Primavera Sound, la marató dels melòmans

I aquesta variació musical s’ha anat perfilant com un dels arguments amb què el Primavera Sound vol sobreviure al seu propi èxit projectant-se més enllà dels gustos del col·lectiu indie que el va veure néixer i que va satisfer amb la seva existència. Per exemple, la música negra cada vegada hi té més presència, tot i que aquest any ha tingut el contratemps de veure anul·lada la presència de Frank Ocean, un dels seus indiscutibles caps de cartell i mostra de musculatura econòmica d’un festival que ja ha vist estrelles de la talla de Kendrick Lamar. Com a consol, encara que sigui una compensació menor, Solange, la germana de Beyoncé, deixarà constància de la seva elegància setinada, un rhythm and blues urbà de penombra marcat per la subtilesa. Per vies similars trobem Miguel, un altre aspirant al tron del setí urbà i Sampha, un anglès que ja ha col·laborat amb Kanye West o Drake, gemmes de la música negra contemporània. Si hi sumem Run The Jewell, tindrem un quartet d’estrelles de primer nivell pel que fa a interès artístic. La paraula rimada, tot i que amb menys subtilesa i més múscul, té en Kate Tempest, Skepta i els furibunds Sleaford Mods –explicats ja en dos documentals que mostra l’evolució i el creixement del duo en popularitat proletària– altres noms destacats.

Com en tots els festivals consolidats, la memòria és bàsica al Primavera. I és que és ben sabut que a mesura que l’edat passa per l’aficionat a la música, l’obertura de mires s’imposa en els seus gustos. El jove d’ahir sent curiositat, i en el cas de no haver nascut quan Van Morrison va gravar el seu Astral weeks, o de no haver-hi parat atenció a quan va editar Days like this als noranta, és conscient del seu talent i es beneficiarà que el rondinaire de Belfast vingui amb un concert complet, res de recuperacions d’àlbums essencials per qui vol viure a destemps el que no li va tocar viure per edat. Grace Jones serà una altra recuperació, aquesta en sentit estricte, mentre que altres veterans, com Front 242 o Swans, que viuen una enèsima i valenta joventut, completen els noms destacats d’una memòria que inclou també el pop de The Zombies, el punk de Descendents o The Damned o, en clau indie, els melòdics Teenage Fanclub.

Però on el Primavera és “el puto amo” dels festivals és en l’apartat internacional del que s’anomena música indie, avui música d’aficionats que freguen els quaranta. Per a ells el festival deixa anar la seva traca amb Arcade Fire (posthippisme festiu), The XX (electrònica pop crepuscular), Bon Iver (la sorprenent barreja entre folk sensible i autotune) o The Magnetic Fields (pop confessional). Si hi afegim !!! (Chk, Chk, Chk) i la seva festa ballable i nous noms, com els d’Angel Olsen (folk-rock), Whitney (només per escoltar la delícia pop de No woman val la pena un concert), tindrem un cartell molt atractiu. Sumem-hi un fascinant viatge al Brasil amb Seu Jorge fent Bowie en tropical, i Elza Soares, una octogenària que fa un tema sobre copular, Para fuder, amb absoluta credibilitat; la presència d’Aphex Twin (al Doctor Music Festival del 1997 va contracturar les cames i el cervell del públic) o Flying Lotus com a representants de l’escena electrònica i la complicitat de rigor amb el metal amb Slayer o Gojira, a més de desenes de noms, entre els quals hi ha tota l’electrònica del Primavera Bits al seu escenari de platja, un cartell no sorprenent però sí competent. No s’ha d’oblidar que un festival no contracta qui vol, sinó qui gira i vol.