“La Boqueria ja no serà el que era”

Viu —o almenys era així fins abans de les restriccions per la segona onada de la covid—, darrere d’una barra de bar del Mercat de la Boqueria. Connectat a una màquina de fer cafè que té, sembla, la capacitat d'insuflar-li tones d’optimisme. És Joan Bayen (barri del Raval a Barcelona, 1934), a qui alguns diuen Juanito però que respon, sobretot, quan s’hi dirigeixen com a Pinotxo: el nom amb el qual va batejar el bar que regenta des de fa més de 70 anys i que la pandèmia ha obligat a tancar provisionalment. Espera el moment de tornar a treballar —la paraula jubilació no és al seu diccionari—, i s’entreté corrent i veient la vida passar, al costat de la seva gosseta Boira.

Pregunta. Per què Pinotxo?

Resposta. Em van regalar un gos i el vaig batejar com a Pinotxo. El meu bar es deia Bar Quiosc. La gent es va enamorar d’aquell gosset, que sempre estava amb mi a la barra, i van començar a dir: “Anem a veure el Pinotxo”.

P. Com va arribar vostè a la Boqueria?

R. La meva mare va llogar, fa més de 70 anys, una barra de bar. Abans, en aquests bars de mercat només s’hi feien entrepans, croissants, cafès amb llet... Ella va ser la primera que va introduir els plats cuinats.

P. Tota la seva vida entre les parets d’una parada?

R. Gairebé. Sortia de l’escola i anava a ajudar la meva mare. El meu pare era paleta i els diumenges l’acompanyava a fer nyaps.

P. Com era llavors la Boqueria?

R. La Boqueria era, és i serà el primer mercat de Barcelona. Quan els clients volien carn, peix, verdura... una cosa que no trobaven enlloc, allò estava a la Boqueria. A dins, tots érem una gran família.

P. Una feina dura.

Els clients habituals
se sentien incòmodes comprant en un mercat
que era ple de turistes

R. Obríem a les 4 de la matinada. Jo em llevava a les 3.30. Venien tots els noctàmbuls, la gent que anava a Bocaccio... Abans d’anar a dormir menjaven alguna cosa al Pinotxo. Ara no comença a venir gent fins a les 7 del matí.

P. La vida ha canviat.

R. Ara és un desgavell. La Boqueria ha fet una baixada total. Ja no venen els veïns de la ciutat, ara la gent compra en el seu entorn. Es va afavorir molt el fet que vingués el turisme i això va ser un desastre. Ara no venen ni els turistes ni els d’aquí. Entre els paradistes ja no hi ha aquella unió que hi havia anys enrere. I a sobre, amb el tema del coronavirus, ho tenim tot tancat. A veure com acaba això.

P. Per primera vegada, se’l veu una mica pessimista.

R. Em fa mal dir-ho, però la Boqueria, crec, ja no tornarà a ser el que era. Abans hi havia una germanor entre tots els venedors, ara cadascú va a la seva. Els clients habituals, en els últims anys, se sentien incòmodes comprant en un mercat ple de turistes. Si no canviem tots, en general, veig el futur de la Boqueria molt malament. Estimo aquest mercat. Hem de treballar junts perquè la Boqueria segueixi sent el mercat número u.

P. I ara, a més, li tanquen el bar per la covid.

R. Recordo pujades i baixades en el negoci, però un desastre tan llarg com el d’ara no l’havia viscut. Ara hi ha moments, al mercat, en què no es veu ni una persona.

P. La Rambla tampoc està en el seu millor moment...

R. Era un passeig inoblidable. Ha baixat tant... Em fa molta pena. Fins i tot moltes parades de floristes, que eren precioses, han perdut la qualitat de gènere que venien abans.

P. Sembla que aquesta malaltia ha contagiat tota la ciutat. Li agrada la Barcelona d’avui?

R. Barcelona és la número u, però, que em perdoni l’alcaldessa, la ciutat s’ha desmadrat molt negativament.

Quan venen al bar una noia o un noi sols, sempre procuro que mengin un al costat de l’altre. Amb aquesta broma ja he format tres matrimonis

P. Tot i així, vostè sempre ha estat molt estimat per tothom.

R. No he sabut dir mai que no. Quan algú m’ha demanat un favor, de vegades m’he perjudicat, però sempre li he dit que sí i he tingut la satisfacció d’ajudar.

P. Quan es jubilarà?

R. Tinc un problema: no estic mai cansat. Quan acabo al bar vinc a casa, em poso el xandall, corro una hora i mitja o dues... Abans jugava a futbol, he fet les primeres 18 maratons de Barcelona i una de Nova York. M’encanta l’esport. Mira quina bogeria, soc soci del Barça, però també de l’Espanyol.

P. A més d’esportista i restaurador, sembla que se li dona molt bé exercir de matrimonier des de la barra del Pinotxo.

R. (Riu) Quan venen al bar una noia o un noi sols, sempre procuro que mengin un al costat de l’altre. Amb aquesta broma ja he format tres matrimonis.

P. És envejable la seva vitalitat i també el seu somriure, però no es cansa del llacet?

R. Això va ser idea del famós restaurador Ramon Cabau, que, malauradament, es va acabar suïcidant a la Boqueria. Un dia em va dir: “No et vull veure més sense llacet ni sense armilla. No pots estar servint en caçadora”. Em va regalar un corbatí i no me l’he tornat a treure.

P. Quin és el seu plat favorit?

R. Calamarsets saltats amb mongetes de Santa Pau.

P. Ha servit cafès a gent molt il·lustre.

R. Un cop a Jacqueline Bisset. Un altre dia va venir l’amo de la Fórmula 1. El vaig anar a saludar i la seva dona, al veure’m, em va dir: “Hola, Pinotxo...”.

P. Vostè és el més famós. A més, té molts premis.

R. No sé per què me’ls han donat, però tot el que sigui sense pagar benvingut sigui. Alguna cosa dec haver fet bé.