Chiharu Shiota. Tots portem un univers a dins

Imagineu-vos entre les mans el tap d’una ampolla d’alcohol. Segurament està fet d’alumini. Ara heu d’aplanar i retorçar aquesta forma volumètrica fins que quedi en forma de tiretes aixafades. I un cop en tingueu centenars, o milers, o desenes de milers, les heu de cosir una a una amb fil de coure fins a donar-li la forma desitjada. Aquest seria, en resum, el minuciós procés de treball darrere de moltes de les escultures metàl·liques d’El Anatsui, un artista ghanès que ara mateix té una impression...

Imagineu-vos entre les mans el tap d’una ampolla d’alcohol. Segurament està fet d’alumini. Ara heu d’aplanar i retorçar aquesta forma volumètrica fins que quedi en forma de tiretes aixafades. I un cop en tingueu centenars, o milers, o desenes de milers, les heu de cosir una a una amb fil de coure fins a donar-li la forma desitjada. Aquest seria, en resum, el minuciós procés de treball darrere de moltes de les escultures metàl·liques d’El Anatsui, un artista ghanès que ara mateix té una impressionant instal·lació al Museu Guggenheim de Bilbao. Es diu Mar creciente (2019), i és una metàfora sobre el canvi climàtic i de com de voluble s’ha tornat la natura per culpa de l’acció humana. L’elecció d’aquests taps té una doble lectura perquè la introducció dels destil·lats és un dels símbols de la colonització europea sobre Àfrica. I aquest és un tema recurrent en l’obra d’El Anatsui, que sol fer servir materials de residu del seu entorn per denunciar injustícies socials.

Què faríeu amb dos mil cabdells de llana vermella i quaranta cadires de fusta? Una resposta la trobareu fins a finals de juny a la Fundació Tà­pies, en la instal·lació de l’artista japonesa Chiharu Shiota. A principis dels anys noranta, quan encara era estudiant d’art a la Universitat de Kyoto, va adonar-se que el llenç i el paper la limitaven, així que va substituir-los per l’espai. Però, com es pinta a l’espai? Com s’hi dibuixa? Shiota ho fa entrelligant llana vermella, i moltes vegades inclou en les seves instal·lacions objectes que ha trobat pel carrer o en mercats de segona mà. No en va, va viure molts anys a Berlín. En la seva obra, els seus records personals també són molt presents. Segurament l’ha influïda haver estat alumna de Marina Abramovic i Rebecca Horn, dues dones pioneres en la ciència performàtica. Shiota ha arribat a crear amb el seu cordó umbilical (conservar-lo és una pràctica japonesa que enforteix la relació entre mare i fill), amb vials de la seva pròpia sang i, fins i tot, s’ha quedat a dormir dins d’una de les seves instal·lacions en un joc de consciència versus presència. Però tot i aquesta aparent individualitat, la seva proposta no pot ser més col·lectiva. I això és el que succeeix amb Cadascú, un univers, la instal·lació feta a mida per a la Fundació Tàpies en què l’artista va treballar vint dies seguits a porta tancada amb l’ajuda d’un equip de quatre persones. Petites mains al servei de l’art contemporani.

Com et relaciones amb una instal·lació? Quina escala hi ha entre l’obra i l’espectador? Quin lligam es crea? Mar creciente ocupa una sala blanca i lluminosa del Museu Guggenheim i es presenta com un immens teló metàl·lic que podria engolir-te com l’onada d’un tsunami. És un cara a cara amb un espill lluent, i en alguns moments ondulant, que tot i la seva bellesa aparent acaba reflectint la misèria humana. Darrere d’aquesta obra faraònica hi ha el treball de moltes mans de Nsukka, la ciutat nigeriana on El Anatsui viu i treballa des de fa anys. Aquestes mans són el seu equip d’estudi, les persones que van donar forma a aquest exercici de resiliència i fragilitat.

La manera de vestir l’espai —o podríem dir el buit?— de Shiota és molt diferent. No et posa al davant de la seva obra, t’hi posa literalment a dins, submergint-te en una teranyina de llana vermella que t’atrapa des que poses el peu a l’escala. L’entrada al seu univers es va convertint paulatinament en l’entrada al teu, el de tots. De fet, ja estàvem avisats: Cadascú, un univers. “A vegades em pregunto per què som capaços de pensar, per què tenim consciència i per què no podem accedir a la consciència dels altres. Tot i que som capaços de comunicar-nos, mai podem sentir què està sentint una altra persona, realment no podem veure l’univers dels altres. És per això que necessitem l’art”. Aquestes paraules de Shiota serien la gènesi de la seva pràctica artística, sempre basculant entre els conceptes de vida i mort, que no deixen de ser també un joc entre la resiliència i la fragilitat. Els fils vermells entrecreuats i les cadires buides remouen pensaments i sentiments, però també deixen la porta oberta a la imaginació. Perquè, com diu ella, el dia que en prescindim, perdrem la humanitat.