Els fans americans de Mas-Colell

Andreu Mas-Colell té fans als Estats Units. Un grup reduït però fidel. Al món de la ciència econòmica, el conseller d’Economia i Coneixement de la Generalitat és quasi un clàssic viu, un home que, si un bon dia, gràcies a Jordi Pujol, no hagués fet el salt a la política, ara potser seria premi Nobel d’Economia. El primer Nobel català.

Un d’aquests fans és Tyler Cowen. I com altres fans, necessita explicacions –una pedagogia– per entendre com aquell savi de l’economia s’ha convertit en el ‘ministre de finances’ d’un Govern que vol separar Catalunya d’Espanya. I no és fàcil explicar-ho.

Tyler Cowen és un dels economistes més influents avui al món. Cowen ha escrit llibres que agiten el debat polític i econòmic com The great stagnation (El gran estancament) o Average is over (S’ha acabat la mediocritat).

A més de ser un crac en el seu àmbit, és crític gastronòmic i col·lecciona art: la casa que té al nord de l’Estat de Virgínia sembla l’estudi d’un pintor, amb quadres per terra, obres d’art popular a les parets i un ambient bohemi que a primera vista casa malament amb la idea que ens fem d’una eminència com ell, d’un teòric adscrit al corrent llibertari –neoliberal, en diríem a Europa– de l’economia.

A més de tot això, Tyler Cowen és exalumne d’Andreu Mas-Colell: un més entre les desenes de deixebles que ha deixat per tot el món de les seves etapes a Berkeley i a Harvard. Mas-Colell va fer classe a Cowen de l’assignatura de doctorat Micro I, a Harvard. “Puc dir”, explica en un correu electrònic des de Corea, on passa uns dies, “que és un gran economista i que era un professor molt bo i popular”.

Al seu blog, Marginal Revolution, Cowen va escriure fa dos anys un article força crític amb el seu vell professor. Cowen hi deia que era “una llàstima” que el savi de Harvard volgués “destruir Espanya i Europa, i per tant poca cosa a canvi”. “No és que a Catalunya se la tracti com el Tibet”, afegia. “No tenim problemes més importants dels quals preocupar-nos? Es pensa que serien fàcils les negociacions per a la separació, especialment amb tots els acords de l’Eurozona en joc i una tradició espanyola d’enviar tropes?”. I afegia: “Esmenta [en un article] que el territori està subjecte a una ‘humiliació constant’ [en castellà a l’original] d’Espanya. Potser l’han citat malament, però pel que veig em sembla un exemple paradigmàtic de com una persona realment intel·ligent es pot veure arrossegada per arguments bastant primitius i tribals”.

Primitius i tribals? En un parell d’entrevistes recents de Cowen amb EL PAÍS –totes dues, abans del referèndum escocès del 18 de setembre–, la retòrica va ser una mica més matisada. En les dues ocasions Mas-Colell va acabar sortint a la conversa. “No vull forçar ningú a quedar-se, però em preocupa, per a mi és trist. La Gran Bretanya i Espanya són països importants i d’èxit. I si fracassen, encara que a mi em sembli bé el que la gent faci, em pregunto què més fracassarà”, va dir al maig. En la conversa següent, un parell de mesos després, va dir: “Escòcia, amb el Regne Unit. El Regne Unit, o el que en quedi, amb la UE. Catalunya i Espanya. El creixement d’un partit semifeixista a França. No pretenc predir què passarà, però quan miro tot això, com a estranger, veig massa coses dolentes, massa forces que empenyen en la direcció incorrecta”.

El món demana explicacions i aquests dies a Washington Mas-Colell n'ha donat. Mas-Colell ha viatjat a la capital dels Estats Units per participar en un fòrum organitzat pel Banc Mundial. Ha aprofitat la visita per trobar-se amb expatriats catalans i amb representants d’institucions washingtonianes. Dimecres tenia previst veure’s, entre d’altres, amb un dels ‘catalans’ de Washington més destacats de la vida política i intel·lectual de la ciutat: l’economista Arthur Brooks, president de l’American Enterprise Institute, el laboratori d’idees conservador de referència. Brooks no és estrictament català però coneix Catalunya com pocs aquí: parla català perfectament, està casat amb una catalana i de jove va viure a Barcelona, on tocava la trompa a l'orquestra Ciutat de Barcelona (coses de la vida laboral nord-americana: un músic professional pot canviar de carrera i convertir-se en un economista de primer nivell).

La idea d’una consulta s’entén millor que la de la independència, va dir dimarts a un grup del Casal Català de Washington, amb el qual es va reunir per xerrar –i després, amb un grup més reduït, per sopar– a un steakhouse, un restaurant de bistecs del centre de Washington. “En general, al món, el que més amoïna és que el conflicte entre el Govern espanyol i el català pugui ser en algun moment un factor d’inestabilitat al sud d’Europa”, respon quan li pregunten per les preocupacions dels seus interlocutors internacionals. “Això ho entenc i espero que el Govern espanyol també ho entengui”.

El col·loqui amb els catalans de Washington se centra en les últimes notícies sobre el procés: la renúncia, per part del president Artur Mas, a la consulta del 9 de novembre, i la convocatòria d’un acte de protesta el mateix dia. “Desanimar-se”, diu, “no surt al programa”.

“No sé què hi haurà el dia 9, no sé com serà”, admet en un altre moment. Serà, això sí, un acte que enviarà un missatge al món. “No ens quedarem a casa. No farem el favor al Govern espanyol de quedar-nos a casa”.

Una dona del públic li diu que ella no està gens decebuda perquè confia molt en el poble català. Però Europa la fa dubtar. Mas-Colell respon que el missatge d’Europa a Espanya és “no sigueu intransigents”, però que “per simetria i per guardar les formes”, aquest missatge també el dirigeixen al Govern català.

El conseller no ha perdut l’aire de savi despistat que gastava als anys noranta als passadissos de la Universitat Pompeu Fabra a Barcelona, on alguna vegada se l’havia vist passejar en mitjons, sense sabates. Després del col·loqui, saluda tothom, s'atura a xerrar, explica anècdotes mentre menja unes costelles de xai que reparteix un cambrer.

Mas-Colell és conseller d’Economia, però d’economia –de l’atur, del deute, del creixement– en va parlar ben poc, a la trobada amb els catalans de Washington. Només quan algú va suggerir que la Generalitat comprés una pàgina al The New York Times per explicar el procés al món, va dir: “No sobren els diners… I una pàgina al New York Times costa molts diners”.