El debat dels mòbils: els adolescents prenen la paraula

S’ha de prohibir l’ús dels mòbils als instituts? S’està regalant el telèfon massa d’hora als adolescents? Aquest és un debat que ha entrat a l’agenda política des de començament de curs, arran de l’onada prohibidora que han protagonitzat molts centres educatius (a falta d’una normativa de la Generalitat, els centres han impulsat regulacions prò­pies) i d’una iniciativa d’unes famílies de Barce...

S’ha de prohibir l’ús dels mòbils als instituts? S’està regalant el telèfon massa d’hora als adolescents? Aquest és un debat que ha entrat a l’agenda política des de començament de curs, arran de l’onada prohibidora que han protagonitzat molts centres educatius (a falta d’una normativa de la Generalitat, els centres han impulsat regulacions prò­pies) i d’una iniciativa d’unes famílies de Barcelona —demanant endarrerir fins als 16 anys el ri­tual de lliurament del mòbil— que s’ha estès com una taca oli. Però en aquest debat, sempre vist des del punt de vista dels adults, què en pensen els adolescents?

Per donar veu als veritables protagonistes d’aquesta història, Quadern i SER Catalunya han organitzat un debat als estudis de l’emissora entre cinc adolescents d’entre 12 i 16 anys, de diferents perfils, alguns amb mòbil i d’altres (en aquesta ocasió, només una) que no. Es tracta d’alumnes d’instituts diversos, públics, concertats i també algun de màxima complexitat (que agrupa un alt volum d’alumnes amb situació de vulnerabilitat socioeconòmica). Aquí no estan identificats per no etiquetar-los i poder valorar la seva opinió independentment del perfil social.

El debat, celebrat el 13 de desembre, també va comptar amb la presència de dos experts: Héctor Gardó, director d’Equitat Gigital de la Fundació Bofill, i Marta Ollé, pedagoga, neuroeducadora i professora de la Universitat de Barcelona. Aquests professionals van poder plantejar preguntes als joves i, alhora, van exposar la seva visió sobre aquesta problemàtica. Aquest és el resum de prop de dues hores de conversa.

Els nois i noies que van protagonitzar la xerrada, com la majoria d’adolescents catalans, participen en aquest ritual no escrit de rebre el primer mòbil al voltant dels 12 anys, coincidint amb el pas iniciàtic de la primària a l’institut, en molts casos perquè l’infant canvia de centre i és quan comencen a anar i tornar sols de l’escola i els pares volen tenir-los més controlats. Segons expliquen els joves, el telèfon no era precisament una demanda seva, almenys en un primer moment. “Te’l donen perquè siguis més independent i no hagis de dependre tant dels pares”, apunta la Inés Herrera, de 15 anys. Però l’entorn i la pressió social de seguida entren en joc. “Jo pensava que el mòbil no era essencial, i que es podia viure sense, però quan tots els meus amics en tenien, llavors jo també el volia, i ara veig que sí que és més essencial, principalment per comunicar-se i saber què passa amb els teus amics, quan queden...”, explica la Lola Moral, de 13 anys. En el cas d’en Jordi Amat, que ara fa 1r d’ESO, també va poder més la pressió, i els pares, al principi reticents a donar-l’hi, finalment van haver de cedir. “Jo el demanava, tot i que no creia que fos important. Me’l van donar perquè els meus amics tenien mòbil i quedaven i parlaven, i jo em perdia coses i això em feia sentir malament”.

Inés Herrera: “Amb tants dispositius i estímuls, he perdut capacitat de concentració”

A la banda oposada hi ha l’Alexia Castro, una rara avis en aquests temps, ja que amb 16 anys encara no disposa de mòbil, però per decisió pròpia. La jove explica que, de fet, quan tenia 9 o 10 anys, sí que en volia un, però va viure “alguns problemes a classe” a causa del mòbil i això va fer que s’hi repensés. “Al final tenir mòbil era com un pes, i no volia tenir la responsabilitat per si passava alguna cosa”, explica. Tot i això, l’Alexia es confessa una amant de la tecnologia i dels dispositius, i força. Tant, que es va adonar que s’hi podra enganxar fàcilment. “Si tingués mòbil i rebés un missatge, tindria la necessitat de respondre-hi de seguida, i no volia dependre d’això”.

No tenir mòbil, però, no li ha suposat cap entrebanc a nivell social, i assegura que ha trobat la manera de comunicar-se amb les amigues, entre d’altres, a través del compte d’Instagram (en té), que s’ha instal·lat a l’ordinador i la tauleta. “És cert que potser passa alguna cosa en el meu entorn i jo no me n’assabento, però després veus que tampoc era tan essen­cial”, relativitza. Amb tot, el fet de ser una excepció li ha suposat haver de suportar molta pressió social, però no tant entre els joves de la seva edat. “Sí que en algun moment he sentit pressió, però més pels adults que em pregunten constantment si ja tinc mòbil. Les meves amigues no em pressionen, al revés, em diuen que és una sort no tenir mòbil perquè elles hi estan molt enganxades”.

Quina edat considereu adient per tenir mòbil?

Davant d’aquesta qüestió, l’opinió és unànime entre els adolescents: depèn de la maduresa de la persona, i no tant de l’edat. “Els pares han de saber quan el seu fill està preparat. No crec que tenir mòbil hagi de dependre de l’edat, sinó més de certa maduresa per fer-se responsable de tenir i utilitzar un aparell així, i això comença als 13 o 14 anys. Però dues persones poden tenir la mateixa edat i fer un ús diferent del mòbil”, defensa la Lola.

Lola Moral: “És guai sortir amb un 95% de bateria i tornar amb un 92%, vol dir que m’ho he passat bé”

Quantes hores passeu amb el mòbil?

El tipus d’ús que es fa del mòbil, així com el seu abús i les seves conseqüències, són algunes de les grans preocupacions actuals. Els joves entrevistats asseguren que bàsicament l’utilitzen per xatejar, però també per consultar les xarxes socials i veure vídeos. No tots tenen sistemes de control parental instal·lat, però asseguren que tenen aplicacions que controlen l’ús del temps, i moltes vegades s’han espantat de veure les hores que han estat amb el mòbil (no diuen quantes s’hi passen), tot i que puntualitzen que aquestes aplicacions no mesuren el temps real.

En Jordi explica que durant el dia el mira poc, només potser a la tarda i si ha acabat els deures i no té extraescolars. Però, tot i així, no s’escapa de la temptació que suposa: “Encara que no el vulgui mirar, és allà i t’atreu, és com si et cridés per agafar-lo”. Segons la Inés, el problema no és només el mòbil, sinó les pantalles. “Sí que se’n fa un ús excessiu. Jo miro xarxes socials perquè m’entretenen, i et crea una distracció i plaer fàcil”. “El mòbil em genera una distracció constant. Haig de tenir molta força de voluntat per deixar-lo i fer el que haig de fer, i al final una feina petita se’t fa una muntanya i tens la sensació de perdre molt el temps, i acaba sent frustrant. Mires un vídeo, i després un altre, respons un missatge... i així vas fent i no acabes fins que tu dius prou. El mòbil és infinit”, remata l’Aitana de Haro.

Teniu la necessitat de desconnectar i deixar el mòbil?

“Hi ha vegades que et canses del mòbil. Quan no en tenia pensava que seria una cosa que m’agradaria molt i no me’n cansaria, però a vegades el tens a la mà i no saps què fer, així que el deixo i faig una altra cosa”, explica en Jordi. Com ell, la resta de les joves del debat també valora molt aquells moments de desconnexió i de relació interpersonal. Com la Lola, que acostuma a deixar en segon terme el telèfon el cap de setmana o a l’estiu, i prefereix passar estones amb els amics. “És important conèixer persones i fer coses que et facin poder separar-te un moment de la tecnologia i viure una mica més la vida. És molt guai quedar amb algú i sortir de casa amb un 95% de bateria i tornar amb un 92%, perquè això vol dir que m’ho he passat bé, he aprofitat la tarda i no he hagut de mirar el mòbil perquè m’estava avorrint”.

Alexia Castro: “Tenir mòbil era un pes, i no volia tenir la responsabilitat per si passava alguna cosa”

Una cosa bona i una de dolenta de tenir mòbil?

Als adults, el fet de tenir mòbil els ha aportat coses positives, però també algun maldecap. Els adolescents, tot i la seva joventut i curta experiència amb aquests dispositius, també s’adonen dels seus inconvenients i avantatges. Entre aquests últims, els joves destaquen que és una forma de distracció i de plaer, però alhora una millora de la comunicació. Però especialment valoren les xarxes socials “com a forma d’aprendre coses, de donar visibilitat a certes coses...”, cita l’Aitana.

La llista d’aspectes negatius, curiosament, és més llarga. “La pèrdua de temps. Això m’angoixa. A vegades penso que no pot ser que perdi tant el temps. No tinc la capacitat de dir prou i deixar el mòbil per fer altres coses que haig de fer”, admet l’Aitana. “Hi ha més discussió amb els pares quan em diuen que haig de deixar el mòbil o em diuen que estic molt enganxada”, admet la Lola. La Inés també viu el frec a frec amb els pares: “El telèfon t’absorbeix i t’aïlla. Potser el meu pare m’està cridant des de la cuina i el sento, però no l’escolto”.

Les xarxes socials també tenen el seu costat fosc. Tot i que aquests cinc joves diuen que no han viscut en primera persona la xacra de l’assetjament, en Jordi sí apunta al fet de com les xarxes juguen contra la voluntat de la persona, com ara els reptes que es fan virals. “El pitjor és sentir-te obligat a fer una cosa que no vols fer, però ho has de fer perquè tots els teus amics ho han fet, i a vegades pot ser una cosa dolenta i tu no vols fer-ho, però per ser acceptat ho has de fer”.

La Inés, de la seva banda, obre el meló de les fake news i de l’excés d’informació que es troben i que fan difícil distingir què és veritat i què no. L’Alexia, en canvi, des de la seva posició més distant amb el mòbil, opina tot el contrari. “Les xarxes socials a mi m’han donat l’oportunitat de tenir una opinió crítica. No et creus el primer que llegeixes i llavors investigues i pots arribar a la teva pròpia conclusió”.

I quins serien els avantatges i inconvenients de no tenir mòbil? En el cas de l’Alexia, són vasos comunicants. “La part dolenta és la comunicació, potser he anat amb les meves amigues i m’ha passat alguna cosa dolenta i no he pogut avisar. Però això, en canvi, m’ha portat coses bones, com ara aprendre a resoldre problemes i espavilar-me més”.

Jordi Amat: “Encara que no vulgui mirar el mòbil, és allà i t’atreu, és com si et cridés per agafar-lo”

Els adults són exemple de comportament?

Però, què passa amb els adults? Moltes vegades s’exigeix als joves moltes coses (llegir, no cridar, no abusar del mòbil...), quan els infants no fan altra cosa que imitar comportaments d’aquells qui tenen més a prop: els pares. Aquí, les opinions no són tan homogènies. Hi ha, com la Lola, qui té una opinió més benevolent. “Els adults fan un ús una mica diferent. Hi ha pares que treballen amb el mòbil i potser et diuen que el deixis i ells l’agafen, però potser és perquè ho necessiten per feina”. En aquesta línia, en Jordi també es mostra comprensiu amb els pares, perquè pensa que realment ho fan perquè es preocupen pels fills. No obstant això, sí que pensa que de vegades els adults no són coherents. “Sí que és cert que després vas al metro i veus a tothom amb el mòbil. Jo entenc que es queixin de nosaltres, però també podrien veure el seu comportament i entendre per què nosaltres l’utilitzem”.

La Inés va un pas més enllà i considera que no es pot plantejar un debat en blanc i negre. “Quin és l’ús correcte i incorrecte del mòbil? Qui ho decideix? Els adolescents miren més el mòbil perquè és la novetat i això és una etapa. És un món nou que estem descobrint, tant adolescents com adults”.

Què penseu de prohibir el mòbil a les escoles?

Arriba el moment de reflexionar sobre si cal prohibir o no el mòbil als centres educatius, especialment en un moment en què a Catalunya s’ha obert un debat a tots els nivells per decidir el tipus de regulació. El Departament d’Educació es va comprometre a enviar als centres al gener unes instruccions generals, que passaran per prohibir els mòbils a les escoles de primària però permetre que els instituts decideixin quines normes posar —i ho hauran de fer de cara al curs vinent—, segons el seu perfil i projecte pedagògic (des de no deixar entrar el telèfon al centre, a restringir-lo o prohibir-lo al pati, però no a l’aula per aspectes educatius).

“Això de posar-lo en caixes em sembla un gra massa. De debò necessitem que ens prenguin el mòbil? A mi si em diuen que no l’agafi, no l’agafo”, reivindica la Inés. La Lola considera lògic que no es deixi fer servir el mòbil al centre, però no comparteix el fet que no li deixin portar un objecte personal. A més, creu que pot ser contraproduent. “Si el tanques en una caixa, el que fas és augmentar el desig d’agafar-lo quan acaba la classe, i estàs sis hores pensant on és el teu mòbil. Però si a mi em diuen que no el tregui, jo soc prou responsable per no treure’l”. L’Alexia també comparteix la idea que la prohibició augmenta la temptació, i recorda que a la seva escola van decidir prohibir-ne l’ús arran de trobar-se certs casos de mal ús. “Hi havia gent que es posava a gravar o a fer tiktoks en directe durant la classe”, detalla.

L’Aitana també reclama als adults un vot de confiança cap als joves. “No m’agrada que es tracti els adolescents com a inútils, com una generació perduda. Cal confiar en les generacions futures. Dir que els alumnes no faran cas i no deixaran el mòbil vol dir que no hi confies. I prohibir el mòbil és també com dir que no som capaces d’assumir les nostres responsabilitats”.

Aitana de Haro: “Prohibir el mòbil és com dir-nos que no som capaces d’assumir responsabilitats”

La pregunta dels experts

El debat arriba a la fi i és el moment en què la Marta Ollé i l’Héctor Gardó, que han seguit les reflexions dels joves, els puguin plantejar les seves qüestions. La pedagoga els pregunta sobre quins requisits hauria de tenir un adolescent abans de tenir un mòbil. “Si sap que el que fa està bé o no”, sintetitza en Jordi. “Saber dir prou”, opina l’Alexia. “I també que sàpiga controlar les hores que usa el mòbil. Però ningú et prepara per tenir-ne un”, aporta la Lola. La Inés, en canvi, considera difícil fer una llista de condicions. “No saps com reaccionarà el teu fill, és difícil saber si està preparat o no per tenir mòbil”.

L’Héctor Gardó els planteja, per finalitzar, deixar de banda el mòbil, i els pregunta què els preocupa del sistema educatiu. La Inés té clar que hi ha altres problemes més importants que el mòbil. “No entenc que ens preocupem per si fem caixes per guardar el mòbil quan tenim altres coses que no funcionen al sistema educatiu. A mi no m’agrada que tinguem ordinador a totes les classes i que l’haguem de fer servir per a tot. M’he adonat que arran de tenir tants dispositius al voltant i tants estímuls, i de canviar el focus d’atenció tota l’estona, he perdut capacitat de concentració. Llavors, quan estic a classe o estudiant, és difícil concentrar-se més de 10 minuts en una cosa”.

El tema dels ordinadors a l’escola sembla que desperta l’interès de la resta de companys, i la conversa se centra en això. De fet, en Jordi segueix la mateixa línia que la Inés, i també diu que al seu institut no tenen llibres i treballen sempre amb tauleta. “Això afecta molts nens perquè no són capaços de concentrar-se i després els exàmens són en paper i no hi estem acostumats”. L’Aitana afegeix altres problemes que es troba amb la digitalització. “A vegades et demanen que busquis informació d’un tema a internet, però hi ha moltes pàgines i al final sempre et diuen que la que has agafat no és la bona. Amb els llibres potser era més simple, però tenies una font que era bona i no hi havia tants problemes”.

L’Alexia canvia el focus del debat i apunta cap a una de les arrels del problema del baix rendiment dels alumnes. “Crec que s’hauria d’actualitzar la forma d’ensenyar. Ens han d’ensenyar d’una manera que creï interès, especialment a l’ESO, a vegades pot ser molt pesat”. L’Aitana se suma a la reivindicació: “El fet que les assignatures no generin interès als alumnes em sembla molt preocupant. I també explica molts problemes, com els resultats acadèmics o els conflictes a l’aula”.

Abans de finalitzar, l’Aitana demana un minut per a una última reflexió. “També és preocupant el català. Hi ha moltes classes que no es fan en català. Una cosa és que el professor es dirigeixi en castellà si ha de resoldre un dubte, però fer tota la classe en castellà? Després com volen que parlem en català?”, etziba.

Després de dues hores, s’acaba un debat enriquidor on els adolescents han demostrat que tenen molt a dir, que se’ls ha d’escoltar i, especialment, que s’ha de confiar en ells i deixar-los créixer i aprendre dels errors. Potser s’equivocaran, però qui no s’equivoca?

Héctor Gardó, director d’Equitat digital de la Fundació Bofill

Aquest politòleg expert en temes d’educació celebra que Catalunya aposti per donar unes orientacions generals als centres educatius sobre l’ús dels mòbils per després deixar cert marge perquè aquests en concretin les normes d’ús.

S’ha introduir l’alfabetització sobre la tecnologia a les escoles. Això no vol dir passar més hores amb pantalles, sinó que els alumnes siguin competents i estiguin més segurs en un món que és inevitablement digital.

S’ha entès l’educació digital com una introducció massiva de tecnologia a les aules, però això és un error, la digitalització educativa ha estat massa ràpida, amb uns propòsits pedagògics molt febles i poca maduresa.

Els mòbils o internet són eines poderoses que hem de domesticar, no prohibir. No podem tenir menors en espais desprotegits i sense normes. Cal crear una internet segura, via legislació.

La bretxa digital real és que els infants de famílies més vulnerables consumeixen més continguts i de més risc, i que estan més sols.

Per deixar el mòbil s’han d’oferir alternatives de qualitat, com parlar, anar a un museu, fer coses interessants... perquè si l’alternativa és mirar al sostre o no parlar amb els amics, tenim la batalla perduda. I això vol dir dedicar temps de qualitat als fills. Però això requereix diners i genera una nova bretxa.

La tecnologia cada cop és més sofisticada. Abans ens distrèiem tirant pedres, després amb la ràdio o la televisió, ara amb els mòbils i més endavant tindrem un dispositiu incorporat al cervell. Cada cop es fa més difícil escapar i desconnectar.

Prohibint el mòbil els adolescents se senten infantilitzats, poc empoderats i poc valorats.

Marta Ollé, pedagoga

Aquesta neuroeducadora i professora de la Universitat de Barcelona no considera que el mòbil sigui la causa d’un dèficit en la capacitat de concentració dels infants, ja que sempre hi ha hagut i hi haurà elements de distracció, i la tecnologia n’és un altre. En canvi, la persona és capaç de concentrar-se quan una cosa l’atrau i li interessa.

Cal fer una educació digital des de l’escola, incloent el pensament crític, per fer que els estudiants siguin capaços de veure si la informació que tenen al davant és veraç.

L’ús dels dispositius fa que tinguem més ganes de procrastinar, de deixar el que estem fent i fer una altra cosa. El cervell busca felicitat, així que mirem i mirem vídeos que ens generin dopamina, i això fa que el temps d’exposició a la pantalla s’allargui.

Els estudis alerten que un excés d’ús de les pantalles en infants de zero a tres anys provoca problemes en la parla i en la relació amb altres infants.

Hi ha dos moments en què el mòbil hauria d’estar prohibit, i de fet és just llavors que l’anem a buscar: el moment d’avorriment i el moment d’ansietat.

No és tan important definir una edat per tenir mòbil, sinó unes condicions a complir. Ara hi ha molts adolescents amb problemes d’autoestima, i si els donem accés a les xarxes socials, això és una bomba.

Prohibir és molt sucós, i més en adolescents, que el que volen és traspassar límits. La prohibició mai és una opció amb un adolescent.

Tant a casa com a l’escola cal posar normes sobre l’ús dels mòbils, però s’ha de fer partícips els adolescents.

Dotar les aules de molta tecnologia no té sentit si no es fa amb finalitat pedagògica. Cal tenir en compte la pràctica manual.