Una Diada organitzada en poques hores

A les 23 hores del 9 de setembre de 1976, el governador civil de Barcelona, Salvador Sánchez Terán, va afluixar a casa seva amb els representants de la Comissió 11 de Setembre, integrada per representants del Consell de Forces Polítiques de Catalunya i de l’Assemblea de Catalunya, l’organisme unitari més important de l’antifranquisme nascut el 1971.

Terán acceptava l’ultimàtum del cineasta Pere Porbatella i tolerava la celebració de la Diada, però de cap manera seria al parc de la Ciutadella de Barcelona, com volien els convocants, sinó a la plaça de Catalunya de Sant Boi, una població del Baix Llobregat mal comunicada, on previsiblement aniria poca gent per manca de temps i de mitjans. El governador civil es va equivocar de ple en els seus càlculs.

Miquel Sellarès, fundador de Convergència i després director general de la Generalitat, va assumir el lideratge de l’organització i la seguretat, un tema que sempre l’ha apassionat. L’endemà, va arribar a una reunió amb desenes de fotocòpies i plànols de Sant Boi, amb totes les combinacions possibles per arribar-hi en transport públic i privat. En aquella època Pere Pugès estudiava arquitectura “i em vaig presentar a la reunió amb Sellarès amb els deures fets”, explica.

Tant, que va decidir on aparcarien els autocars, els trajectes a seguir pels manifestants, el servei d’ordre, la col·locació de l’escenari i l’enllumenat, alimentat amb la col·laboració d’un taller de reparació de vehicles situat just al darrere. Havia estat l’historiador Josep Benet qui havia proposat Sant Boi com a escenari de la Diada perquè anys enrere havia anat a aquell municipi amb motiu de la Diada i a posar flors de manera clandestina a la tomba de Rafael Casanova, el conseller en cap ferit el 1714 i enterrat a l’església de Sant Baldiri.

La concentració estava prevista per a les 17 hores, però des del migdia Sant Boi bullia. “El conglomerado de gente que asistió fue desde curiosos (San Baudilio tiene 70.000 habitantes) hasta partidarios de todos los partidos políticos de oposición y gente de sentimientos catalanistas y separatistas”, deia l’atestat de la 411 Comandancia de la Guardia remès al governador civil, segons expliquen els historiadors locals Roger Mirabent i Carles Serret.

L’actriu Maria Josep Arenós va oficiar de presentadora demanant un minut de silenci per la mort a trets d’un manifestant al País Basc. Després es va llegir un comunicat de Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l’exili, i van començar els tres parlaments. El primer va ser el de Miquel Roca, que en aquella època ja clamava pel consens i demanava “una sola comunitat en defensa d’una identitat que necessitem per sentir-nos arrelats a un país que volem nostre”. 40 anys després Roca està allunyat de la política i ha declinat la petició del Quadern per parlar d’aquella Diada.

El va seguir Octavi Saltó, un liberal moderat aliè a l’Assemblea de Catalunya i el Consell de Forces Polítiques, que “refredà l’ambient fins al punt de témer l’aparició d’algun xiulet”, diuen els historiadors. Després va venir Jordi Carbonell i la seva frase cèlebre (“que la prudència no ens faci traïdors”), reclamant la ruptura. “Se excedió de lo pactado al insistir en el derecho a la autodeterminación”, va escriure després Sánchez Terán a les seves memòries.

El músic Oriol Martorell va dirigir una multitudinària cantada d’Els segadors, passades les 19 hores. En acabar, la tomba de Rafael Casanova va rebre un homenatge de militants del PSUC, entre els quals hi havia Manuel Campo Vidal, llavors veí de Cornellà i després cèlebre periodista.