Ionquis de pantalles

Sobre l’addicció a les pantalles se n’ha parlat molt, però potser cal un crit insistent o un mantra de hippy. Cal repetir que les pantalles a vegades són útils, però que són un perill perquè comporten la possibilitat de fer mal i patir-ne.

Cal fer el que sigui perquè les seves conseqüències deixin de ser tan reals, tan terribles. Cal fer el que sigui per salvar els més petits. Gent que en sap, mestres i metges, científics d’arreu, alerten del risc de l’excés de pantalla. Basta buscar informació sobre què passa a les plantes de psiquiatria, que estan plenes de persones malaltes (sobretot adolescents): el mono que els fa l’absència de mòbil s’assembla bastant al de qualsevol altra droga. Basta escoltar què diuen els professionals de l’educació sobre la caiguda en picat de la capacitat de concentració dels infants.

Jo, d’això, no en sé, però com que em preocupa, i molt, voldria fer alguns apunts que són, més aviat, moments en què he topat amb el monstre i experiències de vida.

El primer: passo per davant d’una escola, escolto la cançó que canten unes criatures i la busco a internet. El videoclip és una escena d’una presó amb homes ballant una dansa sexual i una cel·la amb un home i una dona quasi follant. Ni les escenes homosexuals ni l’heterosexual no representen cap problema ni un, ja ho sé. El que m’impressiona és que aquestes criatures ja hagin vist això. S’ha de parlar de sexualitat amb els petits, i tant, però em fa por que la sexualitat parteixi d’aquí: si els nens ja han posat imatges a aquest nivell de sofisticació sexual, ja em diràs quina gràcia tindran les seves primeres relacions amoroses, senzilles, innocents, avorrides, precioses, tristes, el que sigui, però aquelles, això sí, en què cal esforçar-s’hi, en què cal deixar anar la imaginació perquè s’encarni el desig amb la pell (i no amb un mandat comercial).

Em fa por que la sexualitat parteixi d’aquí, que els nens ja hagin vist imatges al nivell de sofisticació dels videoclips

El segon apunt no afecta cap dels infants d’aquest món a qui tots ens devem, sinó a mi. En l’època més terrible de la meva vida, en el pitjor moment de salut, no hi havia cosa que m’angoixés més que un WhatsApp o una trucada. Lluny de ser un mitjà per comunicar-se amb amics i estimats, el mòbil es va convertir en una amenaça, en una infiltració, en un artefacte que ocupava una solitud que jo no havia triat, però que havia de viure.

La darrera cosa que volia dir no m’afecta a mi ni afecta els petits, sinó els altres. A banda de la nota evident (a través de les pantalles i de les xarxes socials les persones ens infligim una violència fondíssima i suportem una tensió fora mida), que els mòbils han tocat de ple la condició humana també és bastant clar. Si, amb Martin Buber, la relació jo-tu és la característica fonamental del subjecte, amb els mòbils aquesta característica ha estat transformada.

El cas, i per situar-me en una experiència concreta, és que escric aquestes línies amb el mòbil arreglant-se al pakistanès. Escric, per tant, sense poder comunicar-me de seguida amb els meus. Això, que potser no és tan greu, m’ha atabalat: m’escriuran o em trucaran, no respondré i patiran. Solució: mail al pare del meu fill, mail als meus pares, mail a una amiga, mail a l’enamorat. Avisant-los. Informant-los de no se sap què exactament —com si una servidora fos el centre del món.

És fortíssim, si ho penses: tota la història humana sense la paraula immediata del mòbil i amb un no res hem dinamitat la paciència i l’espera, la fantasia feliç de no saber què fan els que estimes i l’emoció de pensar que un dia, per sorpresa i de cop, potser apareixeran rere un arbre, havent après a fer foc o caçant algun cérvol.

El mòbil ens impedeix de pensar, i pensar —qui ho diu és Fina Birulés a propòsit de Hannah Arendt: el món en joc (Arcàdia, 2013)— és «aturar-se allà on tenim la temptació de precipitar-nos». I Birulés, com els bons filòsofs, no tenen por de donar algun consell: “Una manera d’aturar-se és deixar una estona el mòbil [...] El pensar i l’escriure tenen a veure amb un altre temps: postergat, ajornat [...] Vivim a una velocitat patològica”.