Filosofia política per a temps convulsos

La Política d’Aristòtil (384-322 aC) ha estat potser el tractat de filosofia política més llegit i influent de tots els temps. Estudiat i emulat des de Tomàs d’Aquino o Maquiavel fins a la Revolució Americana, la seva ombra allargada arriba als comunitaristes contemporanis i als apologistes de la democràcia liberal. Però per què és encara una lectura imprescindible en el nostre convuls món actual? Quina utilitat té per a unes democràcies liberals amenaçades per populismes d’esquerra i de dreta? Dues respostes poden satisfer la nostra curiositat intel·lectual: la primera, l’anàlisi que el filòsof fa dels diversos sistemes polítics existents, dels bons i dels dolents, d’on podem aprendre no poca cosa; la segona, que és un tractat de política real (no de realisme polític), una reflexió lúcida sobre les formes polítiques existents (Aristòtil va ser conseller de Filip de Macedònia i preceptor d’Alexandre el Gran), no un tractat normatiu sobre el govern ideal, com l’utòpic govern dels filòsofs de la República de Plató, ni sobre un govern republicà en mans de tecnòcrates que creuen que la política va únicament de xifres i no de persones.

Comptàvem en català amb una bona traducció de la Política de l’incombustible Joan Alberich (La Magrana), però mancava a la Bernat Metge una acurada edició bilingüe, com la de Miguel Candel, aristotèlic solvent i traductor a la mateixa venerable col·lecció del De l’ànima o la Metafísica del filòsof d’Estagira i que a casa nostra ha alliberat Aristòtil del neotomisme dominant durant anys.

És cert que no podem emmirallar-nos en els sistemes de l’antiga Grècia per ser esclavistes i privar les dones de drets

Aristòtil tan sols vol saber quin sistema polític possibilita la convivència i la nostra aspiració a la felicitat (tota comunitat actua en principi definint el bé com el fi de l’acció), quin sistema polític no separa mai l’ètica de la política i garanteix la justícia social. És cert que avui no podem emmirallar-nos en cap del sistemes polítics reals de l’antiga Grècia (per ser esclavistes i privar les dones de la participació política i l’accés a la ciutadania plena), però també ho és que continua essent molt útil la reflexió teòrica de l’Estagirita, en especial la distinció entre democràcia i república, perquè és en aquest punt on es troba un dels dilemes fonamentals de les nostres democràcies.

De la classificació de règims polítics feta pel filòsof cal eliminar les tres formes de govern marcades pel benefici individual o propi: la tirania, l’oligarquia i la democràcia. Cal només triar entre aquells sistemes polítics el govern dels quals és en benefici de la comunitat: la reialesa, l’aristocràcia i la república. No hi ha dubte sobre per què cal eliminar sistemes com la tirania i l’oligarquia; més sorprenent és la consideració aristotèlica de la democràcia com un mal sistema polític o la seva defensa de la monarquia com una opció vàlida sempre que no es perdi de vista que el bon rei ha de governar pel bé dels seus súbdits i no pas pel seu benefici particular. Tot i que Aristòtil no amaga la seva preferència per l’aristocràcia (etimològicament el ‘govern dels millors’), es mostra un ferm defensor de la mesocràcia, el govern de les classes mitjanes, en harmonia amb la seva concepció de la virtut com a terme mitjà: no hi caben ni l’excés ni el defecte.

Per democràcia entén el govern de la majoria pobra en benefici propi; per república, el govern dels pobres per a tothom

Per a Aristòtil, la democràcia no és un bon sistema polític perquè, no ho oblidem, la democràcia grega era un sistema participatiu que igualava el vot de tothom i propiciava l’accés a les magistratures a qualsevol ciutadà (és a dir, mascle, lliure i major d’edat), al marge de la seva competència. La democràcia grega tenia a més a més altres elements que inquietaven els filòsofs: la selecció de les magistratures per sorteig, l’influx dels demagogs sobre el poble que permetia condemnar Sòcrates a mort o que amb Pèricles, com recorda Tucídides, el règim d’Atenes fos una democràcia de nom però a la pràctica el govern del primer dels ciutadans. I és aquí on radica per a Aristòtil la diferència entre democràcia i república (politeía en grec). Per democràcia entén la democràcia radical, govern de la majoria dels pobres en benefici propi; per república una democràcia moderada en què també governen els pobres, que són sempre la majoria, però que governen en benefici de tota la comunitat, és a dir, sense expropiar ni taxar en excés els béns dels rics, i deixant els càrrecs que reclamen competències específiques en mans d’especialistes. Sobre la democràcia participativa o assembleària, de la reflexió aristotèlica és vigent el risc que iguala els vots i que totes les opinions compten per igual, les qualificades i les no qualificades, presa fàcil de demagogs que les arrosseguen a posicions contràries a l’interès general. També és veritat que la democràcia representativa i tecnocràtica tampoc no els elimina plenament tots. Però del que no hi ha dubte és que només la llibertat de paraula de la democràcia (només ella permet embrutar i enllustrar el propi niu) i l’aprovació de tota proposta per la majoria sempre que estigui sotmesa a la legalitat garanteix la transparència i el compliment de l’imperatiu de governar en interès de tota la comunitat.

Una mirada a la política mundial no convida a l’optimisme respecte que tothom vegi en la democràcia el millor dels sistemes polítics. Al contrari, genera no poc temor que s’estengui la desafecció cap a la democràcia a les nostres societats liberals i ens deixem seduir per aspirants a autòcrates, tirans vitalicis o demagogs com Putin o Trump; que en paradigmes històrics de democràcia com França o els Estats Units, però també al nostre país, la ciutadania sucumbeixi a l’encanteri de falsos patriotismes i altres -ismes, veritables enemics de la llibertat i la igualtat, valor aquest afegit per la Revolució Francesa. Potser com a l’antiga Atenes, on al mes de setembre es feien ofrenes a la deessa Democràcia i a la qual fins i tot es va erigir una estàtua, hauríem de commemorar anualment el valor de la democràcia, com diria Winston Churchill, el pitjor sistema de govern, tret de tots els altres que s’han inventat.

Política 

Aristòtil. Introducció, text grec revisat, traducció i notes de Miguel Candel
La Casa dels Clàssics. Bernat Metge
220 pàgines. 36-42 euros