Gaspatxo de bilingüisme

He provat d’informar-me millor per fer aquest article, però no me n’he sortit. El passat dia 8 va tenir lloc l’acte “Raons per al bilingüisme” al Paranimf de la Universitat de Barcelona, convocat per Societat Civil Catalana i publicitat per un cartell que prometia la participació de l’escriptor Eduardo Mendoza, més llaminer que els altres conferenciants. He intentat seguir l’acte per mitjà d’algun vídeo a la xarxa, però no hi ha hagut manera, ni tan sols interpel·lant la mateixa @Societatcc. Parlo, doncs, a partir dels articles publicats sobre el conclave bilingüista i dels tuits difosos per la mateixa entitat.

El més sorprenent dels que defensen el bilingüisme és, justament, l’omissió de la definició del concepte de bilingüisme, tot pressuposant la complicitat del receptor, el qual, sigui quin sigui el sentit de bilingüisme de què estiguem parlant, sempre l’emplenarà amb una bona dosi de sintonia. Una mena de “bé, sobre això ja ens entenem”. Perquè, si no, no s’explica la barreja de conceptes que es plantegen en una mateixa trobada i un mateix cartell, com els ingredients abocats a la trituradora per fer un bon gaspatxo. El bilingüisme, així, pot voler dir el que vulguem que digui.

Hi ha, per exemple, la defensa que el bilingüisme aporta avantatges cognitius; qui és bilingüe és més empàtic i endarrereix el deteriorament neurològic, i això, al cap i a la fi, hauria de tenir reflex en les polítiques lingüístiques i educatives. No he entès mai, però, a partir de quin grau de competència en les dues llengües això és realment verificable. ¿Han de ser bilingües “purs” (amb dues teòriques llengües maternes), o bé bilingües “socials”, tal com hem d’inferir si se’ns parla d’aquesta qüestió en una trobada com aquesta? I, anant més enllà, ¿es pot afirmar que els espanyols bilingües (és a dir, tots aquells que, a més de castellà, parlen llengua pròpia) tenen més habilitats cognitives que la resta, o sigui els monolingües? De debò?

Tenim també el concepte de bilingüisme associat a la duplicació lingüística en el terreny institucional, el que Ciutadans està forçant a implantar a Lleida d’acord amb el PSC. La tesi arrenca de la idea que el castellà ha estat escombrat de l’administració autonòmica i local, en una mena de cacera de bruixes lingüística contra el castellà que, curiosament, té l’aval de l’ordenament jurídic espanyol, en tant que fins ara no s’han constatat motius de dret per creure que els usos institucionals del català a Catalunya vulneren la Constitució. Que el català sigui preferent en l’administració catalana és, a dia d’avui, legal i constitucional.

Destaca també en el discurs bilingüista la defensa la cultura catalana en castellà. És aquesta una defensa justa i necessària que podria motivar la crítica sobre la política cultural, però traslladar al terreny sociolingüístic el que és estricta producció lletrada pressuposa una bona dosi d’ingenuïtat en el receptor. Jo ho sabem, que Joan Boscà escrivia en castellà, però per afirmar que al segle XVI ja es parlava castellà a Catalunya es necessita prescindir de la prudència: fins al segle XX no es completa la bilingüització de la població catalana, un procés lent vehiculat per factors diversos (moviments de població, mitjans de comunicació, escolarització) entre els quals, possiblement, el menys decisiu sigui la producció cultural. Que el castellà no hagi desenvolupat a Catalunya un dialecte consecutiu propi hauria de servir de pista per intuir fins a quin grau és llengua patrimonial o no.

No trobo, però, que la defensa del bilingüisme s’associï amb la conveniència que els membres d’una mateixa comunitat lingüística siguin competents en dues llengües. O sigui, amb la posada en marxa de mesures que facilitin que aquells que no són hàbils en una de les llengües estiguin en disposició d’aprendre-la, o d’aprendre-la més bé, precisament per tenir dret als avantatges que es pressuposen al bilingüisme. No llegeixo enlloc arguments a favor que els 1.200.000 habitants de Catalunya que diuen parlar castellà però no català aprenguin aquesta llengua, ni que se’ls animi a fer-ho. De la mateixa manera que no llegeixo crítiques contra el sistema d’immersió lingüística en castellà a les comarques de la Franja, on el català, amb sort, només és optatiu.