El bé, el mal i Melville

Els actes dels homes rarament estan presidits per una llei de validesa universal; tot ésser humà —modes i atributs diversos aplegats sota l’aspecte d’una substància suposadament única— presenta una tal complexitat de circumstàncies, caires i detalls, que resulta sorprenent la lleugeresa amb què sovint les persones jutgen els altres.

En la literatura, no sempre les coses s’han presentat amb aquesta enorme ambigüitat. Mentre els dogmes de qualsevulla religió han estat vigents en una societat, la gran complicació que reg...

Els actes dels homes rarament estan presidits per una llei de validesa universal; tot ésser humà —modes i atributs diversos aplegats sota l’aspecte d’una substància suposadament única— presenta una tal complexitat de circumstàncies, caires i detalls, que resulta sorprenent la lleugeresa amb què sovint les persones jutgen els altres.

En la literatura, no sempre les coses s’han presentat amb aquesta enorme ambigüitat. Mentre els dogmes de qualsevulla religió han estat vigents en una societat, la gran complicació que regna en la vida dels homes i del món s’ha presentat com un vidre translúcid, sense cap opacitat ni reserva. Va ser mèrit de la novel·la moderna, ja en part al Quijote, però molt més ulteriorment, en la novel·la hereva del geni de Cervantes des del segle XVIII fins als nostres dies, que aquest gènere tradicionalment proscrit per les poètiques clàssiques presentés d’una manera decidida tots els ambages, equívocs i subtileses de les vides i de la realitat.

Un dels exemples més grans sobre aquesta qüestió es troba en l’obra sencera de Herman Melville, precedit en tants sentits per la lliçó del seu mestre Nathaniel Hawthorne. No solament Moby Dick, obra major de Melville, és exponent d’aquesta manera de tractar la llei, la moral, el bé i el mal, sinó també la quasi totalitat de les seves altres novel·les i de les narracions. Entre aquestes destaca l’última que va escriure, poc abans de morir: Billy Budd, gabier, o “mariner”, segons les traduccions, una de les més grans que mai s’han escrit en llengua anglesa.

Billy Budd és un jove de cap a vint anys que és enrolat en un vaixell de guerra l’any 1797, després del motí de Nore, que va endurir severament les lleis que presidien la vida a l’armada britànica. Melville no estalvia paraules per descriure la seva bellesa, el seu natural bondadós i tranquil, i l’admiració i respecte que desperta entre els seus companys de marineria. Com també pot llegir-se a Bartleby, l’escrivent, Billy Budd és una figura pròxima a la santedat i la innocència absoluta. No discerneix amb claredat el bé i el mal; es deixa guiar per una inclinació tota natural. És un personatge que podria haver estat inspirat per l’home en estat de naturalesa tal com el presenta Rousseau.

Budd, a qui els companys anomenen “el nen bufó”, desperta una equívoca animadversió en el mestre d’armes del vaixell, Claggart, que posseeix una fermesa intel·lectual i una formació superior a les de Budd, però no coneix la transparència de caràcter d’aquest. Mogut per l’animositat, Claggart es presenta un dia al capità del vaixell, Vere —que en llatí vol dir «veritablement”—, i acusa Budd, sense cap fonament, d’instigador d’un motí. El capità, que és un emblema perfecte del caràcter glacial dels jutges i les sentències, demana un acarament entre l’acusador i l’acusat. Claggart rebla la seva calúmnia davant el capità, i aquest insta Billy Budd a defensar-se. Però “el noi bufó”, com que quequeja davant les situacions que el superen, no pot articular paraula, però, indignat amb aquella mentida, dona un cop de puny brutal a Claggart, que cau i mor.

Llavors entra en escena tota la maquinària que hem descrit a l’inici, tan pròpia de la novel·la: no és fàcil determinar on es troben el bé i el mal; Budd no tenia cap intenció de matar Claggart; el capità, que sap que la llei de l’armada obliga a penjar aquell que hagi comès un homicidi en un vaixell de guerra, considera l’afer amb els oficials; aquests, sabent la bondat natural de Budd, demanen clemència. Budd no sap com defensar-se, ni li sembla que hagi de fer-ho: com que no coneix les lleis estrictes del que està bé i el que està malament segons els codis civils i militars, calla i es resigna a la mort. La narració, com solia fer Melville, és plena de digressions sobre la moral, la llei i els procediments de la literatura.

I l’autor, per acabar de fer clar als lectors que una novel·la no jutja les coses amb la mateixa simplicitat que ho fan les lleis, escriu això a l’inici del capítol XXI: “¿Qui pot discernir, en un arc iris, on acaba el color violeta i on comença el color taronja? Sabem clarament la diferència entre aquests dos colors, però no podem especificar amb exactitud on comença l’un i acaba l’altre”.

Aquesta indeterminació en l’acte del judici moral —de vegades precipitat, de vegades conseqüència d’unes lleis que sempre resulten indòcils— és el que la novel·la dels últims tres segles ha presentat habitualment com un dels seus grans procediments i mèrits. Només per això és un gènere que convé conrear, mimar, premiar, traduir i llegir.