Els premis i el sistema literari català: Que sembli un accident
El sistema reparteix entre un univers de potencials escriptors en català de deu milions de persones —sent ingènuament optimistes— al voltant de mig milió d’euros anuals en premis literaris, sense fer-ne la llista exhaustiva i bandejant certàmens menors
Corre la brama entre la lletraferidura nostrada que hi havia dos escriptors catalans que eren molt amics. Tan amics que un tenia l’encàrrec quotidià de treure a passejar el gos de l’altre. En certa ocasió, els dos amics es van trobar en bàndols oposats: un presentava una novel·la en un premi literari de moderat prestigi i l’altre formava part del jurat. Quan es va obrir la plica, el passejador es va adonar que havia premiat l’amo del gos i es va quedar tot encorregut. Es desconeix com està la salut mental d’aquest tr...
Corre la brama entre la lletraferidura nostrada que hi havia dos escriptors catalans que eren molt amics. Tan amics que un tenia l’encàrrec quotidià de treure a passejar el gos de l’altre. En certa ocasió, els dos amics es van trobar en bàndols oposats: un presentava una novel·la en un premi literari de moderat prestigi i l’altre formava part del jurat. Quan es va obrir la plica, el passejador es va adonar que havia premiat l’amo del gos i es va quedar tot encorregut. Es desconeix com està la salut mental d’aquest trio zoofílic, però —sigui la història una casualitat o una causalitat— la credibilitat literària dels dos amics ha quedat tocada.
En el jurat d’un altre premi conegudíssim, es va rebutjar tres anys seguits un autor excel·lent, un novel·lista diguem-ne tradicional, perquè el seu estil no s’acordava amb els temes i els valors que propugnava el guardó. No parlem de valors literaris, sinó sociopolítics. No feia servir el llenguatge inclusiu, no hi havia greus crisis d’identitat ni reivindicacions de gènere, ni escapades neorurals de barcelonins fastiguejats de la ciutat. Era només una bona primera novel·la que es va publicar mesos després sota el radar del sistema de premis i de la publicitat que du associada. L’escriptor, també fastiguejat però de veure el pa que s’hi dona, es va retirar de la literatura catalana. Ara és feliç (suposo).
Una editorial catalana històrica va voler crear un premi nou a obra inèdita —com si no n’hi hagués prou— per tenir contents els seus autors i tenir capacitat de maniobra per atraure’n de nous. Havia de ser un premi, a diferència dels altres, que tingués alhora prestigi i una dotació econòmica —que vol dir peles— destacada. El problema és que els escriptors en què havien pensat no tenien res preparat i el van haver de donar al primer saltataulells que van enganxar pel carrer. El llibre no se’l va llegir ningú i va passar desapercebut. Però, de fet, això és més o menys el que passa amb la majoria de novel·les premiades en aquest país.
Paguen sobretot Planeta, l’administració pública en forma d’ajuntaments i la concertada a través d’Òmnium
N’hi ha més, però tot té el mateix to de misèria entranyable i retòrica de bassa seca. Tota aquesta història petita al voltant del món literari català és recent i més o menys coneguda. És anecdotari que corre pels xats i per les converses de bar del gremi, però que no transcendeix mai, perquè més o menys tothom hi té un interès embrancat. El sistema català de premis literaris, agradi o no, és una part troncal de la cultura nacional i és, en molts aspectes, una cosa única al món. Per la confluència de dues vel·leïtats singulars: hi ha molts diners en joc i, encara més, molta mala consciència de tenir una llengua i una literatura abandonades. Els escriptors són els fills tontos i consentits d’una mare pàtria que té la sensació que no ha estat prou per ells. Una mica com Jordi Pujol amb els seus plançons.
Però, un moment, he escrit que hi ha molts diners en joc? No dec estar exagerant? Doncs no. El Sistema reparteix entre un univers de potencials escriptors en català de deu milions de persones —sent ingènuament optimistes— al voltant de mig milió d’euros anuals en premis literaris, sense fer la llista exhaustiva i bandejant certàmens menors. És pasta. Sobretot per a una professió que en aquest país és precària i de la qual pot viure gent que comptaríem amb els dits de poques mans. Les preguntes pertinents ara serien d’on surten tants diners i per què. La primera resposta no és inescrutable: paguen majoritàriament el Grup Planeta, l’administració pública en forma d’ajuntaments, i l’administració concertada en forma d’Òmnium Cultural.
Per aïllar la segona incògnita, ens hem de fixar més detingudament en Planeta. El monstre editorial dels Lara il·lustra a la perfecció la màxima de Baudelaire segons la qual la gran victòria del diable és fer-nos creure que no existeix. Potser cal recordar que el grup va crear-se amb l’entrada a Barcelona del seu fundador vestit de legionari franquista i va créixer al voltant de les seves pràctiques piratesques al Sindicato Vertical de Artes Gráficas. Un pecat original que no li va impedir d’obtenir la corresponent Creu de Sant Jordi, esclar. Gairebé un segle després, Planeta ha aconseguit blanquejar més o menys els foscos inicis i, de fet, ja no és una empresa catalana perquè va aprofitar els fets del 2017 per deslocalitzar-se. Però la seva influència en l’entramat editorial català continua sent hegemònica, amb la propietat de bona part dels segells històrics que editen al país. És una posició pròxima al monopoli,¡ que determina les quantitats inflades dels premis catalans com una mena de torna a la salvatjada que representa el premi Planeta de novel·la en castellà, el premi a obra inèdita més ben dotat del món, amb un milió d’euros.
Això, ben mirat, és una anomalia. Només el concurs d’Abu Dhabi El Poeta del Milió atorga més diners a un producte literari. En aquest cas, a un sol poema en àrab. És una espècie de hold my beer alimentat per un premi d’un milió i mig de petrodòlars, i constitueix l’única competència a la magnificència de Planeta. A molta distància hi trobaríem guardons com els de Qatar i el del xeic Zayed —tots dos en àrab i al voltant del quart de milió—, i d’altres d’espanyols com l’Alfaguara (Penguin, 175k), el Fernando Lara (Planeta, 120k), el Primavera (Planeta, 100k), el de novel·la històrica Alfonso X el Sabio (Planeta, 100k) o el mateix finalista del Planeta, que s’endú 150.000 matxacants, que diria un castís.
Els premis es donen generalment a compte dels drets d’autor i les editorials hi acostumen a perdre diners
Amb comptades excepcions —com podrien ser el Leya portuguès, l’Internacional de Dublín o el Sami Rohr de literatura jueva—, doncs, això de donar pasta gansa a un sol llibre inèdit és una excentricitat arabicohispànica, potenciada per posicions i maniobres de domini comercial fora de mercat. A la resta del món se solen premiar trajectòries d’autors, amb el Nobel de Literatura com a exemple suprem. O es prioritza el premi a obra publicada i el prestigi per sobre dels quartos. És el cas del Pulitzer, el Booker, l’Strega o el Goncourt, amb dotacions modestes en comparació amb les quantitats de què parlem. En el cas del guardó francès, no t’emportes ni un duro.
On se situaria el sistema de premis català sense la distorsió que representa haver crescut a la mateixa ciutat que Planeta? Fa de mal dir. Mirem cap a Galícia, per la cosa panibèrica. Allà, desconnectats de la lusofonia per motius merament polítics, s’hi donen molts menys premis i més modestos: el de la Crítica, el Torrente Ballester, el de la Xunta i Repsol o el Xerais no passen dels 15.000 euros. També podem anar nord enllà, a Dinamarca, perquè, al cap i a la fi, sempre m’han dit que som els danesos del sud d’Europa. En tradició literària, nombre de parlants i proteccionisme lingüístic ens hi podríem comparar. També tenen molts premis —no tants com aquí—, però trobem que els més ben pagats, com el de l’Acadèmia Danesa (40k) o el Nordic Council (50k, panescandinau), són per trajectòries d’autors. Els “normals”, com el Beatrice, el de la Crítica Danesa, el Drachmam Legatet o l’Otto Gestelt, no passen de 20.000 euros. Més que res perquè es pensa que un escriptor ha de fer diners, primordialment, venent llibres.
A Catalunya no va així. Els premis es donen generalment a compte dels drets d’autor i les editorials hi acostumen a perdre. Són operacions comercials en el millor dels casos, o patriòtiques en el pitjor. El Grup Planeta, en la seva reproducció a petita escala del sistema espanyol, s’ho pot permetre. Reparteix 60k pel Ramon Llull, 40k pel Proa i 10k pel Josep Pla. Col·labora amb els ajuntaments de Girona, Gandia, el BBVA o Andorra per atorgar el Prudenci Bertrana, el Joanot Martorell, el Sant Joan i el Carlemany. 100.000 pàfies més. És a dir, quincalla per als indígenes de la colònia que han suportat una de les maquinàries editorials més grans del món, com una espècie de consolació. Tanmateix, el catalanwashing no ha estat impediment perquè anés reduint la dotació dels seus premis en català mentre el premi Planeta creixia fins al milió d’euros. I, d’altra banda, aquestes xifres no homologables a l’espai Schengen han propiciat la igualació dels premis a l’alça de la (poca) competència, en una guerra freda governada pel “no serem menys”. Així s’explica que el Sant Jordi d’Òmnium pagui el mateix que el Llull o que premis com el Pin i Soler de Tarragona (on l’editorial Angle ha volgut canviar la manera com es fan les coses) o el recent Santa Eulàlia de Barcelona —amb dotació pública— s’enfilin per sobre dels 20k. No ens hi posem pas per poc.
La literatura catalana més promocionada i llegida rarament és la millor que es genera al país
Aquest sistema adulterat provoca perversions, naturalment. La principal és que la literatura catalana més promocionada i llegida rarament és la millor que es genera al país. L’altra, subsidiària, és que l’escriptor català no pot viure d’escriure i s’ha d’apuntar a la cacera de premis. Aquí hi entra el factor jurats. Pregunto a Pau Vidal, amb dilatada experiència en aquesta funció, que no fa massa ha sortit del jurat del prestigiós Documenta per divergències de criteri. Com tots els implicats amb un mínim d’honestedat, entén que no té res a veure el premi a obra inèdita i el d’obra publicada, com és lògic, i també té clar que a mesura que la dotació puja el premi s’embruta. S’ha normalitzat —i no és gaire normal— que en els jurats hi hagi membres de les editorials i dels ajuntaments de torn, que és l’eina que es fa servir per “encaminar” els guanyadors i mantenir el control comercial.
Vidal també em fa conèixer la figura del “jurat entusiasta”, que sol ser algú col·locat estratègicament pels pagadors per arrossegar les voluntats de la resta. Se’n surt més del que sembla. També em confessa que, com en el cas dels crítics, la influència dels jurats en la salut literària —és a dir, que els reconeixements tendeixin a anar als millors escriptors— està en hores baixes: molta gent continua als jurats només perquè s’ho passen bé en les deliberacions. Les misèries que cobren per llegir cinquanta novel·les d’aspirants tampoc ajuden gaire. Darrerament, també s’han declarat alguns premis deserts (Documenta, Anagrama, Reus, Sant Joan) i, contràriament a la meva intuïció, això no és per estalviar-se quartos. A les editorials no els agrada gens tenir aquests forats al palmarès i és un problema de màrqueting. Segons Vidal, els motius són més greus: s’adverteix una davallada de qualitat o, el que és pitjor, no s’aprecien manuscrits que s’adeqüin als temes i el llenguatge que les editorials volen promocionar.
En un ja mític article del 2019, el pensador parisenc Abel Cutillas observava un canvi de tendència en els destinataris dels premis. Afirmava que la literatura “literària” guanyava terreny a la literatura “comercial” i que als escriptors compromesos amb la qualitat se’ls obria una via. Quatre anys després, la profecia no s’ha acabat de complir i el sistema ha trobat mecanismes per continuar portant l’aigua al seu molí i fent guanyar qui vol i necessita. Segons la crítica i també jurat en premis Marina Porras, si la tendència assenyalada per Cutillas no s’aferma és perquè tothom s’ha venut al sistema establert sense contemplacions. També defensa la tasca honesta dels jurats i en relativitza l’eventual manipulació: en el seu cas, l’únic cop que va detectar males pràctiques de l’editor va plegar.
Hi ha qui, naturalment, no està d’acord amb aquesta panoràmica i defensa la bondat d’aquest mecanisme cultural. És el cas d’Emili Rosales, el director editorial del Grup 62 (integrat a Planeta), que posa com a exemple les últimes obres de Francesc Serés, Maria Barbal i Empar Moliner, guanyadors recents de premis del grup a obra inèdita i posteriorment reconeguts per crítica i públic. En el fons, tot i ser dues posicions tan oposades, ves que no ens estiguin dient el mateix.