‘Murs de silenci’ burxa en la prostitució de menors

El judici de 1992 per corrupció de menors als responsables del prostíbul de Ventalló (les germanes Fernández i els seus marits), treballadors i clients (polítics i empresaris) va tenir al seu dia una enorme ressonància mediàtica. Què en pot treure un documental fet trenta anys després, com és el cas de Murs de silenci (TV3)? Doncs, molt. Perquè és una mirada diferent en què prenen la importància que es mereixen les víctimes d’aquells delinqüents, les noies. En particular, les dues que van denunciar el cas i que intervenen, una sense cap mena d’ocultació, en el documental. Unes noies que després de la sentència, indulgent amb els proxenetes i que deixava sense càstig els clients, van sentir-se subjectes d’un escarni que han trigat anys a superar. Com expliquen, els va costar molt refer-se i tornar a la vida. L’única magistrada dels tres que conformaven el tribunal i que va signar un vot particular discrepant ho diu clarament: “Jo em vaig creure les noies”. Va ser l’única. La sentència no té en compte la corrupció de menors perquè considera que les denunciants podien haver enganyat perfectament sobre la seva edat i que els clients no tenien per què sospitar-ho. Total: tots els clients van ser absolts (inclosos l’alcalde de Vilamalla, que ho tornaria a ser, i un regidor de Sant Pere Pescador que també n’havia estat alcalde). La proxeneta que manegava el club Gran Escala 2000 va ser condemnada a cinc anys. La seva germana i els respectius marits, ho van ser a penes d’entre dos i un any i mig. I tres cambrers, a sis mesos.

L’escorcoll del prostíbul va ser un dels primers grans operatius dels Mossos, fins i tot exagerat en el seu desplegament. A partir d’aquí, hi ha episodis que fan creure que en ambients de l’elit catalana i espanyola hi havia preocupació. Com la marginació del cap policial que portava el cas, i que no ha volgut parlar per al programa, o la rapidesa amb què s’arriba al judici a Girona. Sis mesos. Els advocats de la defensa expliquen joiosos com el tribunal no va admetre les quasi dues desenes de bosses amb proves que van aportar els Mossos per un defecte procedimental en la recollida, defecte que, al documental, el jutge instructor nega.

El documental és fruit d’un treball de dos anys d’un equip encapçalat per Anna Teixidor Colomer i Marc Faro Costa. De la dimensió de la feina en dona testimoni una dada: del centenar de dones identificades pel programa que havien exercit la prostitució en xarxes de clubs espanyols on era habitual l’explotació de menors, només en surten una desena de testimonis. El documental no fa grans revelacions sobre el cas de Ventalló, però la feinada per obtenir la informació que descriu dibuixa un clima de confabulació en el secretisme, de mutisme pactat. És l’únic factor que pot explicar com un negoci de la magnitud del de Ventalló va poder estar obert tants anys i fa dubtar que Antolín Fernández, fundador del local, i la seva germana Rolíndez, que se’n va fer càrrec després de la seva mort, poguessin estar sols.

I aquí apareix un segon protagonista del documental, que esmenten aprofitant el fil d’unes notes del periodista Xavier Vinader. José Luis Ortega Monasterio, militar i autor de l’havanera El meu avi. Segons Murs de silenci, va ser soci en negocis de Fernández (no forçosament el de Ventalló), i la seva esposa no solament tenia relació directa amb un club d’Osca sinó que, a més, portava una agència de col·locació a Barcelona que facturava noies a aquesta mena de clubs. Això ha suposat un trasbals per a la gent de Puigcerdà, on el músic va ser un veí molt apreciat, i per als grups d’havaneres. L’alcalde de la localitat ha manifestat a Regió 7 que “si es demostra aquesta informació, Puigcerdà actuarà (…). El que s’explica és molt fort i en parlarem, perquè l’actuació correcta seria, en aquest cas, retirar tot això, i més l’estàtua, que és davant d’una escola”. Al programa La selva es va debatre si la figura de l’autor pot afectar-ne l’obra, i van plantejar la pregunta més bèstia: cal treure del repertori de les cantades d’havaneres El meu avi? Una cançó que, al marge de drets d’autor, ja pertany a la cultura popular, malgrat que ara pugui escoltar-se d’una altra manera.

A la plataforma 3Cat hi ha els tres capítols del documental, que el canal lineal va emetre d’una tongada al programa Sense ficció. Una proposta molt treballada des del punt de vista narratiu i visual, i que acaba amb una filera de testimonis de dones que de joves havien estat prostituïdes, en les quals ressona el clam de Gisèle Pelicot: que la vergonya canviï de bàndol.