva àrea com si fossin tresors rodants. Se li anava el partit. Fins i tot Iniesta havia baixat el pistó i el partit es condemnava a un mà a mà entre argentins. Messi-Rulli cara a cara. I el porter de la cara de nen li va frustrar a la figura totes les seves intencions. A Messi, a Iniesta, mentre la Reial rebregava la seva suor perquè seguís sortint, el seu últim alè. Sí, feia olor de socarrim.