‘Guanyaràs una mar llisa’, de Miquel Martín: La diabòlica mania de recordar

Si la Gona, l’escriptora que protagonitza i narra Guanyaràs una mar llisa, es diu com es diu és gràcies a una de les moltes rondalles i llegendes marítimes que al llarg de les generacions s’han anat desgastant i deformant “com una peça de roba que, en una família nombrosa, va passant de germà en germà”, que configuren la memòria de l’estirp a la qual pertany. Com si hagués decidit consagrar el seu temps a posar en net, amb pudor i tendresa, potser per no enganyar-se a si mateixa ni a la gent que s’estima, el món que l’ha envoltat i fet créixer —Begur i el paisatge de la...

Si la Gona, l’escriptora que protagonitza i narra Guanyaràs una mar llisa, es diu com es diu és gràcies a una de les moltes rondalles i llegendes marítimes que al llarg de les generacions s’han anat desgastant i deformant “com una peça de roba que, en una família nombrosa, va passant de germà en germà”, que configuren la memòria de l’estirp a la qual pertany. Com si hagués decidit consagrar el seu temps a posar en net, amb pudor i tendresa, potser per no enganyar-se a si mateixa ni a la gent que s’estima, el món que l’ha envoltat i fet créixer —Begur i el paisatge de la Costa Brava contemplat com si fos un hort dels cirerers—, la Gona escriu llibres com ‘Foscor’ —uns contes a la recerca de les arrels dels seus avantpassats—, ‘Pèl moixí’ —una novel·la on ja bategaven les peripècies d’un besavi seu—, ‘La doble veritat’ —on una família vol esborrar un passat dolorós, incapaç d’enfrontar-se a un present de decadència i a un futur obscur—, o ‘Pa de pessic’, un fiasco perquè els personatges es desinflaven, la narració era dispersa, i “el ritme s’estroncava”, un judici durament negatiu que el lector no comparteix perquè és impossible que la prosa de la Gona no sigui idèntica a la del seu artífex, Miquel Martín (Begur, 1969). L’autor és propietari, tal com va dir un crític del seu llibre anterior, La drecera (2020), d’”una escriptura cristal·lina i seca, a la recerca constant de la conquesta del detall, apassionada per captar el concret, i que sempre aparenta flotar a ras de terra, desproveïda de filigranes verbals, o, més ben dit, plena d’unes filigranes verbals tan ben executades que semblen d’una naturalitat radical”.

Arribats aquí, es podria creure que Guanyaràs una mar llisa és una novel·la sobre les minúcies intrínseques a l’art d’escriure. Com Flaubert, “llegeixo fragments en veu alta per comprovar-ne el ritme, la musicalitat i la puntuació”, diu la narradora; i, certament, no només admet una lectura així, sinó que fins i tot és necessària perquè el lector va presenciant de quina manera la Gona, a partir d’una nit de Sant Joan en què explica a la seva filla per què el seu besavi, un pescador que s’aventurava Mediterrani enllà a la recerca de coralls, es deia Espiridió —i que devia topar amb alguna sirena, segurament—, es documenta i investiga aquest episodi de la mítica familiar, no tant obstinada, potser, a aconseguir les dades de la veracitat històrica com a l’edificació d’una veracitat literària plausible i convincent on no ocupa un lloc menor una irònica misericòrdia cap a les relacions humanes. Paral·lelament a aquesta línia narrativa, però, i que condueix a la proesa apoteòsica de llegir el resultat de tant de desfici narratiu, una novel·la curta que la Gona titula igual que la novel·la llarga que Miquel Martín presenta al públic, Guanyaràs una mar llisa, és al mateix temps moltíssimes altres coses que encanten, diverteixen i commouen el lector: una novel·la sobre la diabòlica mania de navegar, una crònica fulgurant sobre els viatges al fons del no-res, una èpica de la Costa Brava abans que el mal i les seves urpes en destruïssin el paisatge i les seves formes de viure —sense que hi hagi cabuda per a la nostàlgia ni el sentimentalisme—, un elogi de l’antropologia com a mètode conscienciós de coneixement, un compendi sobre les transmissions orals que forgen la vitalitat i la música i les exageracions d’una tribu familiar —i el lèxic de la seva memòria—, un generós catàleg sobre les gràcies de l’amistat, un tractat minuciós sobre com s’aprèn a caminar a força de caure i tornar-se a aixecar —i de com escriure deu consistir en això—, un manifest molt sofisticat, i molt cert, sobre com escriure exaspera i dol i també sobre com consola encara més —el literat, evidentment, però sobretot el lector.

El lector de Guanyaràs una mar llisa en surt feliç, de la mateixa manera que experimenta aquesta sensació mentre dura l’experiència de benestar de les seves pàgines. Més tard, durant la postlectura, “De vegades, arrossegat per una imatge o una fressa, reviu la tempestat i el naufragi amb tanta vivor —crits, brams, udols i, de sobte, un silenci insondable— que li sembla que ha perdut el seny”. Aquest és un dels mèrits remarcables que aconsegueix Miquel Martín.