El gust del diumenge en una exposició al Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya

Arquitectura i diumenge, aquest és el títol de l’exposició al Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya ­(COAC) que Josep Llinàs ha cons­truït tot reunint quatre obres seves molt diferents entre si, tant per l’envergadura com la utilitat i el propòsit. Un moble que podríem anomenar íntim; la rèplica i reconstrucció de la façana de la desapareguda botiga Mañach al carrer Ferran de Barcelona; la intervenció al campus de Bogotà de la Universitat Nacio­nal de Colòmbia, i la remunta d’una casa a la Gran Via de Barcelona. Una exposició decididament breu, concebuda com la presentació d’uns objectes, endreçant vagament el material i posant en net les coses per ser mostrades com un moment del procés de treball. Una mostra amb un aire d’alguna cosa inacabada i aspecte bricoleur, feta amb materials “de papereria”, amb predomini del blanc del cartró, del daurat i dels papers xarolats.

Les quatre peces, tot i ser diferents, comparteixen una familiaritat, uns orígens lligats a l’obra de l’arquitecte J. M. Jujol. Dues d’elles són prospeccions sobre obres seves, però destaca que no es tracti d’edificis, sinó d’una botiga i un moble singular construït com a regal de noces per a la seva esposa. Sobre la botiga, els darrers anys Llinàs ha fet una recerca perseverant amb més voluntat que no pas mitjans, sense subvencions ni laboratoris o coses semblants, i que potser és la font i l’origen de les altres peces de l’exposició, en la qual destaca el partit pres a favor de l’expressió en estat pur. Una recerca fortament manual que l’ha dut a tornar a fer, per exemple, el rètol de la Casa Mañach. La genètica de l’ornament és molt singular, i es basa en el que podríem anomenar la representació de coses i fenòmens, com ara de les volutes o del cel, on s’aprecien els gestos decidits de la mà en pintar-los. A l’exposició es fa palès un reconeixement i, d’alguna manera, un deute amb Perejaume, també interessat en Jujol. Perejaume és el responsable d’haver establert una connexió entre l’obra de Jujol, el retaule barroc del Miracle i les seves volutes, i la seva recerca sobre els núvols, tan fructífera, que va quallar fa uns anys a l’exposició Mareperlers i ovaladors. Un conjunt d’idees aèries, es podrà dir, lligades al foc, l’escuma, les ones, els rínxols i, òbviament, els núvols, totes aparentment alienes a l’arquitectura i que sembla que prenguin cos a la maqueta del campus de Bogotà.

La remunta de la casa a la Gran Via és tota una declaració en el context de la mostra i permet veure com es pot aplicar aquest desplegament expressiu en coronar una façana, amalgamant les parts i les diverses capes de la façana d’un edifici, d’història complexa. Aquí pren sentit el retaule barroc i d’altres elements que, com aquest, han inspirat façanes de cases i esglésies, mobles, com ara calaixeres i tocadors, i jo hi afegiria també la pastisseria. Aquesta, que durant anys ha servit per mostrar alguna cosa menyspreable en arquitectura, també ha begut d’aquestes idees aèries que han estat tradicionalment l’expressió del gust popular i dels artesans, que han cercat a través d’elles el dret a expressar el seu ofici. Poques vegades se’ns convida a veure com es pensen les coses en arquitectura, atacada avui per la raó, la finalitat i el paper social i, es podria dir, per tot allò que succeeix entre setmana, com fa aquesta exposició, que es decanta pels feliços assaigs de diumenge. La paraula diumenge sempre l’he trobada adequada per referir-se a una mena de decoració arquitectònica. En concret, penso que existeix un gust de diumenge, una manera de fer, i paradoxalment, malgrat que endiumenjar-se semblaria alguna cosa formal i encarcarada, avui, i en el context que ens ocupa, em sembla, pel contrari, desinhibida, tocada d’un punt d’ingenuïtat i festiva, com mostra tan bé la nata aplicada amb la mànega de pastisseria als tortells o a les lioneses de les postres dominicals. El barroc dels llépols.