‘Acròpolis’, d’Adrià Targa: Seguint un cant molt viu

Adrià Targa (Tarragona, 1987) ha guanyat el premi dels Jocs Florals de Barcelona amb el llibre Acròpolis just quan Godall edicions s’ha començat a encarregar de la publicació d’aquest guardó. És una feliç coincidència, ja que Targa havia publicat el seu darrer poemari, Canviar de cel, en la col·lecció Cadup d’aquesta editorial i així tots dos volums se’ns presenten amb un mateix format que els unifica. Però és que aquesta unitat de disseny extern també hi és, d’una altra manera, en els continguts d’ambdós llibres: podríem dir que Acròpolis (Ac) fa un pas més cap a la intimitat i desenvolupa alguns temes que ja impregnaven Canviar de cel (Cdc).

Així, per exemple, les proses poètiques marca de la casa, que tancaven Cdc com un dietari, han passat a pintar unes visions oníriques plenes de sarcasme que trobem esparses per Ac. Així, també, l’aire de cançoneta que impregnava tota una secció de Cdc esdevé un seguit d’auques a Ac. I les rimes intrèpides segueixen a l’ordre del dia d’un llibre a l’altre: de la simpàtica consonància entre Píndar i Grindr que trobàvem a Cdc passem al mordaç ressò entre coit i Freud a Ac. O sigui: Adrià Targa ha seguit amb els seus temes però amb les armes més esmolades, i n’ha fet una major destil·lació.

Perquè Acròpolis té un aire més definitiu, com si les afirmacions fossin més segures d’elles mateixes, com si Targa s’hagués presentat a fer un examen de consciència i hi hagués volgut anar per nota. Les divagacions s’han refinat i s’han fet encara més culturals i abstractes, i això es percep en el sentit de l’autoexili (al poema ‘Bucarest’) o en la reinterpretació d’un tema que hi havia al poema ‘Tres’ de Canviar de cel i que es transforma en una meravellosa ‘Auca del paradís’ a Acròpolis. De fet, tota la càrrega de poesia clàssica que batega sempre entre les referències es fa, en aquest darrer llibre, una mica més propera, com baixada del pedestal, i hi ha una germanor amb Ovidi, una burla de Livi Andrònic o una complicitat amb Catul (el “Tam gratumst mihi” —m’és tan grat— del poema 2 del cap de files dels Poetae Noui es converteix en un “Tam gratumst tibi” —t’és tan grat— en mans del poeta de la Tàrraco suburbial).

La càrrega de poesia clàssica que batega sempre entre les referències es fa una mica més propera, com baixada del pedestal

I malgrat la quantitat ingent d’història literària, el llibre, curiosament, és molt viu. Tanta referència culta no embafa; l’autor no s’escapa cap a inabastables torres d’ivori sinó que baixa a l’arrel del desig de cultura. I també del desig carnal. I és que Acròpolis, bàsicament, té una primera part miscel·lània, un florilegi d’una època de l’autor (amb joies com ‘Ero’ o ‘Bombolla’, que ja en justificarien la compra), però es tanca amb una segona part que és un poema-flux de consciència sobre la descoberta de l’homosexualitat i la fi de la innocència a cop d’un suïcidi en la família propera. Aquest final és una peça molt delicada que barreja la realitat de l’entorn de la infància de Targa, el barri de Sant Pere i Sant Pau de Tarragona, amb una visita al British Museum, records, memòria... Aquest darrer poema va acompanyat de fotografies de racons i detalls d’aquest barri on s’amagava, inesperadament, la vocació grecoromana d’un home de clàssiques com és Targa. I ens en parla invocant el contrast entre la Tarragona Imperial turística i la barriada sense cap glamur, la distància entre el desig de la vida inte­rior i el bunyol de la realitat tangible, la sorpresa de trobar la bellesa més espaterrant de la Grècia antiga segrestada als museus de Londres. Ves per on: l’Acròpolis!

[Ara tingueu en compte que, etimològicament, la paraula acròpolis vol dir “ciutat elevada”, i que el barri de Sant Pere i Sant Pau queda enlairat (es veu tot passant per l’AP-7), a una distància prudencial del centre de Tarragona. Potser la metàfora també va per aquí.]

Finalment, cal dir que, en els poemes de Targa, sempre hi ha l’orella fina de qui té el ritme interioritzat, però que potser es deixa dur massa per aquesta fluïdesa natural. Fixeu-vos que ens condueix pels versos amb tanta naturalitat que fa que el lector s’empassi una sinèresi en la paraula “Montjuïch”, o sigui, que ens la fa llegir com si fos bisíl·laba (mun-juic). I això podria ser una crítica, però ho dic més aviat com a mostra d’unes capacitats de conducció pel vers de primera categoria.