Mendoza escriu contra els estereotips nacionalistes

Eduardo Mendoza ha abandonat el seu refugi a Londres per escriure unes àcides anotacions sobre el conflicte a Catalunya. “No ho he escrit per posicionar-me en un bàndol o l'altre. Personalment, no m'agrada cap dels dos”, escriu Mendoza. El novel·lista barceloní ha evitat caure en les trinxeres cavades a l'entorn de la independència i, de fet, la seva intervenció en el debat havia estat fins ara ocasional. Qué está pasando en Cataluña (Seix Barral) és un breu compendi de reflexions que pretén rebatre amb provocació els prejudicis que branden els nacionalismes dels bàndols que ell rebutja.

El llibre sobretot carrega contra els estereotips esgrimits pel nacionalisme català, però també per la nova esquerra. “Franco no tenia cap mena d'ideologia. Per descomptat, no era feixista. El repugnaven la majoria de pressupostos programàtics del feixisme i si no li hagués estat útil, l'hauria combatut”, assegura Mendoza al seu llibre. Sobre les limitacions de l'ús del català durant el franquisme, l'escriptor afirma que “no va estar prohibit, com últimament s'ha dit tant a dins com a fora de Catalunya. Durant el franquisme l'ús del català no estava prohibit, però sí tutelat, cosa que és gairebé pitjor”.

Mendoza aprofita per recordar que el triomf borbònic a la Guerra de Successió (1701-1714) no només va tenir conseqüències terribles per a Catalunya, com repeteix fins a la sacietat l'agitprop independentista, que veu en la derrota dels austriacistes en el setge de Barcelona l'inici de 300 anys de repressió: “La industrialització va ser possible gràcies al capital acumulat a les colònies americanes pels famosos indians, una aventura que al seu torn va ser possible gràcies al Decret de Nova Planta, pel qual es transformava Espanya en un Estat centralitzat com França i, en conseqüència, s'obria als catalans la possibilitat d'accedir a les colònies”.

L'autor de La ciutat dels prodigis, premi Cervantes del 2016, considera que el franquisme també s'utilitza com un espantall per legitimar els mals propis i estigmatitzar el rival: “Hi ha una indústria del franquisme i del victimisme poc ètica”. Mendoza afegeix que la instrumentalització del franquisme es dona “especialment a Catalunya: la figura de Franco i la seva dictadura es treuen en processó per justificar actuacions o invalidar les del contrari. [...] El franquisme, tal com ara se l'invoca, és una simple manipulació d'un concepte que val per a moltes coses i que, afortunadament, no té res a veure amb l'article genuí”.

Qué está pasando en Cataluña serveix a Mendoza per filar una teoria sobre el que seria el triomf pòstum del franquisme: els estereotips que semblen determinar els pobles d'Espanya, no només els estereotips amb una arrel clarament catalanofòbica, però també negatius –per simplistes– per al conjunt de pobles de la Península. Mendoza afegeix que “el dolent d'aquesta imitació patètica és que bona part ha estat assumida pels propis catalans”, i afirma que d'això “es deriven dues conseqüències que incideixen en els successos dels últims temps: la primera és el despreniment de la burgesia catalana per tot el que tingui a veure amb una Espanya amb uns estereotips que també han estat assumits per part dels catalans. Que els representants d'aquesta burgesia s'aliïn amb sectors revolucionaris [els antisistema de la CUP] que inclouen al programa l'extermini de la burgesia mateixa no s'entén si no es té en compte el factor del ressentiment”.

Mendoza escriu també unes línies polèmiques que no coincideixen amb l'actitud d'algú que ha intentat evitar provocar el sobiranisme, com quan descriu els catalans com una societat tancada i poc disposada a acceptar la migració espanyola, una afirmació que podran rebatre-li amb les figures de l'expresident de la Generalitat José Montilla, la cap de l'oposició al Parlament Inés Arrimadas, amb l'editor José Manuel Lara o, per què no, amb Gabriel Rufián, el diputat d'ERC que veu Franco a cada racó d'Espanya.