Fetitxisme d’objectes i pintures

A vegades se t’obre la textura d’una personalitat que no has arribat a aconseguir però que et fa estar convençuda d’una idea: si l’hagués conegut, m’hi hauria entès. Així és com surto de l’exposició que el Museu Abelló de Mollet dedica al seu pintor, Joan Abelló (1922-2008), amb motiu del centenari del seu naixement. Comissariada per Susanna Portell, La col·lecció viscuda, la vida pintada recull l’esperit fetitxista amb què Abelló va tractar objectes i pintures i va crear la seva obra. Si sovint la tendència és divid...

A vegades se t’obre la textura d’una personalitat que no has arribat a aconseguir però que et fa estar convençuda d’una idea: si l’hagués conegut, m’hi hauria entès. Així és com surto de l’exposició que el Museu Abelló de Mollet dedica al seu pintor, Joan Abelló (1922-2008), amb motiu del centenari del seu naixement. Comissariada per Susanna Portell, La col·lecció viscuda, la vida pintada recull l’esperit fetitxista amb què Abelló va tractar objectes i pintures i va crear la seva obra. Si sovint la tendència és dividir facetes, com si els artistes estiguessin fets de compartiments estancs, la mostra, d’aire divertit i inquiet com el mateix pintor, fa just el contrari: posa en relació l’obra pictòrica pròpia i les pintures del col·leccionista, l’admiració per objectes corrents i com aquests treuen el cap a les seves pintures, les icones del paisatge de Mollet i la resignificació que reben dins del quadre, els autoretrats i els retrats que li fan altres artistes, des de Dalí fins a Tàpies i Picasso, i alguna fotografia on gasta un singularíssim posat Orson Welles. És un joc de miralls i perspectives, ara dins del quadre, ara fora, ara la pau d’una galeria, ara l’alzina de can Magre, ara ens fa mirar des d’on pinta el pintor, ara voldríem asseure’ns a aquella chaise longue del costat. Veiem com es van fent el col·leccionista i el pintor, l’itinerari d’una educació sentimental i cultural, des del Mollet natal, família humil, pare llauner, fins a traslladar-se al pis de Carles Pellicer —un dels seus mestres, junt amb Pere Pruna i Joaquim Mir—, al passeig de Gràcia de Barcelona. Allà s’empelta d’un vincle ferotge —Vivian Gornick també s’hi hauria entès— amb els objectes i amb la pintura. I d’allà surt a voltar món i a sumar, a la col·lecció heretada de Pellicer (variada i heterodoxa), materials arreplegats a Bèlgica, el Brasil o Mèxic o a ciutats com Londres i Praga.

La textura que s’imposa a la mostra és enormement vitalista. I arriba al punt àlgid de convocar un gabinet de curiositats: violins i gàbies, un esquelet batejat com a Mr. Titi, paraigües i barrets, telèfons i vestits de tauromàquia que ha anat aplegant i... alehop, que fan el salt als seus quadres. Joan Abelló, un dels més destacats paisatgistes catalans de la segona meitat del segle XX, exercita una curiositat tan oberta que el porta a tenir una gens menyspreable quantitat de peces de Dau al Set.

De la casa de Pellicer, on s’hi està tretze anys, diu que “respirava un aire nostàlgic, d’abandó conscient... gairebé dolorosament assolit”. Ho escriu a L’hora del te, un llibre que conté algunes perles que el fan desitjable de trobar més enllà de quatre biblioteques. Potser és aquesta nostàlgia inatrapable la que m’acompanya a la sortida de l’exposició. Però com que el pintor ens ha burxat amb ganes la curiositat, és una nostàlgia d’un batec enèrgic.