‘Les altures’, de Sebastià Portell: Un discurs après

Poc espai devia tenir dins de l’ordre clàssic i acadèmic de l’art català de les primeres dècades del segle XX la provocació contínua que eren les escultures, els dibuixos i els gravats d’Ismael Smith (Barcelona, 1886- Nova York, 1972) —Plàcid Vidal hauria pogut qualificar-lo de “singular anecdòtic”—, fill d’una família de l’alta burgesia barcelonina, a la recerca sempre d’unes figures deformades i grotesques, d’una caricaturesca ambigüitat sexual, com si busqués deixar constància de la ridiculesa dels cossos amb un punt notori d’esperpent, de sàtira i d’horror. I, a la Barcelona que deixa enre...

Poc espai devia tenir dins de l’ordre clàssic i acadèmic de l’art català de les primeres dècades del segle XX la provocació contínua que eren les escultures, els dibuixos i els gravats d’Ismael Smith (Barcelona, 1886- Nova York, 1972) —Plàcid Vidal hauria pogut qualificar-lo de “singular anecdòtic”—, fill d’una família de l’alta burgesia barcelonina, a la recerca sempre d’unes figures deformades i grotesques, d’una caricaturesca ambigüitat sexual, com si busqués deixar constància de la ridiculesa dels cossos amb un punt notori d’esperpent, de sàtira i d’horror. I, a la Barcelona que deixa enrere el compost modernista i comença a construir la línia clara del noucentisme, poc marge de moviment devia tenir ell mateix —”De ben petit, el senyoret havia tingut tendència als gustos i als costums més femenins”, escriu Sebastià Portell (ses Salines, 1992) a Les altures, biografia novel·lada de l’artista—, amb la gestió d’una manera de ser que sembla complir al peu de la lletra el que Luis Antonio de Villena deia del dandi: “El dandy es cuanto connota en un hombre el decirse —o pretender— ser improbable. Rebelde (contra el tiempo, contra la idea fijada de los otros o contra la sociedad), esteta —y aquí entraría la moda—, mito (porque se aparta del ciclo común), snob (porque busca ser mirado por su improbabilidad), artista (el arte puede ser su figura, un lienzo o un libro) y, sobre todo, tipo, figura, porque ser improbable es una actitud, una sensación, un estilo de vida y —si cabe— de arte”.

L’escriptor canvia de registre i es decanta per novel·lar les complexes peripècies vitals i mentals d’Ismael Smith, pintor i escultor

Sebastià Portell, que a les seves dues novel·les anteriors —El dia que va morir David Bowie i Ariel i els cossos— era partidari de construir unes trames narratives sustentades per unes opaques frontisses simbòliques bastant impossibles de desxifrar, a Les altures canvia de registre i es decanta per novel·lar les complexes peripècies vitals i mentals d’Ismael Smith. I si un dels punts de referència literaris que alimentava Ariel i els cossos era l’Orlando de Virginia Woolf, una sàtira del gènere bio­gràfic on un aristòcrata anglès, amb vel·leïtats literàries, viatja al llarg de la història i s’acaba transformant en dona, aquí sembla que el model inspirador de la disposició de la matèria argumental és El sexe dels àngels: de la mateixa manera que Terenci Moix oferia el personatge de la seva novel·la a partir del punt de vista dels personatges que l’havien conegut, Sebastià Portell acosta al lector la seva figura i la seva trajectòria a través de set capítols on s’escolta la visió que tenia d’Ismael Smith una determinada gent que el va tractar de prop, i es recorre la seva estada a París des del 1911 fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la seva posterior vida a Nova York, la manera com els èxits de la joventut es trastoquen en fracàs i com els traumes infantils esdevenen una pertorbació mental prou greu per ser ingressat en un psiquiàtric, més obstinat a trobar una teràpia natural contra el càncer que no pas a continuar amb l’altura estètica de la seva obra: com Terenci Moix a El sexe dels àngels, a Les altures potser Sebastià Portell també ha volgut explicar la dificultat de ser un artista poc convencional i irreverent en una societat on el públic en general només busca aplaudir la convenció i la reverència als artistes que els “agradava agradar”. I és alguna cosa semblant a això el que pensa el lector sobre l’estructura i la composició de Les altures: que Sebastià Portell ha escrit una novel·la sobre una figura marginal de l’heterodòxia amb una voluntariosa voluntat d’agradar, ben lluny de l’esperpent, de la sàtira i de l’horror de l’obra d’Ismael Smith, com si estigués més atent a ocultar els clarobscurs de la vida del protagonista que no pas a remarcar-los, o com si Ismael Smith fos tan sols una excusa per posar en dansa una canònica defensa ideològica de la transgressió i de l’art considerat com una mena d’amor-passió contra el poder burgès i patriarcal.

“Quan jo era petita la meva mare es va morir i em vaig quedar jo sola amb el meu pare, que era un malànima i un bevedor, i com aquell qui diu vaig passar de mà en mà, per les cases de qui bonament em van acollir, fins arribar a la casa de tothom, que és la de Déu”, explica la futura mainadera de la família Smith a la mestressa de la casa, que s’entendreix “en veure que aquell era un discurs après”: alguna cosa semblant passa amb Les altures i Sebastià Portell.