‘A casa teníem un himne’, de Maria Climent: La llengua del silenci

L’any 2019 Maria Climent es plantava al panorama literari del país amb Gina (L’Altra Editorial), una novel·la d’aprenentatge que ens va descobrir una veu literària genuïna, eficaç i espavilada. En aquella ocasió, l’autora d’Amposta posava la maquinària de l’autoficció al servei de la tragicomèdia. La crítica va rebre el llibre com es mereixia, amb aplaudiments. I la més afuada ja hi va saber detectar una marca de la casa: els personatges o les veus que Climent posa en dansa poden patir tot...

L’any 2019 Maria Climent es plantava al panorama literari del país amb Gina (L’Altra Editorial), una novel·la d’aprenentatge que ens va descobrir una veu literària genuïna, eficaç i espavilada. En aquella ocasió, l’autora d’Amposta posava la maquinària de l’autoficció al servei de la tragicomèdia. La crítica va rebre el llibre com es mereixia, amb aplaudiments. I la més afuada ja hi va saber detectar una marca de la casa: els personatges o les veus que Climent posa en dansa poden patir tota mena d’atrocitats quotidianes, la vida les pot posar en destrets a primer cop d’ull insuperables, i hi poden rumiar, enraonar-ne, es poden ensorrar o tirar endavant, esclar, però el lector mai no rebrà cap balinada de victimisme, ni cap lliçó moral, ni se sentirà excessivament requerit a activar la pietat amb la traumatística que se li presenta, etcètera, perquè les mateixes veus ja s’encarreguen de treure l’excés de ferro —que no d’importància.

Amb A casa teníem un himne, Maria Climent torna a visitar nusos o arquetips vitals que ja treien el cap a Gina, com ara passar revista a un tipus de vida no volguda, fer cas (contra tot) de la potència de l’amor, la idea que les coses potser no passen perquè sí, el no dit a temps i l’ambivalència de tota situació profundament tràgica, és a dir, la sensació que sempre es pot riure del mort i de qui el vetlla, sovint sense voler.

Ara tenim tres dones, una mare i dues filles que es retroben a la Toscana durant uns dies per abordar un «problema» de la filla gran, la Remei. Ernestina, la mare, fa quinze anys que hi viu, després d’abandonar el poble, Arnes, l’endemà mateix de quedar vídua. La petita, Marga, és o podria ser, si la interpretació dels universos múltiples de Hugh Everett és correcta, una versió quàntica de la Gina del títol homònim. En qualsevol cas, és el personatge més carismàtic, i això no es diu en detriment de les altres dues, que són un espectacle humà, literàriament parlant, d’una volada indiscutible.

A la novel·la també hi ha homes, s’ha de dir que molt ben esbossats, secundaris i no tan secundaris que agafen forma quan les dones en parlen, els pensen o hi interactuen. Sigui com vulgui, i a mesura que va sentint les tres dones de manera intercalada, el lector queda atrapat en les boires d’una família que es van desfent a poc a poc, a un ritme que demostra la perícia de Maria Climent per anar pelant la ceba de l’horror. A la Toscana es desvelarà un secret que sacsejarà aquest triumvirat ple de nafres, i aquests tres caràcters tan ben dibuixats hauran de reaccionar —i de quina manera.

Escrita, com Gina, amb el català ebrenc de la Terra Alta, A casa teníem un himne és una senyora novel·la. L’estil és encomiable. El grapat de girs i la profunditat de les psicologies, les vanitats i els recels es troben a l’alçada, per exemple, dels tarannàs i els fets bigarrats d’El mar, el mar, d’Iris Murdoch. La diferència, però, és que Climent no se serveix de cap ironia resseca per encarar el dolor, els mals del món: se serveix de l’humor intel·ligent i de vegades el lector se’n fa creus, d’estar llegint segons què amb un somriure. Com un diapasó, i al llarg de tot el llibre, la llengua del silenci ens anirà recordant, també, que hi ha coses que més val no dir-les, perquè així s’entenen més bé.