Maria Arimany a la recerca d’un llibre generacional

Si un lector d’un futur llunyà, desconeixedor de la narrativa catalana del primer quart del segle XXI, es dediqués a fullejar l’obra literària d’una sèrie d’escriptores que podrien dir-se X, Y i Z, per exemple, no trigaria gaire a concloure que totes tres són els heterònims creats per un escriptor que no ha sabut concedir una veu prou personalitzada a cadascú. Si aquest lector del futur remot aconseguís encuriosir-se una mica amb els llibres que té oberts davant seu, la sorpresa o l’estupefacció el vencerien en adonar-se que X, Y i Z no són els heterònims de ningú, sinó que només són tres escriptores diferents, nascudes en llocs diferents, que pensen i escriuen de manera similar, com si fossin les alumnes modèliques d’una escola que no tolerés cap transgressió. Estilísticament hàbils i aplicades —la seva prosa pot assemblar-se a un jardí ben cuidat on les flors s’hi senten a gust—, no s’estan de retenir la temptació de transformar en una joguina formal qualsevol text, de la mateixa manera que les criatures es diverteixen amb qualsevol objecte. Els llibres de X, Y i Z també comparteixen uns personatges agermanats per un perfil amb bastantes concomitàncies, com si fossin especialistes a tenir idees confuses sobre tot el que els preocupa: la vida sexual els sembla un jeroglífic de signes indesxifrables o bé una malaltia d’evolució lenta, la immaduresa guia les complicacions dels seus projectes quotidians, i, en buscar l’alegria com qualsevol persona necessitada de tendresa i harmonia, la comicitat els resulta estranya.

Maria Arimany (Llerona, 1990) sembla haver après amb profit les lliçons literàries de X, Y i Z, i Al bosc s’hi ha d’arribar quan encara és fosc, un recull de deu contes que va obtenir el premi Documenta 2023, el lector d’aquell futur llunyà hi localitzarà el mateix que ja havia detectat abans en les seves precursores, com si tothom anés a la recerca de la confecció d’un llibre generacional, tot i que també podria entendre’s com el retrat d’una època o tendència literària: contes com ‘Dins meu’ o ‘Marietes de l’ull viu’ cauen en la trampa fàcil de pretendre transgredir aquella cosa tan seriosa que és la convenció literària, el primer com si fos un poema situat en un lloc inadequat —obrint el llibre—, i el segon utilitzant uns recursos —tot el relat està bastit sobre l’anàfora— que devien ser originals abans que els postmoderns els esgotessin. S’equivocaria, però, el lector que se sentís decebut d’aquests primers contactes amb Al bosc s’hi ha d’arribar quan encara és fosc i abandonés la lectura: llavors es perdria la joia de la corona, ‘La farinera borda’, una novel·la curta que ocupa gairebé la meitat del llibre i que, en un principi, la impressió que fa és la de ser un desgavell narratiu de primer ordre; miraculosament, però, la veu narradora acaba dominant el caos primigeni, un caos tan sols aparent i calculadament pensat, dosificant i ocultant les informacions principals i aconseguint que la novel·la resulti estar deliciosament desordenada i elaboradament incompleta, com si Maria Arimany busqués crear en el lector la sensació que no tan sols se li escamoteja el desenllaç, sinó també el nus. Però al lector li és igual, perquè el que no hi oculta l’autora són la ferocitat del cor, les efervescències sentimentals, la pornografia de conte de fades i la mirada esquerpa i observadora que recorre amb competència literàriament esperançadora les pàgines d’Al bosc s’hi ha d’arribar quan encara és fosc, com si al final les lliçons de X, Y i Z fossin prou fèrtils, podria pensar el lector d’aquell futur tan pròxim.