Tot el que entenem d’una ciutat com Vic
Potser la unió de Miquel Llor amb la ciutat serà relegada pel jardí i pels plats de La Ciutat dels Sants
Si dic “la ciutat dels sants” tothom pensa en Vic. I en un determinat Vic. Diferent del Vic skater i de rutes nocturnes d’Els murs invisibles de Ramon Mas. Diferent de la negra nit i l’autodestrucció de l’Òpera àcid de Miquel Creus. Ara també es pot pensar en un restaurant. O per ser precisos, en un gastrobar. Abans d’anar-hi, vam fer cap a la biblioteca Pilarín Bayés, un lloc fantàstic, que ha tingut la vista de situar-se on està situat: en un barri a l’altra banda del riu Gurri —el riu dels inconscients, que en diu l’escriptora Maria Dolors Orriols—, en un barri amb força immigració; i amb l’oficina d’atenció al ciutadà a la planta baixa. Detalls d’aquesta mena poden passar desapercebuts però, segons com, són determinants. Quan hi entrem, el petit de casa està més fascinat amb el mobiliari que amb els llibres de primeres lectures que li oferim. El mobiliari i una gran pantalla que anuncia l’oferta cultural. La pantalla ens boicoteja. De quantes coses no serem veritablement conscients, d’aquí a uns anys, sobre l’efecte de les pantalles? El petit de casa tampoc para atenció al mural de Pilarín Bayés que hi ha a la planta infantil. Ja arribarà el dia que s’hi entretindrà. En canvi, ara, amb una perspicàcia detallista fulgurant i un gest furtiu, s’apropia de la clau del calaix d’una bibliotecària.
Un cop retornada la clau, travessem el pont sobre el Gurri. En aquesta hora i dissabte de mercat és un trànsit de colors i embalums diversos. Ens instal·lem al jardí de La Ciutat dels Sants, no gaire lluny de les Adoberies, que han començat a rebre visites guiades. Però avui tenien ple. Un nou eix d’activitat s’obre pas a la ciutat, com una nova atracció. Què entenem, del que hi veiem i dels plecs anteriors que guarda? Quan les grans ciutats militen en el gran esdeveniment, en ser un mer escenari, quin paper tindran les ciutats mitjanes?
La Ciutat dels Sants és a l’antiga capella de la Casa Ricart. I els noms dels plats li fan l’ullet: habemus papas, pebrots del perdó, croquetes de sant Oriol Pistolero, beneïdes gambes a l’allet... Jocs que em fan riure mentre em llepo els dits amb una hamburguesa La Pecadora. Al jardí, veig un home desplegant el catàleg d’encants previsibles amb una dona, veig una dona que plora amb una altra dona i una altra que li explica projectes a una amiga, una família amb canalla bellugueta... Són com la ciutat: en veiem una punta, en suposem històries a partir de la cara que ens ensenyen en aquell moment. Però potser la vista l’erra i la realitat no és el que em sembla. I potser, com la biblioteca Pilarin Bayés, com la renovació de les Adoberies, el plor, la seducció, els projectes obren un canvi que ara resulta impensable. Potser la unió de Miquel Llor amb la ciutat serà relegada pel jardí i pels plats de La Ciutat dels Sants. I no, ara ja no cal que ens perdoneu els pecats.