Miró-Picasso: m’agrada o no m’agrada?

Diumenge passat va acabar Miró-Picasso, l’exposició doble que tenia lloc a la Fundació Miró i al Museu Picasso paral·lelament. Hi vaig l’últim dia a última hora. Tinc molta feina i poc temps, però la vergonya de ser algú que es dedica a la cultura en aquesta ciutat i no poder-ne parlar pot més que jo. Després de veure-la et sentiràs millor, penso, sé que preferiries mirar TikTok, però això és com menjar verdura, al principi fa pal però després t’agrada.

Mentre faig cua per comprar l’entrada una nena explica a la seva mare que ha estudiat Miró a l’escola. Aquest és el problema, penso, que les escoles de Catalunya han viciat tant Miró que no puc desvincular la seva obra dels treballs de plàstica. Darrere meu un parell de modernes es pregunten si en algun moment es mencionarà que Picasso era un abusador. És veritat, ja no ho recordava!

Abans d’enfrontar-me al primer quadre busco “surrealisme” a Google, milers d’entrades en blogs per alumnes de batxillerat em fan sentir ridícula. No entendràs res, hauries d’haver vingut estudia­da de casa. Però no perdo l’esperança, intento valorar els primers quadres sota els paràmetres del moviment surrealista, sense perdre de vista que Picasso és una figura controvertida i tenint en compte que Miró era un pijo. Però ja porto mitja exposició i no sé si el que veig m’agrada o no.

Sé que el binarisme està passat de moda, també en l’art, que el bé i el mal ja no volen dir res i que tenir una opinió radical sobre un fet artístic és d’ignorant. Que la reflexió posterior a una experiència cultural consisteix en una equació perfecta que sumi opinions racionals, percepcions abstractes, sentiments inesperats i, sobretot, context; i que el resultat correcte sempre serà subjectiu. Com si es tractés de la taula del zero, per molt que multipliquis la teva capacitat perceptiva per mil, per molt que obris els ulls, les orelles i l’ànima, el resultat serà zero; buit, relatiu i genèric.

Així que, en un acte d’emancipació, em proposo un joc a mi mateixa: veure l’exposició com si mirés Tik Tok. M’agrada, no m’agrada. Un scroll actiu i irrespectuós per l’obra d’aquests genis, una visita guiada per la meva intuïció. Autoretrat I de Miró, horrible, fa ganes de vomitar, next. Las meninas de Picasso, m’encanta, bona vacil·lada. Els quadres més cubistes de Picasso m’horroritzen, però els gravats de Miró estan guapíssims!!! No llegeixo ni una cartel·la, passo per alt els textos que separen l’exposició en parts i em sento com una nena fent una gamberrada.

Quina mala sort, m’ha tocat formar part de la generació més avorrida, penso, l’equip de les nenes de la sobreinformació. Expertes a parlar d’allò artístic des de la moral, prudents, relativistes i hipereducades. No perquè no tinguem opinions, sinó perquè “qui som nosaltres per opinar?”. I, com els adolescents d’avui, que prefereixen no tenir sexe a tenir una experiència sexual confosa, preferim el “no sé” a decidir i exposar-nos en el desacord. Consumim cultura com qui va a l’església, qui som nosaltres per dubtar de Déu? Qui soc jo per decidir si m’agrada més Picasso o Miró?