Folklore i alta cultura

La paraula folklore va ser encunyada per William John Thomas l’any 1846 —de folk, poble, i lore, llegat cultural comú—, però els alemanys en feien servir una altra d’equivalent, Volkskunde, des de 1787. No és estrany que fos Alemanya la primera a anomenar aquestes formes tan respectables de cultura, perquè justament cap a final del segle XVIII, i encara més durant el primer quart del segle XIX, Alemanya va posar un èmfasi exagerat en aquestes formes de cultura popular com a reacció a la cultura cosmopolita procedent de França. No tant la literatura romàntica alemanya com la teoria política que va generar aquell país està empeltada d’un rebuig de la cultura cosmopolita i universal —altra vegada contra el cosmopolitisme dels francesos, per no dir contra la seva pretensió de convertir-se en els amos de la civilització continental—, i una afirmació exacerbada dels valors “nacionals”.

Herder va reunir i publicar una gran antologia de contes i llegendes populars; el redescobriment del cicle Des Knabenwunderhorn va ser tan potent que va arribar fins a Gustav Mahler; els germans Grimm van publicar les més grans col·lecions de Märchen, o contes, com a expressió de la saviesa popular. En aquest deixant van florir els folkloristes de moltes societats, nacionals o no, com va passar amb Irlanda, el País de Gal·les o la província del Quebec: tres contrades que encara són matèria d’admiració, citació i espill de vindicació política a Catalunya, que, com resulta lògic, també ha tingut folkloròlegs de gran prestigi.

En tant que expressió genuïna i primitiva d’una col·lectivitat amb més o menys identitat, el folklore no té res de menyspreable, sinó tot el contrari. Una altra cosa és que qualsevol nació que fa esforços per reforçar la seva identitat —i, doncs, la seva legitimitat com a nació amb anhel d’independència— porti fins a una inflació desmesurada el conreu i la lloança d’aquestes formes de cultura. No era habitual a la televisió catalana l’ús hipertròfic de la cultura popular, però ara resulta abassegadora i opriment. Els grecs comptaven els anys amb les olimpíades; els romans els comptaven segons els successius consolats. TV3 compta ara el pas de l’anyada —per dir-ho cronològicament, o quasi— amb fites com ara el tortell de reis, les calçotades, les torres castelleres, el carnaval, les processons pasquals i la mona, la rosa de Sant Jordi, les fogueres de Sant Joan, les havaneres carmelites, les castanyades, la fira del cargol, la flama del Canigó, el Halloween (importació relativament moderna), la fira de Santa Llúcia, l’escudella i carn d’olla de Nadal, i més coses que no hem recordat, a banda de les vàries tradicions locals.

Aquest seguit de festes anunciades, patrocinades i divulgades als mitjans fan emergir ­dues qüestions. D’una banda, es tracta de mostres de cultura que mai aporten cap novetat: són iteratives, regulars, monòtones i reincidents; és a dir, no són propostes culturals atrevides, experimentals o inèdites. D’altra banda, atesa l’obstinada propaganda de la cultura folklòrica, tot creador d’algun producte singular —en art, literatura, música, dansa, teatre i tot el que es pugui esmentar d’aquest àmbit— es troba aquí en una situació de perplexitat i retraïment, fins al punt que, sovint, aquells que podrien aportar noves formes de simbolisme i d’expressió artística queden confusos, amb el sentiment que allò que podrien fer no interessarà el gros de la societat, molt satisfeta amb tot allò convencional.

Havent assolit “el poble” un enorme prestigi, és habitual que molta gent consideri elitista les formes d’alta cultura que generen totes les societats, també la nostra. Una tal consideració d’aitals formes de cultura és del tot equivocada: en primer lloc perquè moltes d’aquestes formes han estat engendrades per persones que no formen part, sinó al contrari, de les elits econòmiques; en segon lloc perquè, vinguin d’on vinguin aquestes formes de cultura, són posades al servei de tota la societat per al seu enriquiment estètic, moral, i fins i tot polític (en un sentit sovint invers que el folklore).

Potser segles enrere totes les formes d’alta cultura eren fruit d’una acordança entre els poders eclesiàstics o civils i els artistes, com va passar durant tot el període renaixentista i barroc. Però ja no és aquest, el cas. Ara les elits econòmiques s’estimen més tenir un iot que promocionar la traducció al català de la Bíblia o dels clàssics grecs i llatins (p. e. Cambó, que, per escreix, tenia un iot). També les elits van promocionar l’arquitectura de Roma, la cúpula de la catedral de Florència i quasi tota la pintura que es troba al Prado, al Kunsthistorisches Museum de Viena, al Quai d’Orsay o al MNAC, i el “poble” en frueix i ho admira.

Dedicar-se avui a la creació singular de qualsevol forma d’art pot ser considerat un contrapunt necessari del folklore inveterat: són els senyals estètics que un artista adreça al comú perquè no es pensi que una societat civilitzada pot viure solament de la cultura que mai no canvia.