Ser monstra i començar-ne el camí
El Bòlit de Girona reflexiona sobre el cos, el gènere i l’anormalitat amb una mostra comissariada per Íngrid Guardiola i Marta Segarra a partir d’obres d’Hélène Cixous
Hem vingut a pensar sobre el cos, el gènere i l’anormalitat. Hem vingut a transformar la idea de monstruositat, creada per atemorir i sotmetre la població. Ara la convertim en una oportunitat de fugida, de poder existir lluny de les normes imposades sobre el cos femení, lluny del que se n’espera. Tot això amb el ressò de l’era posthumanista —fins on arriben els seus timbals?— i el terrabastall d’identitats, definicions i etiquetes rebentades. I és clar, el perill sempre és que unes etiquetes en vulguin substituir unes altres ...
Hem vingut a pensar sobre el cos, el gènere i l’anormalitat. Hem vingut a transformar la idea de monstruositat, creada per atemorir i sotmetre la població. Ara la convertim en una oportunitat de fugida, de poder existir lluny de les normes imposades sobre el cos femení, lluny del que se n’espera. Tot això amb el ressò de l’era posthumanista —fins on arriben els seus timbals?— i el terrabastall d’identitats, definicions i etiquetes rebentades. I és clar, el perill sempre és que unes etiquetes en vulguin substituir unes altres i així fins a l’infinit. Però per això la monstruositat és un camp creatiu obert.
La triangulació conceptual de l’exposició que fa el Bòlit de Girona va en aquesta línia i és impecable. Si a més té Hélène Cixous com a mare putativa, agafador omnipresent en citacions, vídeos i títol de la proposta, sembla que res pot sortir malament. Ara masteguem la poètica del títol de la mostra que han comissariat Íngrid Guardiola, directora del Bòlit, i Marta Segarra, investigadora en estudis de gènere: “El meu cos coneix cants inaudits, la carn diu ver, soc carn espaiosa que canta”. Surt d’El riure de la Medusa (1975), text llegendari de la crítica feminista, obra de Cixous. I lliga amb el sentit orgànic de les instal·lacions per on passegem: fàstic, repugnància, barreja de sons —alguns perduts o inintel·ligibles, amb algunes idees sobre volumetria que es dilueixen en el concepte. L’exposició té el suport d’un programa paral·lel que completa el que les instal·lacions deixaven intuir.
Les portes de l’inframon s’obren amb un vídeo d’entrada d’Íngrid Guardiola la mar de pedagògic. Després trobarem fragments d’autores, companyes de viatge com Lispector, Marçal o Begoña Méndez, que falquen les diverses instal·lacions artístiques que dispararan cap a múltiples direccions —i algunes d’insondables, si no és amb un manual al costat. La idea és confegir un cor de veus, però a vegades unes veus se solapen en contracants i augmenten la confusió. Així, presenciem la lectura trossejada, per part de Cixous, d’un relat que relaciona bruixes i dones jueves; un videoassaig de Mireia Trias i Maria Isern sobre la gana i el desig que fa de mal capir perquè al costat se sent el cant dels “Ocells perduts”, investigació de Laia Estruch enfilada amb versos de Tagore. La clau més efectiva la dona un documental de referència de l’artista iraniana Forugh Farrokhzad, del 1962, sobre una leproseria i un orfenat: vint minuts que conviden a girar la mirada. I davant la gravació de Cixous no puc evitar de concentrar-me en les seves celles primes. Però què estic fent? A què sotmeto el seu cos? I el meu? És que les celles primes em porten a personalitats de la infantesa! Llavors em salva una de les divises de la mostra: l’important “no és tant qui soc sinó què esdevinc”.