Retrat de l’artista cadell, de Dylan Thomas: El noi que caminava recitant

A ‘Els préssecs’, la primera de la desena de narracions que formen Retrat de l’artista cadell, hi apareix un jove anomenat Gwilym, que estudia per ser capellà i que s’emporta el seu cosí Dylan, més petit, a veure la seva capella. La capella no és altra cosa que un vell graner. Els dos joves hi entren per un forat i hi veuen “un carro ple de pols amb el nom despintat i una creu a un costat pintada amb calç”. Llavors, Gwilym explica a Dylan que allò és el seu púlpit, s’hi enfila i comença una pregària torrencial que no ha tret de cap llibre d’oracions. L’episodi dona el to d’aquests records d’infantesa i joventut de Dylan Thomas, que retraten la vida provinciana de Swansea i els seus voltants i que s’endinsen en l’esperit atònit del futur poeta. Són relats d’un realisme travessat per ràfegues d’aire al·lucinatori. El Gal·les d’entreguerres de Thomas és feréstec i ple de personatges bojos, com l’avi del narrador, que cavalca en somnis tot brandant les flassades com si fossin les regnes d’un cavall.

Tornem a l’escena del graner i el carro. Escoltem un fragment de l’oració: “Oh, Senyor, sempre ets a tot arreu, en la rosada del matí, en el gebre del vespre, al camp i a la ciutat, en el predicador i el pecador, en el pardal i l’aligot”. El lector del poeta Dylan Thomas hi reconeix una veu característica. No és difícil relacionar aquestes línies amb poemes com ‘Aquest pa que parteixo’ –un dels que va traduir Manent–, en què la invitació eucarística a beure pa i vi, sense perdre l’alè religiós, es converteix en un cant de caire panteista a l’univers d’on procedeixen la civada i el raïm objecte de consagració. El prosista adult tenyeix els records amb els tints del poeta.

Els relats van des del Dylan Thomas infant al jove periodista. El seu to no és sempre idèntic, i en alguns casos s’inclina més al quadre de costums d’intenció satírica, amb una retirada al conte ‘Els morts’ de Joyce, homenatjat al títol del recull. Altres vegades es deixa dur per l’ànim self-­derogatory, és a dir, de burla –afectuosa potser– d’un mateix. A ‘La baralla’, el jove Thomas ja és un aprenent de poe­ta de catorze anys que camina tot sol pels parcs, “tot escoltant la meva veu recitar fragments dels meus poemes com si fos la veu d’un estrany, acompanyada del taloneig de les botes de claus”. El devot de Dylan hi apreciarà la imatge juvenil del poeta que recita gairebé com qui canta: escoltau-lo recitar “And death shall have no dominion”, i entendreu per què es va fer famós com a rapsode. Dylan Thomas –com Wordsworth, o Mandelstam– és de la raça dels poetes que escriuen en veu alta, com qui fa una música que després completen les paraules.

Dylan Thomas és, davant la història de la literatura, sobretot un poeta. Un poeta devastat per l’alcohol i envoltat d’aura mítica, en qui es va inspirar el jove de Minnesota Robert Allen Zimmerman per adoptar el nom artístic de Bob Dylan. En català, al marge del vell i memorable aplec de Marià Manent, tenim tota la seva poe­sia traduïda per Isidre Martínez Marzo. Aquest Retrat de l’artista cadell, traduït de poeta a poeta per Núria Busquet Molist, és un llibre molt estimat pels devots de Thomas. De la seva obra en prosa, també tenim el volumet El Nadal d’un nen a Gal·les (a l’editorial Viena) i vam tenir el celebrat guió radiofònic Sota el bosc lacti, avui introbable: que serveixi com a suggeriment als editors.