Cossos estranys

El febrer del 2014, davant la possibilitat del seu enderroc, escrivia en aquesta columna sobre l’edifici més antic de l’Eixample barceloní, ara batejat com La Carboneria. Avui, finalitzada la seva restauració, l’immoble ha començat a donar-se a conèixer al públic, i em duu a escriure aquestes línies. No és tant l’arquitectura moderna com el pens...

El febrer del 2014, davant la possibilitat del seu enderroc, escrivia en aquesta columna sobre l’edifici més antic de l’Eixample barceloní, ara batejat com La Carboneria. Avui, finalitzada la seva restauració, l’immoble ha començat a donar-se a conèixer al públic, i em duu a escriure aquestes línies. No és tant l’arquitectura moderna com el pensament contemporani, que afecta també l’arquitectura, el responsable de la manera d’actuar sobre un edifici antic com aquest i de la predilecció per separar i distingir les seves parts, mostrant les coses pedagògicament. Alguns cops he pensat que els arquitectes que han exercit com a professors es contaminaven per aquest fet, i molts cops l’arquitectura que practicaven ells mateixos era en realitat “una explicació”. Naturalment, això està especialment lligat a l’arquitectura moderna, que tradicionalment ha concebut les seves obres com a organismes concebuts per parts, acoblant-les conceptualment i mostrant-les com un procés. Però això resulta més complicat quan es tracta d’una obra d’arquitectura d’alguns segles enrere, penso per exemple en el Palazzo Massimo alle Colonne, a Roma, un edifici renaixentista encaixat a la ciutat, en una posició compromesa. Malgrat que puguem tractar d’explicar-lo, distingint parts i elements per “seqüenciar” la seva comprensió, no significa que el Palazzo fos concebut així, per parts; al contrari, conté alguna cosa unitària tan arrelada, que es mostra, malgrat la seva complexitat, com quelcom “d’una sola peça”.

Això ens ve al cap amb la reforma de l’edifici de La Carboneria, en el qual potser no ens fixaríem especialment, ja que no resulta “original”, ni és bonic, ni està ben encaixat a la ciutat i és un xic estrany. Però ho és, d’original. M’atreviria a dir que tractant-se d’un edifici en un xamfrà de l’Eixample no segueix el que és habitual en aquests llocs. Sembla més aviat pensat com un bloc aïllat, compacte, de planta rectangular, amb una amplada una mica superior als 20 metres del xamfrà i de 8,5 de fondària. Una construcció de cinc plantes, de murs portants i forjats de bigues de fusta i revoltons. Una façana al xamfrà de cinc ulls i dues façanes laterals de tres ulls cadascuna, resolts amb arcs de carpanell, igual que els cinc arcs de la galeria, que havia d’haver estat la façana principal. La construcció, per resumir-ho, és una cosa monolítica, sòbria, amb cert parentesc rural i sense gaires complicacions, més enllà de l’enrevessada successió de fets que van coincidir en la seva construcció, mentre es decidia el rol urbà de les vies que l’havien de cenyir.

Però la reforma actual ha introduït alguns elements i n’ha substituït d’altres, que han fet de l’edifici una suma de parts. En aquesta direcció apunta l’ambiciosa transformació del sistema d’accés a les plantes, que ha substituït el cos d’escala i la galeria, que era l’antiga forma d’accés integrada en l’edifici. Ara una escala i un ascensor externs donen accés a un conjunt duplicat de passarel·les aèries i dislocades planta a planta, introduint una construcció metàl·lica auxiliar volgudament estranya a la fàbrica existent, completada per una mena d’envestida permanent que suporta jardineres i miralls que augmentaran la lluminositat del pati. Tant és així, que resulta una forma pròxima a un “paràsit”. En les explicacions d’aquesta intervenció singular, es dediquen unes línies a parlar respectuosament dels grafitis que durant uns anys van rubricar “l’ocupació” de La Carboneria, i es deixa sentir una disculpa per haver-los retirat i, en canvi, cap mena d’interès per recuperar una forma de “decorar” la façana, com era habitual en casos similars a aquest. El grafiti més preuat no era el gran globus aerostàtic que ocupava el centre de la façana, sinó l’anterior, una mena de forma de vida vegetal-animal mutant que enfilava els seus tentacles per la façana. Doncs bé, la forma del cos construït en la reforma, de braços metàl·lics i aferrat a les galeries del pati, té certa familiaritat amb aquell paràsit que sorgia dels fonaments i contaminava la façana amb un grafiti gegant. Un cos estrany.