A contracorrent

En els últims temps, algunes notícies han tornat a posar en evidència la precarietat en què viu la indústria del llibre, a tot arreu i també entre nosaltres. N’hi ha hagut de luctuoses, com la mort d’un gran editor, l’insubstituïble (i insubstituït) Jaume Vallcorba, i altres de simptomàtiques: reajustos editorials, tancament de llibreries veteranes o, darrerament, les abusives maniobres a què sotmet les editorials un gran magatzem de llibres com Amazon, que rebenta preus i maltracta o exclou les empreses que no s’avenen a les seues condicions, tal com ha denunciat davant dels tribunals europeus una editorial no precisament menuda ni fàcil de doblegar com Hachette.

El negoci del llibre, en la mesura que n’hi ha, no viu hores tan baixes com el de les cases discogràfiques, que han perdut en pocs anys dues terceres parts de les seues vendes, ni de moment albira un futur tan fosc com el de la premsa de paper, però tampoc està en disposició de disparar coets. El llasta, en primer lloc, un canvi radical dels hàbits de lectura de les generacions més joves. Aquestes, quan llegeixen res, tendeixen a afavorir els textos breus i lleugers i defugen, en canvi, els més extensos i densos, és a dir, el que denominem llibres (i que se’ls troben en paper o en format digital és, respecte a això, del tot indiferent). Són hàbits de lectura fragmentària que cal relacionar amb una expansió vertiginosa de l’oferta informativa i lúdica disponible. El llibre, com a font de plaer i de coneixement, està deixant de ser una opció a tindre en compte entre un sector d’edat que, no fa tant, era el que més llibres consumia.

Les editorials responen a aquest canvi concentrant-se en grans grups amb una oferta molt diversificada, per als quals un llibre és un producte com un altre. L’única llei és l’oferta i la demanda, i el profund compromís amb la cultura dels antics editors desapareix. És per això que figures com Jaume Vallcorba no troben substitut. D’altra banda, passa que el llibre és una mercaderia delicada i més d’un punt capritxosa (com la majoria dels lectors) i no està gens clar que els criteris que serveixen per a vendre sabates o subscripcions a Vodafone, per exemple, siguen també útils en aquesta classe de producte. De moment, els grups insisteixen en la producció massiva de novel·les, i, dins de la narrativa, aposten pels gèneres més fàcils i previsibles, o menys originals i arriscats, i aquesta inflació de best-sellers intercanviables també els passa factura. En català, que és una literatura amb una base lectora reduïda per se, el fenomen es percep amb claredat: els llibres de poesia s’han fet invisibles; els de memòries i els d’assaig, quasi també, mentre que els volums dedicats a les ciències (pures, socials o humanes, tant és), per no parlar de la filosofia, sempre àrdua, han desaparegut pràcticament dels catàlegs de les poques editorials potents que hi ha en el nostre àmbit, o, com deia Shakespeare de les frèvoles esperances humanes, “s’han esvanit dins l’aire lleu”. Si ens haguérem de guiar només per l’oferta d’aquestes editorials, caldria concloure que en català, a hores d’ara, ni el pensament ni la imaginació estan sobrevivint. L’alternativa a tan trist panorama l’encapçalaven fins ara les editorials petites, sempre més aventureres, però les pràctiques abusives i quasi monopolístiques de les grans distribuïdores poden acular-les també a la marginalitat o a l’extinció. És a dir que, en resum, tenim mala peça al teler.

Els grups insisteixen en la producció massiva de novel·les, i aposten pels gèneres més fàcils i previsibles

El panorama és ombrívol, i si el comparem amb el dels anys 80 i 90 del passat segle, absolutament decebedor, però conté excepcions d’una sorprenent vitalitat, que cal saludar amb més efusió encara precisament perquè contrasten del tot amb la tendència general. L’excepció més cridanera és la de l’editorial Adesiara, amb una oferta que em recorda els millors moments dels Breviaris publicats per la Universitat de València, però encara amb més obertura de compàs i amb més gust per les perles rares. Així, en poc més d’un any, Adesiara ha publicat, entre altres, clàssics com Les granotes d’Aristòfanes, la Vida de Dante i Petrarca de Leonardo Bruni, una encertada selecció dels Amors de Cassandra de Pierre Ronsard i una de les grans novel·les de Jane Austen, Emma, i s’ha acostat al món oriental –tan absurdament desatés entre nosaltres- amb una traducció de El jardí de les roses, l’obra mestra de Sa’di (o Saadi), que és, amb Kayyam i Hafiz, el poeta més celebrat de la literatura persa medieval. Per si això no fóra poc, l’editorial s’ha atrevit també amb un dels llibres de filosofia més peculiars, i personals, de tot el Romanticisme alemany, Clara, o sobre la vinculació de la natura amb el món dels esperits, de Friedrich von Schelling, un llibre adolorit i meravellós que és la més arravatada refutació de la mort que ha gosat confegir, fins on jo sé, un cap occidental.

I ja que parlem de llibres prodigiosos i de curiositats notables, caldria com a mínim esmentar altres llibres d’editorials valentes, com l’Ètica i educació per a governants, d’Ibn Almuqaffa -un savi persa que va morir ofegat en un pou per ordre d’un governant, el califa al-Mansur, l’educació i l’ètica del qual no eren, pel que es veu, gaire recomanables-, editat per Angle; El sopar de la cendra, de Giordano Bruno –un altre que acabà malament; pensar és perillós-, publicat per la sempre estimulant Edicions de 1984; els Principis de la consecució poètica de Friedrich Hölderlin (un dels últims llibres preparats per a la publicació per Jaume Vallcorba, a Crema) o, dins de les publicacions de la Universitat de València, L’esperit alemany en perill, d’Ernst Robert Curtius, amb un pròleg incisiu i revelador d’Antoni Martí Monterde, que és el principal especialista valencià en comparacions i desencontres literaris. Tots ells són llibres de gran categoria, i si van contra els vents que ara bufen, només és perquè poden fer disfrutar molt els bons lectors.