La Maria, la mort o l’Assumpció

Diu Vicent Torrent —alma mater d’Al Tall— que la música tradicional valenciana s’ha mort. En realitat fa dècades que ho diu, des que en 1989 la Institució Alfons el Magnànim li publicàs la primera edició del seu assaig La música popular: desapareguda la societat agrària i preindustrial en què van créixer i evolucionar, els gèneres tradicionals han deixat de ser funcionals —ja no es canten a la feina; no són protagonistes de les festes populars més que de forma folklòrica— i per tant no són tampoc el vehicle d’expressió prioritari dels creadors. Torrent no estalvia responsabilitat a l’escena folk: malgrat que els atribueix un alt nivell musical, acusa el sector de portar temps atrapat en dinàmiques d’experimentació autoreferent i de prestar poca atenció a la demanda dels seus públics reals i potencials; de no produir propostes i textos adaptats al temps present.

L’Assumpció (Propaganda pel Fet!, 2023), el primer disc de La Maria, àlies de Maria Bertomeu (Oliva, 1998), sembla una rèplica perfecta a les cavil·lacions de Vicent Torrent sobre la mort i la vigència de la música tradicional. El treball dura poc més de 20 minuts, consta de huit cançons que funcionen com actes d’una única obra, en què fusiona de manera molt harmònica la instrumentació tradicional amb l’electrònica. Combina converses amb les seues iaies —anomenades totes dues Maria— al voltant de la relació entre el fet de cantar i la seua experiència vital i laboral, que fan de pròleg i epíleg; i sis romanços que narren la seua evolució com a artista, d’Oliva a Galícia fins al moment present, amb la pèrdua de la innocència associada a l’exposició a les xarxes socials i la indústria de l’espectacle com a temàtica transversal. Destaca com a clímax una reinterpretació del Misteri d’Elx en dos actes, que reapropia en clau popular, feminista i un tant sorneguera una obra de què l’Església continua excloent les dones com a intèrprets.

De reinterpretacions de temes tradicionals i fusions amb altres estils n’hem vist moltes. On La Maria marca la diferència és en les prioritats i l’ordre dels factors: mentre el gros del circuit folk insisteix, com comentàvem adés, en dinàmiques de taller, el cultiu de la forma, l’aproximació de l’artista d’Oliva té a veure amb el que entén per funció de la cançó: com ella mateixa diu, “fer que la faena pese menys” vinculant-se a l’experiència de classe treballadora de la seua família. Així, la musicalitat, l’estructura i duració del disc estan al servei de la funció —la història a narrar— i la incorporació de l’electrònica i els ordinadors no és només una proposta estètica sinó l’ús natural d’una eina a l’abast; de la mateixa manera que abans es feien servir els estris de casa com a instruments. I així sona: l’electrònica que aporta el seu productor Tono Hurtado, de l’estudi Malamute (vinculat a projectes com Tardor, GEM o Esther), es complementa perfectament no només amb la veu sinó amb els guitarrons, els panderos i les violes de roda. El disseny del directe segueix la mateixa lògica, mirant d’acostar-se a la posada en escena de l’electrònica i el pop dels contemporanis de l’artista més que no al circuit folk, de públic envellit.

Potser una flor no fa estiu, però fins als més descreguts se’ns eleva alguna marededeu de tant en tant. Si sou barcelonins espavileu, hui mateix la teniu al BarnaSants; potser encara arribeu a hora i se us apareix.