Leopoldo Pomés, l’hedonista que va alegrar el gris franquisme

“El dia que vaig descobrir la definició d'hedonisme em vaig sentir salvat. Fins llavors em pensava que vivia en pecat per sentir que el plaer era l'únic bé de la vida, per la formació religiosa dels maristes”, explica el fotògraf i publicista barceloní Leopoldo Pomés. Aquest home corpulent i presumit, malgrat que al novembre farà 88 anys, assegura que el més important de la seva vida ha estat “mirar”. Mirar i fotografiar amb un sentit lúdic i sensual, creant imatges plenes d'erotisme en la grisa i trista Espanya franquista. Cap com la de la bella amazona anant al galop per la platja per anunciar un brandi el 1966; unes imatges elegants i sofisticades que van portar Manuel Vázquez Montalbán a dir que “va erotitzar tot un país”. Pomés acaba de publicar No era pecat. Vivències d'una mirada (Edicions 62 / Tusquets), unes “memòries fragmentàries” en què, com si fos un menú —amb primer i segon plat, cafè i copa—, que denota la seva passió per la gastronomia, repassa la seva vida personal i professional.

Pomés té una trajectòria professional carregada d'èxits, com el Premi Nacional de Fotografia el 2018, per “la seva contribució a la història de la imatge a Espanya”. Uns èxits que rememora amb entusiasme i amb la mirada viva i il·luminada durant la presentació del seu llibre en un dels temples de la gauche divine que són propietat seva (a més del Flash Flash), el restaurant Il Giardinetto, presidit per Imatge blanca, del 1959, una enorme fotografia d'una dona escultural amb banyador estirada sobre la sorra de la platja. Però també al límit de la censura. Com la seva primera exposició el 1955.

“Va estar a punt de no fer-se perquè el director de les Galeries Layetanas deia que les fotos semblava que flotaven penjades d'un bastidor. Per sort, quan les va veure el crític Juan Eduardo Cirlot va començar a dir que eren genials. Va ser el dia més feliç de la meva vida”.

També va estar molt a prop del fracàs la cerimònia d'inauguració del Mundial de Futbol del 1982 que va dirigir en col·laboració amb el publicista Víctor Sagi. “El moment més acollonant de tota la meva carrera”. “Durant els assajos, el colom que sortia volant de la pilota de futbol que portava un nen es quedava sempre passejant sobre la gespa. Per sort, el dia de la inauguració va començar a volar i va fer la volta a l'estadi. Va sortir perfecte. A Pelé, que era a la llotja, li van saltar les llàgrimes”, recorda. Aquesta mateixa sensació la va tenir durant el rodatge de l'anunci de Terry a Venècia. “No hi havia manera que el cavall pugés al vaixell per portar-lo a la plaça de San Marco, tancada només unes hores als turistes. Al final, vam haver de posar-lo en un camió perquè vencés la por que li tenia a l'aigua”. També va estar a punt de fracassar quan Gene Kelly va dir que no rodaria l'anunci de Freixenet perquè les escales per on baixava ballant no tenien les mides necessàries. “En una nit, els treballadors la van refer i tot va funcionar de meravella. Kelly va ser un encant”. No diu el mateix de Gwyneth Paltrow, la protagonista de l'anunci un altre any. “Quan li vaig dir si volia mirar el que havia gravat em va dir: ‘No, podria vomitar!’, mai he tingut tants problemes en un rodatge”.

Pomés, amb dosis d'humor fi, repassa els seus primers amors, la seva primera foto, amb tot just 10 anys, que va fer als seus pares enmig d'una vinya, i la seva relació, no sempre fàcil, amb els artistes de Dau al Set, com Antoni Tàpies. “Durant dos anys vaig fotografiar tots els quadres que pintava sense cobrar-li res. A canvi, li vaig demanar una obra representativa. Un dia li vaig trucar i em va contestar: ‘Ara els meus quadres tenen uns preus més elevats i m'han recomanat que no els abaixi”. Un altre va ser Modest Cuixart. “Quan vam visitar Picasso el 1959 va insistir que era millor no portar càmera, però quan ens va rebre en va treure una de sota l'abric i va començar a fer fotos sense parar. No he passat mai tanta vergonya”. També recorda com es va comprar un Aston Martin el dia abans d'operar-se. “Li vaig dir al venedor que si sortia viu me'l quedava. Quan vaig obrir els ulls, estava assegut al meu costat amb els papers preparats. Vaig sortir de l'hospital conduint”.

Pomés, que reconeix que “la fotografia ha estat la millor sortida professional que podia tenir”, i que “cap artista pot sentir el mateix que sent el fotògraf quan treballa al laboratori i veu aparèixer la imatge revelada. He arribat a cridar de plaer”, assegura que ha tingut en la seva vida personal molta sort. “He conegut dones impressionants. A la meva primera dona, la Karin, me la vaig trobar al carrer quan sortia d'una botiga. Era un espectacle. Va pujar a un autobús i la vaig perseguir amb el cotxe perquè necessitava parlar amb ella. És la mare dels meus quatre fills”. L'elegant, sensual i sofisticada Karin Leiz apareix a l'última fotografia del llibre treballant el 1990 amb Pomés al despatx de l'Studio Pomés, que tots dos van fundar el 1961. El dia de la presentació del llibre l'acompanyava, en un segon pla, com sempre. És la sensual dona del banyador estirada sobre la sorra de la platja.