La nostàlgia en el punt de mira

Tira endavant, vola, treballa, estalvia, corre, vola. Si pares de pedalar, cauràs”. “T’has de mantenir sempre activa, si vols sobreviure. [...] Viu el present i llestos.” La primera frase és el mantra heretat de la mare que la protagonista de Contra la nostàlgia, de Maria Canelles Trabal, assumeix com a divisa de supervivència. La segona, promulgada per psiquiatres, terapeutes i pel cercle íntim de relacions, compleix la mateixa funció per a la narradora de ...

Tira endavant, vola, treballa, estalvia, corre, vola. Si pares de pedalar, cauràs”. “T’has de mantenir sempre activa, si vols sobreviure. [...] Viu el present i llestos.” La primera frase és el mantra heretat de la mare que la protagonista de Contra la nostàlgia, de Maria Canelles Trabal, assumeix com a divisa de supervivència. La segona, promulgada per psiquiatres, terapeutes i pel cercle íntim de relacions, compleix la mateixa funció per a la narradora de Solastàlgia, d’Ada Castells. Cinc mesos de diferència separen aquestes dues novel·les que posen un tipus de dolor, el del retorn i el de la Terra en vies de destrucció, en el punt de mira des del títol.

En l’obra de Canelles, una dona que viu físicament lluny de la família repassa el temps de tornar-hi en ocasió de la mort de la mare, el camí que ha hagut de fer per separar-se de la seva presència sobredimensionada i de les seves dues germanes. És també la proesa de fer dels records la matèria de l’escriptura al mateix temps que es lliura una batalla contra la nostàlgia i explicar com s’aconsegueix, al preu de què. Castells, en canvi, mesura els contorns d’aquest sentiment agut que es desperta cada vegada que es presenta una possible última vegada com a conseqüència d’una inundació de bona part dels barris de Barcelona causada per la pujada del nivell del mar. Solastàlgia és un món dividit entre “els qui no miren” i “els qui ja ens estem quedant cecs” de tant mirar el col·lapse, que comporta la consciència de les primeres renúncies urgents. En les dues, les protagonistes malden per escriure encara que sigui un fracàs constant, i aquesta és la seva arma, perquè la nostàlgia i la solastàlgia perdin l’arrel grega que les submergiria en un dolor que defugen com a condició per a la vida.

Un mes després de la publicació de Solastàlgia, Tigre de Paper ha publicat en català Les hores han perdut el rellotge. Les polítiques de la nostàlgia, un llarg assaig de Grafton Tanner, amb un marc molt sensiblement nord-americà, en què la solastàlgia —terme encunyat pel filòsof Glenn Albrecht quan estudiava les reaccions de la població indígena australiana davant de l’acció devastadora de les empreses mineres en el territori— és tractada com un tipus de nostàlgia que sobrevé sense que ningú se n’hagi anat de casa, ni ningú trobi a faltar un temps passat: “el que enyoraven era casa seva com era abans”. El motiu pot ser “la guerra, el terrorisme, la desforestació, la mineria, la ràpida transformació institucional i la gentrificació dels barris antics de les ciutats”. Tanner identifica la solastàlgia com “una emoció típica de l’antropocè”, amb potencial de resistència, que conviu amb la instrumentalització de la nostàlgia que fa el neoliberalisme quan la converteix en una indústria o en un mecanisme de desmobilització cultural i política, que, en paraules de Bifo Beraldi, “cancel·la el futur”, impedeix l’audàcia artística i presenta el capitalisme com un sistema sense alternativa. A aquesta coincidència editorial, s’hi afegeix Virus, amb la publicació de Realisme capitalista. No hi ha alternativa?, de Mark Fisher, que explora aquest fenomen.

Tanner fa un retrat de la nostàlgia des de tots els prismes per demostrar el bucle pervers que Alastair Bonnett, convocat per l’autor de l’assaig, descriu així: “El capitalisme produeix [...] nostàlgia, alhora que la nostàlgia ofereix una compensació pel —o un refugi del— capitalisme”. La nostàlgia és un sentiment que sovint deforma el passat, idealitzant-lo, traient-ne les punxes, les ombres, els mals i les injustícies; per tant, és una arma política poderosa i perillosa a parts iguals; la nostàlgia és també, com apunta Tanner, “una abstracció emocional de la seguretat física”, una idea de casa, que si es corromp, si “és envaïda per la realitat exterior, aleshores ja no queda lloc on poder tornar”.

La protagonista de Contra la nostàlgia diu: “Mai he sentit nostàlgia. No sabria on tornar”, en un viatge cap al que, sent allà on va néixer i créixer, no ha fet mai funció de casa. Per nostàlgia, diu un personatge de Tarkovski, es pot cremar la casa de l’amo que et fa ser lluny de la teva per treballar. La nostàlgia és candent: es tracta de jugar amb el foc sense cremar-s’hi, ni sols ni junts.