El suïcidi de les germanes verges aguanta el pas del temps

L’any 1993, Jeffrey Eugenides (Detroit, 1960), llavors un perfecte desconegut que escrivia a les nits i estimava igual Joann Beard i Henry James, Vladimir Nabokov i George Eliot, publicava la seva primera novel·la, un artefacte delicadament macabre titulat Les verges suïcides. La idea l’hi havia donat la mainadera del seu nebot. Pel que sembla, la noia tenia un grapat de germanes. I totes havien intentat suïcidar-se en algun moment de la seva adolescència. Eugenides va imaginar què hauria passat si totes ho haguessin aconseguit. També, què hauria passat si ell hagués viscut al mateix barri que elles. I aquella mateixa nit es va posar a escriure la història de les malaguanyades germanes Lisbon –Cecilia, Lux, Bonnie, Mary i Therese–, cinc filles del buit existencial del suburbi nord-americà, i de la idea, sempre sospitosa, de la família perfecta.

Eugenides s'allunyava, encara que no massa, de la crueltat quirúrgica del brat pack, el petit grup d'escriptors que havia revolucionat –i encara ho estava fent– la narrativa nord-americana de finals dels vuitanta, és a dir, Bret Easton Ellis, Jay McInerney, Jill Einsenstadt, i s'erigia en una mena d'híbrid salvatgement nihilista entre el buit de la vida als suburbis del sempre brillant John Cheever –el primer a apuntar i disparar, amb èxit, contra l'estigma de com és d’aniquilador tenir-ho tot– i l'aparent ideal de la vida familiar (nombrosa i) perfecta i, en realitat, disfuncionalment dolorosa, de J.D. Salinger, i els seus germans Glass. Era inevitable, era qüestió de temps, que el seu univers xoqués amb el de Sofia Coppola, que mai de la vida (ho va dir en el seu moment) s'havia plantejat dirigir una pel·lícula fins que va llegir la novel·la.

“Hi vaig veure coses que no havia vist enlloc. Em va fer l’efecte que Eugenides entenia perfectament el que era ser adolescent: el desig, la malenconia, el misteri que hi ha entre nois i noies; tota aquesta confusió”, va escriure l'avui prestigiosa directora quan li van demanar que parlés sobre el perquè de tot plegat. I la veritat és que la petjada del clàssic d’Eugenides –la carrera del qual es va enlairar estratosfèricament a partir del seu segon assalt, Middlesex, i el seu Pulitzer– no només està present en l'estil de la ja tota una experta a retratar la solitud i la desorientació adolescent, sinó que emperla fins i tot el narrador en plural d'un fenomen com Big Little Lies– recordem que la història de les noies Lisbon l'expliquen els nois del barri, en un exercici de punt de vista ampliat que no tenia gaires adeptes llavors– i, per descomptat, la resta de cinema que té a veure amb dinamitar la vida de suburbi (Todd Solondz) o la idea de família (disfuncional) perfecta (Wes Anderson).

Altres miralls

En la literatura, Eugenides té altres miralls on reflectir-se. La sempre corrosiva i mordaç A. M. Homes ha fet cremar fins als fonaments i més d’un cop –Música para corazones incendiados, Ojalá nos perdonen– a l'avorrida (i frustrada) i buida classe mitjana nord-americana, i l'encara per explotar Celeste Ng –Todo lo que no te conté– està seguint les passes de l’un i l’altra, a la seva manera: en les seves històries, és sempre el foraster, el que ve d'algun altre lloc, el que intenta adaptar-se a aquesta vida que ningú qualificaria d'infern en flames, però que en realitat ho és. I què es pot dir de la desorientació existencial, dels inevitables llimbs adolescents? És molt probable que mai no hauria existit Emma Cline, l‘Emma Cline escriptora de Les noies, si abans no haguessin existit les noies Lisbon, i potser, tampoc no entendríem l'eterna adolescència dels personatges beckettians de Tao Lin sense elles. Han passat 25 anys, però elles continuen com el primer dia. No envelleixen. Van anar a viure al País de Mai Més.

L'última reedició espanyola de Les verges suïcides no té ni tres mesos (és del gener d'enguany). I no és la primera, evidentment. Des de la seva irrupció al mercat hispà (octubre de 1994), la novel·la es reimprimeix amb una regularitat esbalaïdora. Des del 2013 n’hi ha hagut una nova edició cada any. Per què? La resposta la va donar el seu mateix autor, fa més d'una dècada: no només s'acosta a l'adolescència des de la mateixa nebulosa de l'adolescència i ho fa terriblement bé, sinó que tracta el suïcidi com el que és: un misteri sense solució. “La novel·la va de la inadmissibilitat del suïcidi, del fet que mai podrem identificar la raó per la qual algú se suïcida”, va dir. Llegim, encara, per intentar entendre. I ho continuarem fent, sempre.