La Generalitat ultima la seva entrada a l’estació d’esquí de Boí Taüll

La Generalitat ultima el seu desembarcament a l'estació de Boí Taüll. Durant el dia d'avui té previst reunir-se amb representants de l'actual propietari, el grup immobiliari Nozar, per acabar de definir el model que el convertirà en l'amo de sis de les vuit instal·lacions d'esquí alpí de Catalunya. El Govern català ja controla La Molina, Vall de Núria, Espot, Port Ainé i Vallter.

L'Administració autonòmica es quedarà amb la instal·lació a canvi del crèdit de 7,5 milions d'euros concedit per l'Institut Català de Finances (ICF), mentre que els actuals propietaris continuaran com a gestors del recinte mitjançant una concessió i amb una opció de recompra, segons expliquen diferents fonts coneixedores de les negociacions.

Es tracta d'una solució intermèdia per donar estabilitat a mitjà termini a l'estació d'esquí alpí. L'operació deixa al marge els hotels que conformen el resort, que tenen tots els números per ser traspassats a la banca que va finançar la seva construcció mitjançant dacions en pagament.

El Govern català haurà d'entrar en l'accionariat malgrat que havia buscat altres alternatives per evitar-ho. En els últims anys l'Administració ha facilitat crèdits perquè la companyia pogués obrir la temporada, però en aquesta ocasió la companyia havia reclamat una solució més definitiva. Per aquest motiu s'ha negociat en els últims mesos per trobar-la, però amb una negativa de plànol del Govern: no accepta que Boí Taüll s'incorporés a la xarxa de cinc estacions que actualment gestiona Ferrocarrils de la Generalitat (FGC).

Fonts consultades per aquest diari expliquen que aquesta inclusió hauria desequilibrat la balança econòmica de la unitat de turisme i muntanya de l'operador públic de ferrocarrils, que a més de les estacions inclou alguns ferrocarrils turístics, com el cremallera de Núria o l'explotació vinculada a la muntanya de Montserrat.

Gràcies als negocis aliens a les estacions, l'àrea de Turisme de FGC va poder aconseguir una taxa de cobertura del 105% o, el que és el mateix, uns ingressos un 5% superiors a les despeses.

Com que la gestió de Boí Taüll no serà a càrrec de la Generalitat, tampoc és necessari que s'inclogui en el perímetre de FGC, que ha creat un sistema d'explotació conjunt per generar estalvi de costos i, sobretot, crear una política comercial conjunta amb la qual atreure el major nombre d'esquiadors. Aquest segon objectiu va funcionar l'any passat, en vendre una mica més de 562.000 forfaits, un 12% més que un any abans.

La temporada de Boí-Taüll també va millorar l'any passat gràcies als bons gruixos de neu que va aportar l'hivern. Va vendre 105.000 forfaits, un 20% més que en la campanya d'hivern anterior. Però es va quedar lluny dels seus objectius de 128.000. Aquest any ha començat ja a comercialitzar forfets i, segons fonts del Govern, el procés de venda d'aquests forfets hauria condicionat la fórmula d'aliança entre la Generalitat i Nozar, en la qual no es descartava un nou crèdit. No serà així tret que es produeixi una sorpresa d'última hora.

Boí Taüll va aconseguir aixecar el concurs de creditors al qual es va veure abocat en acumular uns deutes de més de 40 milions d'euros, però no ha estat capaç de complir amb el seu pla de viabilitat. No és una excepció entre les estacions d'esquí catalanes, però sí per la seva estructuració: és l'únic resort d'esquí de Catalunya, fet que hauria de permetre que els ingressos hotelers revertissin en els comptes de pèrdues i guanys de l'estació d'esquí.

Un expert en el sector de l'esquí explicava aquesta setmana que el complex té alguns problemes. Un d'ells és la distància d'almenys un quilòmetre entre els hotels i l'estació, cosa que tampoc no el fa tan atractiu per a famílies on hi ha més d'un membre que no esquia. I, a més, el seu miler de places hoteleres tampoc és suficient per rendibilitzar una estació. Un altre problema és la distància: Boí Taüll està lluny de Barcelona i no està gairé més lluny que l'estació de Baqueira-Beret, amb una oferta molt més completa.

Tot acaba convertit en una espiral: si no hi ha prou esquiadors no hi ha recursos; si no hi ha recursos no hi ha inversió; si no hi ha inversió no hi ha incentiu perquè creixi el nombre d'esquiadors. “Aquella explicació que les persones riques s'estan convertint en més riques i les pobres en més pobres funciona perfectament per a les estacions d'esquí catalanes”, assenyala l'especialista, que demana que no es reveli el seu nom.