Sarah Jaffe: “La ideologia de l’amor per la feina és una estafa”
La cronista publica ‘La feina no t’estimarà’, un assaig en què exposa la tirania de la cultura laboral que explota l’individu i l’aïlla de la resta
La periodista Sarah Jaffe (Massachusetts, 43 anys) sempre escoltava la mateixa història. “Porto escrivint sobre la feina durant la major part de la meva carrera. I constantment es repetia el relat de gent que havia arribat a la seva feina somiada i de sobte descobria que les condicions eren terribles: treballaven un milió d’h...
Regístrate gratis para seguir leyendo
Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
La periodista Sarah Jaffe (Massachusetts, 43 anys) sempre escoltava la mateixa història. “Porto escrivint sobre la feina durant la major part de la meva carrera. I constantment es repetia el relat de gent que havia arribat a la seva feina somiada i de sobte descobria que les condicions eren terribles: treballaven un milió d’hores a la setmana, no descansaven, no cobraven gaire i s’havien traslladat potser a una ciutat cara que no es podien permetre”, explica a través d’una videotrucada des de Londres aquesta reportera, de les primeres que va informar sobre Occuppy Wall Street o Fight per 15$ (el moviment que reclama un salari mínim federal de 15 dòlars als Estats Units) i que ha treballat per a publicacions com The Washington Post o The Atlantic.
Què està passant amb la feina? Com és de diferent tot plegat respecte d’altres períodes? Les respostes a aquestes preguntes es poden trobar a La feina no t’estimarà (Ara Llibres, traducció de Pau Gros), un assaig que posa context històric i social sobre per què ens hem oblidat tan de pressa d’aquell “vuit hores per dormir, vuit per treballar i vuit per viure” i hem acabat enfangats en una cultura laboral que s’ha apropiat de la nostra identitat, esgotant-nos i mantenint-nos aïllats de la resta.
Pregunta. Ens han enganyat fent-nos creure que hauríem d’estimar la nostra feina?
Resposta. Aquesta idea fa que la feina sigui la seva pròpia recompensa. I si ho és, llavors no hem d’obtenir cap pensió. No l’hem de deixar. No cal que rebis un sou decent. No cal que tinguis temps lliure. No has de tenir horaris laborals raonables. Si estimes la teva feina, hauria d’encantar-te fer la teva feina tot el temps. Aquesta pressió et farà treballar tothora, però ens fan creure que ho estem fent per nosaltres mateixos. La ideologia de l’amor per la feina és una estafa.
P. Afirma que el neoliberalisme ha pervertit la noció de llibertat. Ara pensem que només serem lliures gràcies a la feina que fem.
R. La idea de no treballar és impensable. Sembla que no puguem qüestionar-la. A una persona no se li permet pensar en viure sense treballar i tenir una vida decent. En aquest escenari, el millor que pots imaginar és que t’agradi la teva feina. Dedicar el teu temps a fer alguna cosa que t’agradi. Però, de nou, la majoria de nosaltres que hem arribat a les nostres anomenades “feines somiades”, ens adonarem que és feina, és esgotadora i és cansada.
P. Els treballadors d’aquestes feines somiades, a la gig economy, tampoc fan exactament el que els agrada. Sovint, acomoden la seva creativitat al sistema.
R. La casa on soc ara, a Londres, és d’un amic il·lustrador. Fa còmics. Així que em miro les seves coses aquí i penso: “D’acord, dibuixaries això si algú no et pagués per il·lustrar aquesta història? Quin tipus d’art faries si no t’haguessis de preocupar que algú et pagués per això? Quin tipus de llibre escriuria jo si no hagués de convèncer algú que hi guanyaria diners?” El que és realment impensable és que tinguem temps a les nostres vides per fer el que ens agradi, i no trobar una manera de monetitzar-ho.
P. Diu que si el sistema funciona és per la noció essencialista que l’amor és la feina natural de les dones.
R. En les economies postindustrials els llocs de treball més grans i de més creixement són el treball de cures. Tant a l’atenció domiciliària, la infermeria i l’atenció sanitària. Aquests van ser els llocs de treball que van créixer més ràpidament als Estats Units. Es paga molt poc. S’ha pressuposat que una mena d’homes no poden o no faran aquestes feines. Si aquesa feina s’està professionalitzant, és perquè les dones estan sent empeses al lloc de treball i estan fent alguna versió de la feina que s’espera que facin a casa. Fa cent anys hi havia molts menys hospitals i moltes menys infermeres. I la major part d’aquesta feina la feien mares i àvies, a casa.
“Que et paguin pel que fas i tenir bones condicions laborals no és per a gent mandrosa. És una feina justa”
P. Si algú estava malalt, se n’ocupaven perquè el marit era qui treballava.
R. Sí, aquests llocs de treball s’han convertit en una espècie de nova economia assalariada. No pas perquè, de nou, com diu la història que se’ns vol explicar, les dones volguessin anar a treballar perquè volien tenir carreres grans i emocionants. La majoria de dones que formen part de la força de treball són dependentes amb un somriure perenne, ensenyen a nens, exerceixen la infermeria, fan atenció sanitària a la llar o tenen cura de criatures. La història que les dones faran la feina per amor està realment incrustada en tots aquests tipus de treball. Quan vaig llegir sobre com es va formar el sistema educatiu als Estats Units, quan van començar a muntar un sistema escolar, ràpidament es van adonar que seria car contractar homes per fer l’ensenyament. Però si es contractaven dones, bé, les dones són naturalment bones amb els nens, no? Aquesta història permet construir el sistema d’escoles públiques i que costi el que els polítics homes consideraven una quantitat raonable de diners.
P. A TikTok s’ha popularitzat l’etiqueta de lazy job girls, noies que defensen tenir feines que requereixen formació universitària, que cobren bé, encara que no es faran milionàries, però amb responsabilitat limitada i poc estrès.
R. És curiosa aquesta semàntica amb la del quiet quitting (renunciar en silenci). Que et paguin pel que fas i tenir bones condicions laborals no és per a gent mandrosa. És una feina justa. Aquesta evolució de la concepció de la feina em sorprèn. Hem passat del work to rule, la vaga de zel —l’acció sindical industrial que proclamava fer exactament la feina per la qual et pagaven i que va provar que el sistema no podia funcionar amb aquestes condicions, perquè la producció s’alentia o es paralitzava—, a tenir aquestes nocions individuals que si fas la feina per la qual et paguen, ets mandrosa.