Música en temps de postironia

Fa unes setmanes coneixíem els cartells dels festivals més grans de Catalunya. Desvelaven el retorn d’Avril Lavigne des de les entranyes de la nostra adolescència i feien saltar el grup Stella Maris de la pantalla als escenaris gràcies a la màgia d’internet. Mentre no ens decidíem entre tots si el lineup era una ge...

Fa unes setmanes coneixíem els cartells dels festivals més grans de Catalunya. Desvelaven el retorn d’Avril Lavigne des de les entranyes de la nostra adolescència i feien saltar el grup Stella Maris de la pantalla als escenaris gràcies a la màgia d’internet. Mentre no ens decidíem entre tots si el lineup era una genialitat o una altra estafa de la postironia, va arribar, per fi, l’Spotify Wrapped, el resum anual de les nostres escoltes a la plataforma de streaming. Durant tot un dia les xarxes es van omplir de captures de llistes amb els nostres artistes més escoltats i les cançons més reproduïdes, on, per sort, sembla que el català ja no era el seu propi gènere. Participant d’aquesta petita festa de l’ego, em vaig recordar a mi mateixa penjant el primer pòster a l’armari de la meva habitació —Green Day—, demanant unes Converse per Reis —negres i blanques, per guixar-les amb retolador— i amagant un llapis d’ulls i un encenedor a l’estoig. Ha canviat, realment, la manera com escoltem la música?

Quan compartim la llista de les nostres cançons més escoltades, no només suggerim que ens agrada Bruce Springsteen, sinó que cridem als quatre vents que som la mena de persona a qui li agrada Bruce Springsteen. Som exactament la persona que ha sabut apreciar Júlia Colom des del primer dia. La que es posa Arca al gimnàs, perquè, sí, va al gimnàs, però no com un gymbro, sinó com algú que escolta Arca i no qualsevol bretolada. La música sempre ha estat l’excusa per explicar-nos. Per explicar-nos a nosaltres mateixos i al món, sigui a través de les xarxes o de la col·lecció de vinils que exposem al menjador de casa. Parlar-ne no és fàcil, perquè és un llenguatge tan universal com abstracte, però és curiós com, amb els anys, sembla que ha passat per davant de l’art, la literatura o fins i tot el cinema quan escollim qui volem ser.

Aquesta obsessió per significar-nos a través de la música no neix amb la hipervigilància d’internet. El gènere musical ha estat pàtria i bandera dels adolescents de totes les èpoques, que han trobat en el pop, el punk o el grunge maneres de sobreviure a l’edat de la rebequeria i tot el que ve després. Més enllà de la joventut, alguns estils en concret han articulat moviments polítics i socials, dotant el jo de dimensió política a través de l’art. El baterista de jazz Max Roach, a qui vam poder veure a Max Roach: The Drum Also Waltzes (Sam Pollard, Shapiro, 2023) en l’última edició de l’In-Edit de Barcelona, definia aquest pes polític i so­cial de la música com allò que articula tant la manera en què parlem de l’art com la manera en què concebem el món a través seu.

La música a través d’internet

Les xarxes han canviat la nostra relació amb la cultura. Cançons publicades fa més de trenta anys tornen a encapçalar llistes d’èxits i desenes d’estrelles emergents ho aposten tot a les pessigolles del like. Plataformes com TikTok han introduït en la música el fenomen de la viralitat. Abans, una cançó podia ser un èxit. Un hit, fins i tot. Ara, la mecànica d’aquests espais transforma el so en tendència i la cançó en un fet social, en l’excusa per participar en una conversa col·lectiva totalment aliena al discurs musical. A internet, ‘Say so’ de Doja Cat deixa de ser un tema de pop rap enganxós per ser el decorat d’un ball, i ‘Algo contigo’ versionat per Rita Payés ja no és melodia ni lletra, sinó l’excusa per escenificar una anècdota emotiva per tots els teus seguidors. Attrezzo per al nostre ego. Potser seria més exacte parlar d’una “memificació” de la música, si tenim en compte, a més, la repetició descontextualitzada i les capes i capes de subtext que l’acompanyen quan la transformem en un simple pretext a través de les xarxes. De fet, quan la discografia de Fiona Apple va desaparèixer de TikTok l’any 2022, els usuaris especulaven amb humor que es tractava d’una reacció a aquestes tendències absurdes.

La música ha passat per davant de l’art, la literatura o el cinema per escollir i mostrar qui volem ser

En l’aparador constant que és el món digital, és irresistible recrear-nos en nosaltres mateixos a través de la música. Si a les xarxes socials nosaltres som el producte, la música ens farà d’eslògan. Però no tot és culpa de TikTok. La relació entre música, ego i internet ve de lluny. Una de les primeres xarxes socials, Myspace, ja s’articulava al voltant de la compartició de música i l’autoexpressió com a fans d’aquesta, generant, fins i tot, estètiques que no podem desvincular ni de la música ni d’internet, com ara els scene kids o l’indie sleaze. La plataforma de xat MSN permetia mostrar la música que estàvem escoltant en directe per presentar-nos d’una manera o una altra als nostres contactes. I si no era possible escoltar ‘My Immortal’ just quan ens sentíem més Evanescence que mai, només calia copiar el nostre vers preferit al nick del contacte perquè quedés clar als nostres companys.

Referències. De Xostakóvitx a Daddy Yankee

La música sempre ha deixat espai per al símbol (que no és el mateix que el mem). Durant el barroc, més d’un compositor es va aventurar a escriure sobre el caràcter implícit de les tonalitats musicals, i com el fet d’escollir un do menor o un mi menor podia suggerir intencions radicalment diferents en una melodia. Abstracte i universal, però, sembla que cap dels autors s’acabava de posar d’acord pel que fa a aquestes intencions, i mentre Charpentier assegura que la tonalitat de mi menor és “amorosa i llastimosa”, Mattheson la defineix com un so “pensatiu i àgil sense arribar a ser festiu”. Davant la contradicció, el compositor català Benet Casablancas reflexionaria sobre el tema escrivint que, en tot cas, podem parlar d’un univers simbòlic de l’autor, que crea referències dins el seu propi corpus. No hi ha un caràcter absolut en la música, sinó que aquesta ve marcada per la idea de “jo” que té el compositor. I si, encara sense xarxes, la música sempre ha estat del jo, tan meta i postirònica com ho és ara?

Al llarg de la història de la música podem comprovar com la iconografia personal és una constant, més enllà de la tonalitat, i fa certa gràcia veure com aquesta idea d’univers estètic és aplicable del barroc al pop, del jazz al hip-hop i de Xostakóvitx a Daddy Yankee. Hi ha la mateixa intenció autoreferencial en el primer quan replica motius del seu concert per a violoncel en mi bemoll major al quartet de corda en do menor, dibuixant amb quatre notes les inicials del seu nom, que en el segon quan recupera dos bits de ‘Rompe’ per la seva col·laboració amb Rauw Alejandro connectant el reggaeton de fa més de vint anys amb l’actual. Hi ha la mateixa idea de llegat.

Quan el producte postirònic costa de distingir d’allò que satiritza, l’experiència s’estanca

Així com hi ha autors que creen la seva iconografia, cada gènere musical compta amb els seus codis o convencions: una sonoritat, una progressió harmònica o, directament, figures musicals que fan de personatge recurrent a l’experiència de l’oïent, com els leitmotiv del romanticisme. En el món del jazz, en canvi, podríem parlar dels licks, melodies populars o referències a músics concrets i el seu corpus que el solista inclou en el discurs musical gairebé com una picada d’ullet a la cultura i al seu públic. Un lick pot ser un homenatge o un regalet pels connaisseurs. Ara que s’acosta Nadal, si passeu per les sales de concerts de la ciutat, fixeu-vos en el solo del saxofonista de torn, i de segur que algun Jingle Bells juganer enxampareu.

El cas més extrem d’aquesta idea, i el que més facilita el joc de la referència, és el sample, o l’ús de retalls de música ja creada per generar-ne de nova. És una pràctica que podem trobar des dels inicis del hip-hop als anys setanta, però que amb la digitalització de la música ha crescut monstruosament. Tant, que la tria i ús d’aquests fragments ha pres entitat pròpia a l’hora de valorar la música, i cada cop és més difícil preveure una crítica que no se centri en com interactua l’obra amb la informació que en coneixem, quins fragments utilitza, per què, a quina estètica ens recorda i quina revisió metairònica suggereix; és a dir, com interactua amb nosaltres mateixos i la nostra capacitat de reconèixer. Si la música permet identificar, relacionar i satiritzar, l’usuari es pot aplaudir a si mateix. No només gaudeix de la música, sinó que en pot gamificar l’anàlisi, tot assenyalant pistes com si es tractés d’un scape room.

El jo a través de la música, la música a través del jo

Un dels noms més comentats del cartell del Primavera Sound ha estat Stella Maris, el conjunt femení de la sèrie La Mesías que combina cançons d’estil naïf amb coreografies hipnòtiques. Tot i que el grup fa referència a un conjunt real —les Flos Mariae— i encara que en aquest grup-paròdia hi ha artistes de renom —com Amaia Romero—, costa imaginar els motius que han dut a programar-lo més enllà de la gràcia que ens fa la idea a tots plegats. D’entrada, pot semblar que no hi hagi tanta diferència entre el símbol musical i la “memificació” de la música. La música és un llenguatge, i per tant és inevitable que més enllà del fenomen sensorial i estètic serveixi de vehicle d’idees. El mem sempre necessitarà una paret on rebotar. En aquest cas, la referència de la referència és essencial perquè l’obra cobri sentit. Com de divertit és veure un grup de ficció als escenaris d’un festival tan massiu? Què pensaran els milers de guiris que les vegin? Tindran una experiència religiosa? Entendran res de res? Potser la música hauria de poder ser més coses que una broma interna.

L’art ens serveix per explicar-nos, al món i a nosaltres, però aquesta obsessió per la identitat de consum ràpid té un efecte sobre com l’escoltem. I, amb el temps, sobre com la creem. Tot i que de segur que podrem gaudir de més d’un concert coneixent-ne l’autor, el context i tots els secrets al seu voltant, l’art de la postironia no s’aguanta allunyat d’un consum acrític i constant, sense la rialleta dissimulada i el plaer de saber-ne una mica més que els altres. Quan el producte postirònic costa de distingir d’allò que satiritza, l’experiència s’estanca. Potser, l’únic tità capaç d’enfrontar-se a la cultura de la postironia és la nostàlgia, així que em tocarà recuperar les Converse i el llapis d’ulls negre i oblidar-me dels últims vint anys amb Avril Lavigne.