El primer Benjamin

José María Valverde, que preuava més l’obra de Walter Benjamin (1892-1940) que la de Heidegger, com estimava més la poesia de Hölderlin que la de Goethe i preferia Musil a Thomas Mann, va dir en els actes que van commemorar el cinquantenari del naixement i de la mort del filòsof berlinès a Port­bou que Benjamin “inaugurava un gènere cada vegada que es posava a escriure”. Si això es veurà clar en la seva Obra dels passatges, ja es veu claríssim en el seu primer llibre de narracions-reflexions aforístiques —diguem-ho així—, editat ara en català: Walter Benjamin, Carrer de sentit únic, traducció d’Anna Soler Horta (Barcelona, Flâneur, 2023).

Vet aquí una casa editora que porta als lectors una sèrie de llibres molt cuidats en la tipografia, bells en la coberta i, especialment, molt ben triats, habitualment, entre el millor de l’assaig europeu de la primera meitat del segle XX. És un període d’intel·ligències i obres fulgurants, entre les quals Flâneur ha donat als lectors catalans, en edició bilingüe, coses i autors tan categòrics com aquest Benjamin, però abans Monsieur Teste, de Valéry, les Ele­gies de Duino, de Rilke, i llibres de Sebald, Joseph Roth, Jabès, Blanchot, Canetti, Borges o Elizabeth Bishop. Segons manifestacions dels editors mateixos, l’editorial fa la viu-viu, i ningú no s’hi guanya una vida ubèrrima: els lectors hi guanyen saber i exquisidesa; ells, honor. La seva tasca, ímprobe, fa pensar en allò que Albert Manent, quan treballava per a la promoció de les publicacions en català, va dir a una diputació que el va anar a veure en demanda d’ajuda per poder editar la revista Saber, de la qual se’n van publicar menys de vint números a la primeria dels anys 1980: “Aquesta revista està molt bé, però és massa bona per a Catalunya”, va dir. I no va donar ni una pesseta. I així, amb aquesta tendència a una mediocritat que ni tan sols és daurada com la d’Horaci o Fray Luis, avança (?) el país, ara no solament petit, sinó empetitit a causa de tanta “pròpia identitat”. Arriba un moment, en aquest tipus de processos d’inflació patriòtica mal gestionada, que la identitat s’agermana amb la idio­tesa. Flâneur és l’editorial que es troba a l’altre cap d’aquesta malaguanyada tendència.

Benjamin va escriure aquestes proses extraordinàries —i molt difícils de traduir, tasca que Anna Soler hauria fet del tot bé si hagués triat “enganxar cartells” en comptes d’“afixar-los”, per exemple— quan vivia a Berlín; van ser publicades l’any 1928. Carrer de sentit únic presenta, in nuce, alguna de les característiques de tota la producció ulterior de Benjamin. L’autor havia llegit Le Paysan de Paris, de Louis Aragon, i n’havia quedat impressionat. Per ell i per André Breton, factòtum dels surrealistes, Benjamin va començar a practicar una filosofia en què —com formularia en el tractat sobre el barroc alemany— es proposava de substituir “la cadena de la deducció per l’art de destriar els motius”, aquells motius que, en cada moment de la història, conformen la clau per entendre dialècticament la realitat: una pràctica que té a veure amb el marxisme, però de biaix, com tot el que es pugui trobar en Benjamin d’herència teòrica. En aquell moment, Benjamin va considerar el surrealisme com “l’última instantània de la intel·ligència europea” —més gràcies a ell mateix, amb les seves primeres aportacions amb un procediment al qual no trigaria a renunciar, que gràcies als membres més assenyalats del moviment—, i en va deixar la millor prova en aquestes proses mig aforístiques, en part en la línia del pensament fragmentari alemany de tot el segle XIX, una mica en la línia d’Aragon i Breton, però sobretot ja en la línia del que serà més propi del seu pensament: una mirada aparentment distreta sobre qualsevol fet, objecte o situació reals, i l’elevació doble o triple, oscil·lant, des d’aquesta objectivitat, fins al lloc de la poesia i la filosofia, de vegades també la teologia.

El lector trobarà en aquest llibre imprescindible de Benjamin excursos (i incursos, que és el més propi de l’acuïtat de l’autor) sobre les cases “pandemònium” de la burgesia de l’època, les banderes, l’art de la conversació, les obres públiques, articles de papereria i estris d’escriure, els “articles de fantasia” —això era el que venien a la botiga del pare de Kafka—, les antiguitats, records de viatges, joguines, “Locals per llogar”, filatèlia, “Articles de merceria”, “Botiga de disfresses”, o “Cerveseria”.

Però en cap d’aquests textos —que només tenen un llunyà correlatiu en les “mitologies” de Roland Barthes— Benjamin no perd el temps en la narració d’allò que ha copsat d’una llambregada: de sobte el passatge parla d’una altra cosa, o agafant-se amb un fil molt prim en aquests objectes o impressions, eleva el cop d’ull al que pot ser considerat primera formulació de la seva teoria de la història, la que va desenvolupar al final de la seva vida. Va ser l’únic llibre no estrictament assagístic que va publicar en vida, però tota la seva obra, com sabem, recorrerà per sempre, fins al Passagenwerk, les impressions que ofereix la ciutat com a gran emblema de la civilització, la cultura, la societat i l’economia capitalistes.