Una batalla perduda

En el moment en què escric aquest article, fa una setmana que es va inaugurar just al davant de casa, al barri del Guinardó, un nou espai verd a Barcelona, els Jardins del Doctor Pla i Armengol. Al seu lloc abans hi havia un espai desordenat, ampli però ple d'una vegetació caòtica. Ferralla, casalots i restes de vehicles desballestats completaven un paisatge força depriment. Només al darrere s’intuïa, més que no pas es veia, la línia de l’horitzó retallat pel Mediterrani. Els veïns ja estàvem tan acostumats al lamentable espai que no se’ns va passar pel cap que en lloc d’això alguna vegada existís res semblant al que avui hi regna gairebé miraculosament. Abans pensàvem que quan s’hi intervingués es transformaria en boccato di cardinale per a l’especulació i el sòl edificable. (Cal dir que era el que molta gent desitjava al barri, més botigues, més gent, “més vida”). Però un dia tot es va precipitar. La propietària d’aquest terreny tan cobejat, la doctora Pla (filla del doctor Pla i Armengol i, dit sigui de passada, una de les poques metgesses a l’Espanya de llavors) mor, i acte seguit es crea una fundació i s’arriba a un acord amb l’Ajuntament governat per Ada Colau i el seu equip, i en un tres i no res es dissenya i s’anuncia l’inici i la finalització de les obres d’enjardinament d'aquest terreny tan deixat. Els treballs van durar 14 mesos, amb només dos mesos de retard segons el que estava estipulat. El resultat és un petit cosmos de plantes, flors i arbres on els ocells i els insectes trobaran el seu hàbitat i les persones tindran tot el mar de cara per albirar els canvis de llum segons com el cobreixin els núvols o l'il·lumini el sol.

Però jo no hi posaré els peus. Ja en tinc prou sabent que és allà. Saber que els arbres produeixen oxigen i que un de sol pot absorbir 22 quilos de diòxid de carboni, el principal gas responsable de l’efecte d’hivernacle, com és ben sabut. Saber que és allà m’omple de joia i de fe en la natura. Ara explicaré per què he pres aquesta decisió tan rotunda. El diumenge 15 hi entro a les 11 del matí, hora en què està anunciada la reobertura i inauguració. Em passejo pels seus camins, traçats perfectament. M’aturo als espais destinats a l’horticultura, m’assec en un dels 55 bancs, llavors sec en una de les 40 cadires. Al final m’acosto a una de les 16 pedres de formigó que serveixen per asseure’s al sotabosc. Tot transcorre amb normalitat i un cert pessigolleig de satisfacció. Fins que  observo una parella de joves amb un gos cadascun. Acabava d’escoltar un dels jardiners explicant al públic com era d’important que no hi entressin gossos, atès el perjudici que podien causar els seus orins, a més del fet que campessin descontrolats per la gespa sense fer cas de l’ostensible prohibició d’entrar amb aquests animals als flamants jardins. De sobte m’envaeix una mena de desgana pel gènere humà. Intento controlar-me i no dir res. Però de seguida vaig saber que no hi entraria més. Uns metres més enllà, veig altres visitants amb els seus quissos. De cop i volta una senyora se’ls adreça i els diu educadament que no està permès entrar-hi amb gossos. Però ells li responen que ja ho saben i arrodoneixen la resposta amb un groller “no et fiquis on no et demanen, tia”.

Òbviament si escric això és perquè intento extreure algunes conclusions sobre aquests fets. La primera de totes és que començo a dubtar molt seriosament que els animals, com es diu, ajudin les persones a ser més felices i empàtiques. L’experiència em diu que als amos de gossos no se’ls poden indicar les seves contínues transgressions incíviques. Responen amb una agressivitat inusitada. La segona conclusió és que el deliri caní a Barcelona arriba a límits gairebé surrealistes. Fa pocs mesos, uns metres abans d’arribar a casa, una dona portava un cotxet mentre parlava amb una altra que anava al seu costat. Clarament es referien a l’ocupant del cotxet. Vaig quedar astorat quan vaig descobrir que a qui es referien era a un gosset que duia una gorra vermella. Avui a Barcelona inspira més tendresa un quisso que un nen. I tercera conclusió, tot em fa pensar que aquesta batalla, als que ens agraden els animals però no tant els seus amos, la tenim perduda.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.