Els vells federalistes

M’ha sobtat que Quim Nadal, en la seva entrevista a Quadern a El País del dijous 15 de novembre, hagi dit que “els vells federalistes espanyols han desaparegut”. Em pregunto si es troben entre “els espanyols” els vells federalistes que han desaparegut. Sembla que Nadal s’afegeix així a un tòpic recurrent, gairebé de menció obligada en alguns sectors de Catalunya, que ve a dir que “no hi ha federalistes més enllà de l’Ebre”. Aquest tòpic s’afegeix a altres, com que “el federalisme és una pantalla passada”, o que és “massa difícil”, als quals celebro que Nadal no s’afegeixi, almenys ara que exposa públicament les seves reserves amb el procés independentista. Aquests tòpics són respostes tàctiques i superficials davant de la falta d’arguments contra el federalisme, que és la solució als problemes de sobiranies i identitats que han adoptat la majoria de persones que viuen en democràcia al món.

El passat 6 d’octubre va tenir lloc a l’Hospitalet una gran trobada federalista espanyola, organitzada per Federalistes d’Esquerres –que aplega bona part dels federalistes catalans, joves i vells–, amb la participació de nombrosos vells federalistes espanyols, encapçalats per Nicolás Sartorius, fundador de Comissions Obreres, i responsable del principal think tank progressista espanyol, la Fundación Alternativas. Hi va participar també l’actual secretari general de Comissions Obreres, el principat sindicat espanyol. Hi havia representants d’Andalusia, Aragó, Madrid i altres comunitats. Van participar-hi per vídeo personalitats com Baltasar Garzón i Gaspar Llamazares. Més recentment va tenir lloc al País Basc la presentació d’un col·lectiu federalista, amb el suport de centenars de persones, encapçalat pel prestigiós catedràtic Alberto López Basaguren. El País Valencià i les Illes Balears tenen governs autonòmics federalistes. Federalistes d’Esquerres ha organitzat actes a Madrid en els darrers anys, en els quals han participat representants de diferents organitzacions polítiques i socials, començant per l’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena. “Haberlos, haylos”, una altra cosa és que no convingui veure’ls. Per exemple, alguns mitjans de comunicació, i molt clamorosament TV3, no es van fer ressò de la Trobada de l’Hospitalet.

És molt fàcil insinuar que és per culpa dels espanyols que no hi ha federalisme (en rigor, hauríem de dir que no hi ha un federalisme millor, perquè de federalisme ja n’hi ha). Sempre és millor culpar-ne els altres. I retreure’ls que alguns que potser són federalistes, ni que sigui d’amagatotis, no han defensat prou Catalunya en els darrers anys. Però és que és molt difícil ser federalista i veure amb simpatia el discurs dominant que s’ha projectat des de la política catalana els darrers anys.

A Espanya hi ha un percentatge semblant de federalistes als que hi ha a Catalunya, és a dir, força, però no tothom ho és. Així ens ho diuen les enquestes quan apareix l’opció federal o quelcom que s’hi assembli. A Espanya, hi ha actualment (amb tots els seus defectes i errors) el Govern més federalista des dels temps de la Primera República, i no només per la presència de ministres catalans, sinó també per la presència de destacades persones que s’han pronunciat a favor de reformes federals a Espanya i Europa, començant pel seu president i la seva vicepresidenta.

En canvi, a Catalunya els federalistes no estem al Govern, perquè s’ha imposat, amb la col·laboració (aquí sí) d’alguns que en el passat deien que eren federalistes, una majoria nacionalista, independentista i antifederalista.

Deixem de culpar dels nostres problemes els altres, o almenys no ho fem sense assumir també les nostres responsabilitats. Això, el victimisme, és el que feia Jordi Pujol, i així ens ha anat. Una vegada ja vaig dir que l’independentisme era la fase superior del pujolisme. No cal que la seva herència cognitiva ens afecti als altres.

Francesc Trillas, membre de Federalistes d’Esquerres i del Patronat de la Fundació Rafael Campalans