“El suport als Mossos fluctua com la borsa”

“Vaig treure el cap a poc a poc per la porta de la UCI, a l'Hospital Vall d'Hebron, i vaig dir ‘Monsieur Renaud?’ I tan bon punt em va veure, es va fondre en un plor i va intentar incorporar-se com va poder. Una mica més i li salten les vies. En aquell moment, va costar aguantar. Em va reconèixer immediatament. Potser per la veu. O per parlar en francès. La seva dona, la Tania, era a la llitera del costat. No ho necessitava però la van posar allà pel suport psicològic. El Renaud em va donar el seu agraïment etern per haver-li salvat la vida. Vaig veure que darrere s'anava apropant gent amb uniformes de diferents colors. 'Li fa res ajudar-nos a traduir?', em van dir.

Havien passat tres dies des de l'atemptat. Vam sortir contents. Una doctora em va explicar que seria llarg, però que el Renaud ho superaria: em va dir que tenia el tòrax fracturat i un turmell i, sobretot, el genoll en molt mal estat. Va estar ingressat gairebé fins a l'octubre a Barcelona. Al juny es va incorporar a la seva feina a la banca. Encara hi mantinc el contacte. M'ha enviat whatsapps amb fotos dels seus nens. Sí, el gran al final va patir una fractura de fèmur. Ara estan bé. Viuen a París. El Renaud ha explicat la història a la TF1 [televisió francesa] i m'ha citat explicant que un policia que es diu David, que és francès i fa molt que viu a Barcelona, el va ajudar. Els meus veïns de Bordeus, on tinc una casa, van veure l'entrevista: van endevinar que era jo.

Soc caporal de la unitat aquàtica dels Mossos, que es dedica a funcions policials tant en aigües continentals com al mar. Tenim la base a Sabadell i el dia de l'atemptat estava acabant tasques burocràtiques... Tenia posada la freqüència de la conferència metropolitana-sud i en uns segons vam sentir tres missatges. El primer: 'En breu, comunicat d'interès policial'. El segon: 'Atropellament massiu a la Rambla, atropellament massiu a la Rambla'. I el tercer: 'Desenes i desenes de ferits'. Tres companys i jo vam sortir amb dues furgonetes blanques amb el material sanitari que utilitzem però per duplicat: farmaciola, taulers espinals aquàtics, que són lliteres que suren a l'aigua, i collars cervicals. Els mossos de l'aquàtica som socorristes i, a més, jo soc docent amb nivell d'assistència dos. Vam arribar en 25 minuts a la Rambla, fins a l'altura del Liceu. Estava tot organitzat i hi havia dos cordons policials. Em va impactar la furgoneta: tenia el morro rebentat.

Un metge del 061 ens va enviar al número 8 del carrer Sant Pau, on hi havia un politraumàtic. És una casa antiga molt estreta. Era plena de gent. A terra hi havia el Renaud, ple de sang. Un home es va identificar com a metge del Brasil però no havia fet res. Suposo que estava en xoc. Tampoc tenia mitjans. Vaig demanar a tothom que sortís i se n'anés contra direcció a la Rambla. No es podia treballar amb ells allà dins. Calia treure'l sense moure'l per no fer-li mal i l'espai era molt, molt reduït. La llitera no podia girar. Quan van marxar, vam veure al fons una altra persona. Era la Tania.

La situació era complicada: ell tenia insuficiència respiratòria per les costelles fracturades i la meva por era que tingués un pneumotòrax i això li perforés el pulmó. Quan li vaig parlar en francès se li va obrir el cel. Li vam posar oxigen, un collar cervical i amb dos bombers el vam aixecar i el vam col·locar a la llitera. Ens va costar 15 minuts treure'l d'allà. Ella només tenia alguna cosa al turmell, al bessó i un impacte a l'estómac. Ell no parava de preguntar pels seus fills. Hi va haver sort: un company va localitzar dos nens al bar del Liceu. Eren ells: el Benjamin i el Raphael. No sé com van arribar allà. Els vam prometre que els reagruparíem a tots al Vall d'Hebron.

Vaig anar a l'ambulància amb el Renaud. M'ho va demanar el conductor perquè la seva infermera es va haver de quedar a ajudar a la Rambla. Era hàbil: va anar ràpid i recordo que vam pujar sobre moltes voreres. A la doctora li va costar col·locar-li la via: el Renaud va tenir la mala sort de sortir disparat i es va cremar els braços en ser arrossegat per l'asfalt. Quan vam arribar a l’hospital em va impressionar l'ordre que hi havia: a la porta hi havia esperant en una fila i de taronja els zeladors; de blanc, els infermers, i de verd, els cirurgians. Al Renaud se'l van endur al quiròfan i la Tania, a un box d'urgències. Em va demanar que truqués als seus pares. Els vaig deixar un missatge de veu el més subtil i elegant possible. Sense dir molt ni poc. Vam tornar a la Rambla. Poc després, ens vam sumar al dispositiu del Fòrum per si el terrorista fugia per mar.

No som insensibles. Fa 21 anys que treballo al cos i he vist de tot. Fluctua com la borsa: la gent ens ho va agrair però d'aquí a un temps passarà una altra cosa i no estarem tan ben vistos. Sí, exacte. Cal relativitzar. L'1-O, depenent del color polític, per a uns vam pujar i per a d'altres, no. No tinc res a amagar: crec en la proporcionalitat. I el món és petit, petit, petit. La meva dona té una amiga infermera, la Sandra, del Vall d'Hebron, que va participar en l'operació del Renaud. Li va dir que em coneixia i uns dies després li van demanar el meu correu electrònic i el meu mòbil. Em van escriure una carta donant-me les gràcies. El que m'agrada és que no volen quedar-se amb aquest regust amarg. Volen tornar."