Desmentiment d’un presumpte marmessor

Em veig en la penosa obligació de desmentir, per la part que em toca, algunes de les falsedats que Carolina López bolca en un article publicat ahir per aquest diari sota el títol La veritat sobre Bolaño.

U. Fins ara no m'havia referit mai a la vida privada de Carolina López ni a la dels seus fills. M'he limitat a deixar constància de la relació de Roberto Bolaño amb Carmen Pérez de Vega, i ho he fet mogut per l'escàndol que em produïa la insistència de la Carolina a negar aquesta relació i la manera prepotent en què ha assetjat Carmen Pérez. Com a amic que vaig ser de Bolaño, podria dir moltes coses de la seva relació amb la Carolina. Callo, de moment, en consideració als seus fills, precisament. Però em sorprèn que en el mateix article en què ella nega aquesta relació i apareix feliçment abraçada a en Roberto es remeti a un article de La Vanguardia en el qual es publica una foto bastant més tardana, corresponent a l'últim aniversari de Roberto Bolaño, en la qual apareix feliçment abraçat a Carmen Pérez de Vega, la dona que poques setmanes després el portaria a l'hospital en què va morir. Sense comentaris.

Dos. No he tingut mai una “relació professional” amb Carolina López. No he dit mai que m'hagi acomiadat de cap càrrec, perquè no n'he ocupat mai cap en relació amb ella, ni m'ha pagat mai, per la qual cosa no em podia pas acomiadar, com diu. Els llibres pòstums de Roberto Bolaño dels quals em vaig ocupar van ser publicats per iniciativa meva, com ella mateixa reconeixia en una entrevista a la qual fa referència en el seu article, publicada a La Vanguardia a principis del 2011. Aquesta feina, per cert, la vaig fer vencent l'escepticisme que Carolina López sentia respecte a l'interès que poguessin suscitar aquests llibres, com recorden bé els editors d'Anagrama. Conservo diversos correus en què López m'expressa insistentment el seu agraïment per la meva tasca i la meva ajuda. Però, malgrat el seu exemple, prefereixo no reproduir correus personals, tret que ella hi insisteixi.

Tres. És fals que jo difongués “per correu electrònic a terceres persones el manuscrit inèdit” d'El secreto del mal. Que potser López controla la meva correspondència? Sense incomplir cap acord ni exprés ni tàcit, em vaig limitar a consultar amb Carmen Pérez el contingut d'aquest llibre, per esbrinar si hi havia peces d'interès que se m'escapaven. Quan la Carolina m'ho va retreure, de males maneres, vaig assumir, sense problemes, la meva responsabilitat i vaig acceptar apartar-me de les meves funcions com a assessor del llegat literari de Bolaño. Després de la histèria amb què la Carolina va tractar aquest assumpte, el millor era allunyar-se'n. Llavors jo sentia una sincera estima per Carolina López, sobre les motivacions de la qual m'equivocava, i vaig intentar treure ferro al meu allunyament i salvar la nostra relació.

Quatre. Mai, repeteixo, mai he declarat ser el marmessor de Roberto Bolaño. És fals el que diu Carolina López. En el passatge de l'entrevista que em van fer a l'Equador i que ella cita per demostrar-ho em limito a explicar al periodista que aquesta funció només em corresponia de paraula, no legalment, i que va ser la Carolina qui, com és sabut, em va atribuir, en nom de Roberto Bolaño, el paper d'assessor. Falsejant deliberadament els fets, Carolina López assegura que jo, “mentint públicament”, em vaig declarar marmessor de Bolaño fins que en la seva entrevista de La Vanguardia ella ho va desmentir. Però el que diu Carolina López en aquesta entrevista, literalment, és el següent: “Que s'afirmi que en Roberto va nomenar marmessor Ignacio Echevarría és un malentès, que crec que ell ha intentat desmentir més d'una vegada”. I així és.

Cinc. És fals que Roberto Bolaño i Carolina López mantinguessin fins a la seva mort, com diu ella, “un projecte de vida en comú, de parella i familiar”. Em consta que no és així. Roberto Bolaño adorava els seus fills i va fer tot el que considerava oportú per seguir-los veient i assegurar-los un bon viure en el cas que morís. Això explica moltes coses, i és la raó que la Carolina hagi quedat al capdavant d'un llegat que ha estat administrant de manera cada vegada més objectable. Però aquesta és una altra història.