“El poder no s’institueix per vies pacífiques, neix per un acte de força”

Ha estat un dels fenòmens editorials de no-ficció del 2020. Al novembre va arribar a les llibreries i en només un mes ja havia venut més de 30.000 exemplars, entre l’edició en castellà i en català. Es tracta d’El fill del xofer (Edicions 62), la investigació que Jordi Amat (Barcelona, 1978) ha escrit sobre la vida del periodista Alfons Quintà, ésser psicòtic i violent que el 2016 va assassinar d’un tret la seva parella abans de suïcidar-se. Amat se submergeix en les circumstàncies personals del protagonista, sobretot en la figura del seu pare, un viatjant de Figueres que va acabar sent amic i suport fonamental de Josep Pla. L’autor també dissecciona la relació de Quintà amb la política, sobretot arran de les seves informacions durant la dècada dels vuitanta sobre els comptes de Banca Catalana, l’entitat financera de la família Pujol, i la posterior compra del seu silenci per part de l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol nomenant-lo director fundacional de TV3.

L’anàlisi del poder polític és recurrent en l’obra d’Amat. I precisament és sobre aquest poder polític el missatge que té imprès al despatx, un escrit del seu amic i pedagog Gregorio Luri.

Pregunta. Per què és important aquest escrit de Luri?

Resposta. Durant els dies de tensió del procés, i parlant sobre el fracàs del que en dèiem els equidistants, em va enviar una nota sobre com funciona la política, sobre la dialèctica amic-enemic de Carl Schmitt. Hi havia una cosa que em deia, no la recordo literal: “Pot ser que no t’agradi el que diré sobre com funciona la política, i a mi tampoc m’agrada, però que no m’agradi no vol dir que no sigui veritat. La política és saber entendre la lògica amic-enemic, i si hi ha un enemic, vol dir en molts casos fer-lo desaparèixer. I si no vols ser un passerell, val més que ho sàpigues”. Va ser molt instructiu.

És un llibre sobre un personatge malalt i sobre una societat malalta

P. Per què seria Quintà un símbol d’una època i no únicament un malalt?

R. Una de les converses importants mentre feia el llibre va ser amb Fèlix Fanés, el fill del periodista Manuel Ibáñez Escofet. “Tu tens molt clar que estàs fent el llibre sobre un personatge malalt, i és així, però no serà un bon llibre si no entens que també és un llibre sobre una societat malalta”. És per l’excepcionalitat de Quintà, pel fet de ser tan extremat el seu cas, que et permet veure amb més claredat la part opaca de la seva època.

P. La manifestació el 1984 contra la investigació de la fiscalia sobre Banca Catalana, coincidint amb la segona investidura de Pujol, és la llavor del nacionalpopulisme català dels darrers anys?

R. El que passa entre el 1982 i el 1986 és un exercici de força simbòlica per imposar una hegemonia nacionalista, amb les conseqüències que això té, que és per primera vegada en dècades la institucionalització d’un poder català. El poder no s’institueix per vies pacífiques, neix per un acte de força en què algú te’l cedeix o tu el prens. Es va instituir un poder català en confluència de dos factors molt importants: un és l’èxit de TV3 i l’altre és la resolució del cas Banca Catalana, i per això Quintà és central per explicar-ho. Es va instituir un poder, una hegemonia, sistemàticament reforçada per la majoria dels ciutadans del país, que va permetre crear un espai d’impunitat, tolerat pel règim.

P. Quin règim?

R. A mi no m’agrada l’expressió “règim del 78”, però hi ha diverses escenes del llibre que permeten justificar la descripció del que vivim com un règim. Val per a l’escena al restaurant Zalacaín de Madrid entre Juan Luis Cebrián [director en aquell moment d’EL PAÍS], Francisco Fernández Ordóñez i els homes de Banca Catalana; val, una mica abans, per al rei Joan Carles facilitant la venda d’armes a l’Aràbia Saudita; val per a Jordi Pujol sortint el dia que se sap que no serà processat, amb una foto del rei al darrere; i val per a les relacions que acaben portant Javier de la Rosa a finançar amb mil milions de pessetes el diari imposat per Lluís Prenafeta i nascut des de la presidència de la Generalitat. Si això no és un règim, què coi és? Tot Estat té un establishment, però no tot establishment podreix l’espai d’impunitat del poder, i en el cas català es va podrir.

P. Raimon Obiols, líder del PSC al ple d’investidura del 1984, semblava que volia ser conciliador amb Pujol malgrat els atacs que rebia per part de CiU. Pot recordar el paper d’Obiols la conducta de no voler enfadar el nacionalisme català, tan habitual avui tant per part dels comuns com del que vostè abans anomenava els equidistants?

R. Això no és el que va fer Obiols. Obiols va dir al Parlament: “Respecte per la figura del president, però no usi Catalunya com un escut ni ho plantegi en termes plebiscitaris”, que és exactament el que va fer Pujol. Aquell és un moment fascinant de violència simbòlica, en què hi ha diversos bocs expiatoris que faciliten la construcció del mite. Un és Obiols, el botifler; un altre és, en part, el diari EL PAÍS. Hi ha els bocs expiatoris dels fiscals. Com va dir José María Mena a la comissió parlamentària del cas Pujol, van ser presentats com uns enemics de Catalunya, quan l’únic que volien eren ser uns servidors lleials dels catalans. Després hi ha els periodistes que fan el llibre [Banca Catalana, más que un banco, más que una crisis], que queden expulsats de l'hegemonia. Enric González se'n surt perquè marxa, però Siscu Baiges i Jaume Reixach, jo crec que no, queden estigmatitzats per aquell moment. El moment de fusió entre líder i comunitat, un moment típicament populista, té com a preu que persones que intenten actuar de forma digna, queden estigmatitzats per la comunitat, i en molts casos per sempre. I la seva honorabilitat no ha estat restituïda malgrat que el que ells denunciaven, era just. Jo he dit més d'una vegada que amb el que sabem ara, val per Pujol o el Rei Joan Carles, ens obliga a reescriure el mite de la Transició o el mite del desenvolupament democràtic de Catalunya i Espanya.

El drama és que els partits no tinguin la capacitat de captar elits preparades

P. Per què no s'ha pogut fer aquesta revisió fins ara?

R. Hi ha una cosa que deia fa poc Lídia Heredia a TV3, que és la dificultat d'oposar-se a la inèrcia. Com que ningú vol que sigui qüestionada la seva identitat nacional, perquè quan te la qüestionen sembla que els teus t'estiguin expulsant del comú, intentem, amb més o menys intensitat, sumar-nos a la inèrcia. Perquè si no ho fas, pots pagar un preu. El nacionalisme, que no és una ideologia que jo consideri dolenta per si mateixa, té capacitat d'excloure bàsicament perquè allò que el defineix és la defensa d'una identitat nacional que hi ha algú de la teva comunitat que no té per què necessàriament compartir.

P. Al llibre hi apareix l’ascendent d’intel·lectuals i professionals de referència en l’estratègia de Josep Tarradellas per a Catalunya. Josep Pla, l’historiador Jaume Vicens Vives, l’economista Joan Sardà o l’empresari Manel Ortínez eren personatges que entenien el poder de l’Estat. En el recent procés d’independència unilateral, també hi van tenir un paper cabdal nombrosos intel·lectuals. L’antic lletrat major del Parlament Antoni Bayona assegura al seu llibre No todo vale que els líders del procés van demostrar no saber què és un Estat ni com funciona. Hi està d’acord?

R. En aquell moment, els tios en què estan pensant són de prestigi indiscutible. Són catalans que han entès com funciona el poder. Són tios que volen jugar la partida del poder, entenent com és aquesta partida. I no tenen cap dubte que el poder és espanyol, i que tenen la posició que tenen per la potència professional de cadascun d’ells. Jo crec que ara els independents que han estat captats per les propostes electorals del procés com a molt són intel·lectuals orgànics al servei de la causa. Ocupen la posició que tenen perquè s’han sabut construir en influencers del moviment. El drama és que els partits polítics no tinguin la capacitat de captar elits preparades per governar.