Macron guanya les eleccions presidencials a França

I França ha dit que no. La victòria en les eleccions presidencials d'Emmanuel Macron, un exbanquer europeista i liberal, frena l'onada de malestar populista que va triomfar al novembre en les presidencials dels Estats Units i, abans, en el referèndum europeu del Regne Unit. Al capdavant del nou moviment En Marxa!, el candidat ha derrotat amb rotunditat Marine Le Pen, alineada amb el president nord-americà Donald Trump i el rus Vladímir Putin. Macron, que amb 39 anys serà el president més jove de la V República, ha connectat amb les ànsies d'aire fresc i renovació moderada de milions de francesos, i s'ha beneficiat de l'ampli rebuig que suscita el partit del seu rival, el Front Nacional. Després del Brexit i de Trump, no hi haurà Le Pen.

Macron ha aconseguit un 65% de vots, enfront de menys del 35% de Le Pen. És la segona victòria més àmplia en la història de la V República, després de la de Jacques Chirac davant Jean-Marie Le Pen, pare de Marine, el 2002.

La història mai es mou en línia recta, ni serveixen els relats que ho volen abastar tot, com demostra l'elecció francesa del 2017. L'any del populisme i el nacionalisme, en unes societats marcades pel malestar amb les elits, en un moment d'escepticisme amb el capitalisme de lliure mercat i l'ordre liberal internacional, de crisi de la integració europea i de por als immigrants i refugiats, França emprèn un altre camí.

Si fa uns mesos, al món convulsionat per la irrupció de Trump i la sortida del Regne Unit de la UE, algú hagués pronosticat que els francesos triarien president europeista i liberal, defensor de la globalització i partidari de l'obertura de les fronteres a les persones i a les mercaderies, hauria passat per un desinformat, o un imprudent.

Si, a més, aquest candidat hagués estat banquer d'inversions —només nou anys després de la caiguda del banc d'inversions Lehman Brothers, detonant de la Gran Recessió— i ministre d'Economia del president més impopular de la V República, qualsevol consultor electoral li hauria aconsellat que s'oblidés immediatament d'aspirar a la presidència.

Emmanuel Jean-Michel Frédéric Macron (Amiens, 1977), sense renunciar a cap d'aquestes idees ni amagar la seva biografia, ha desafiat tots els advertiments i es convertirà en el vuitè president de la V República. La cerimònia de traspàs de poders amb el socialista François Hollande se celebrarà aquesta mateixa setmana i en els propers dies nomenarà un primer ministre. Ningú l'esperava, pocs hi creien quan fa un any va llançar En Marxa!, quan encara era ministre independent d'Hollande.

Una barreja de sort i audàcia expliquen el seu èxit. Va tenir la sort de veure com els principals aspirants per a la presidència anaven caient un per un en les eleccions primàries (Nicolas Sarkozy i Manuel Valls), sota el pes dels escàndols (François Fillon) o per la decisió de no presentar-se (François Hollande). I va saber aprofitar-ho en ocupar el preuat centre polític per apel·lar als “dos de cada tres francesos” dels quals parlava Valéry Giscard d'Estaing en un llibre del 1984: l'espectre que va del centreesquerra al centredreta, la massa crítica necessària per emprendre unes reformes sempre ajornades.

L'audàcia de Macron ha consistit a entendre que, l'any del descontentament amb el statu quo, hi havia espai per a un home com ell. Criat en i per l'statu quo autòcton—el producte més ben acabat de la meritocràcia francesa—, ha trencat amb l'statu quo. Per la seva joventut, gairebé revolucionària per a la classe política d'aquest país. I per la seva visió en emancipar-se dels partits tradicionals en el moment en què aquests estaven a punt d'implosionar. El nou president ha sabut captar l'humor d'una part de la societat francesa, farta de la vella política i les velles estructures i al mateix temps esperançada i optimista. És la França més cosmopolita i educada, la dels ingressos més elevats i les metròpolis globalitzades, però també de la cornisa atlàntica, en part rural, la que menys ha patit els embats del capitalisme transnacional.

Una part del vot a Macron és un vot d'adhesió; una part encara més gran el constitueixen ciutadans de dretes i esquerres que abans de res volien frenar el Front Nacional de Le Pen. Són votants prestats, que no regalaran res al president en els propers mesos i que en alguns aspectes —l'economia, o Europa— s'oposen a les seves idees.

El sistema d'eleccions amb dues voltes és una diferència clau de França respecte a altres països sotmesos a l'embat populista. A França, encara que l'opció extremista es classifiqui, com va passar a la primera volta del 23 d'abril, a la segona volta es formen majories que impedeixen que accedeixi al poder. Aquesta és la maledicció de l'FN i Le Pen, que, malgrat els avanços, segueixen carregant amb l'estigma de la ultradreta d'arrel racista, antisemita i col·laboracionista. La derrota en el moment més dolç per a les seves idees —excepcionalment un candidat estava en sintonia amb Moscou i Washington, i era Marine Le Pen— obrirà una reflexió i pot fer trontollar el seu lideratge. Disposa, no obstant això, de l'aval de milions de votants i l'aspiració de transformar-se en el primer partit de l'oposició. I l'alta abstenció, comparada amb altres eleccions, i un resultat que dobla el del seu pare, Jean-Marie, el 2002, són un senyal: el front anti-Le Pen mostra signes de feblesa.

El perill per a Macron és la forta contestació que trobarà a esquerra i dreta, els sempiterns bloquejos amb els quals qualsevol president reformista —i gairebé tots arriben prometent, per fi, la reforma— s'estavellen pocs mesos després d'instal·lar-se a l'Elisi. Abans haurà de nomenar el primer ministre —les travesses assenyalen des del veterà baró centrista François Bayrou a una dona procedent de la societat civil— i obtenir una majoria parlamentària en les eleccions legislatives de juny.

La victòria de Macron ara com ara significa més pel que evita —l'ascens al poder d'un partit extremista que volia treure França de la UE i de l'euro— que per les seves propostes en si. La potència simbòlica del resultat —un home jove, a qui ja s'ha comparat amb el canadenc Justin Trudeau i a qui es compararà amb John Kennedy al món dels Trump, Putin i el Brexit— desborda els detalls programàtics d'En Marxa!.

França, malgrat el seu minvant pes internacional i les seves inseguretats existencials, té en comú amb els EUA la seva vocació universal, la creença que la idea francesa —els ideals de la Revolució, els drets humans— transcendeix les seves fronteres. El general De Gaulle parlava el 1945 d'“aquests moments de la història en els quals en el territori de França es decidia la sort d'Europa i, a través d'ella, fins i tot del món”. L'elecció d'Emmanuel Macron és un missatge global.