Música & humanisme

Renunciar a una distinció important com és el Premi Nacional de Música, atorgat pel Ministeri de Cultura, com a reconeixement a més de quaranta anys de dedicació apassionada i exigent a la difusió de la música com a força i llenguatge de civilització i de convivència, ha estat un gran sacrifici, però una decisió al cap i a la fi relativament clara de prendre. Tot i que el va concedir un jurat compost en part per músics i personalitats independents, com podia acceptar-lo venint d'una institució que des de temps immemorials ha girat l'esquena als músics i especialment al patrimoni musical històric del país? Com podia callar i beneficiar-me dels 30.000 euros que l'acompanyen, sense pensar en les veus cada dia més nombroses i més desesperades de tants músics que demanen ajuda i oportunitats, i que s'han quedat sense feina davant la ràpida desaparició de festivals i reducció de programacions de concerts en auditoris de resultes de la dràstica supressió de les modestes ajudes?

La cultura, l'art, i especialment la música, són la base de l'educació que ens permet realitzar-nos personalment i, al mateix temps, estar presents com a entitat cultural en un món cada vegada més globalitzat. Estic profundament convençut que l'art és útil a la societat, que contribueix a l'educació dels joves i a elevar i a enfortir la dimensió humana i espiritual de l'ésser humà. Durant segles i fins a la Revolució Francesa, van ser majoritàriament la noblesa i l'Església les que van finançar la cultura i l'art. En temps moderns és la filantropia d'alguns rics negociants i burgesos que, per amor a les seves ciutats o països, fa possibles la construcció de museus, hospitals, estacions, esglésies, teatres d'òpera, auditoris.

En ple segle XXI el món econòmic i les grans fortunes estan totalment globalitzats, i al nostre país cal afegir que no ha existit la tradició filantròpica dels països anglosaxons i, per a més desgràcia, no tenim ni una llei de mecenatge correcta. Però el més greu és que, malgrat un extraordinari i creixent interès a tot el món per les músiques barroques, renaixentistes i medievals, a Espanya no hi ha un ple reconeixement institucional de la gran importància del nostre patrimoni musical històric. Això és degut, en gran part, a la tràgica pèrdua de memòria de la consciència musical europea que havia perdurat fins als anys cinquanta, i que encara continua vigent al nostre país, ja que el nostre repertori musical anterior al 1800 roman soterrat sota les successives capes culturals que el romanticisme i el modernisme han afegit sobre ell. El resultat d'aquesta gravíssima desatenció de la qual no hi ha una consciència clara és una imatge incompleta i distorsionada de la nostra tradició i identitat culturals, a les quals ha estat retallat un dels seus aspectes més vitals, brillants i originals.

No oblidem que les nostres orquestres simfòniques, els nostres grans cors, els nostres grans teatres d'òpera, que també pateixen les retallades, responen a un model cultural centreeuropeu especialitzat en els repertoris del segle XIX, mentre que el nostre patrimoni més universal –des de les Cantigas de Santa María d'Alfonso X el Savi fins a les ensalades de Mateo Flecha, des de les misses de Cristóbal de Morales i de Tomás Luis de Victoria fins a les nadales de Sebastián Durón, des de les èglogues de Juan del Enzina fins a les òperes de Vicente Martín i Soler–, depenen exclusivament del bon fer de la iniciativa privada. Espanya necessita un projecte cultural que rebi el suport d'una clara voluntat política que li permeti recuperar les seves principals músiques històriques, ja que representen un dels patrimonis intangibles de la humanitat més importants i més significatius per la seva especial relació històrica amb les cultures musicals del Mediterrani i del Nou Món.

“La riquesa cultural d'un país depèn no només de la importància del seu patrimoni, sinó més aviat de la seva capacitat de valorar-lo, cosa que implica un projecte, que suposa una voluntat...” Aquestes paraules, que li recordava fa exactament 10 anys (en una carta del 25 de novembre del 2004) a Carmen Calvo, ministra de Cultura del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero, continuen definint les causes essencials d'una greu situació de desinterès i ineficàcia per la nostra cultura i els seus creadors, i especialment per la música històrica i els músics que la mantenen viva. Tres paraules clau en tota política cultural: valor, projecte i voluntat. Totes qualitats que des de temps remots no formen part del quefer quotidià dels nostres màxims responsables en programar una política cultural que hauria de ser digna i generosa, i sempre vetllant que totes les classes socials puguin accedir-hi. Les causes d'aquest desinterès? Primer per ignorància, ja que no es pot valorar el que no es coneix. Segon per falta de projecte, ja que cap política cultural d'interès general pot afermar-se sense un projecte seriós. I, finalment, per falta de voluntat: sense un mínim suport institucional estable és impossible consolidar la recuperació i la difusió d'un patrimoni musical mil·lenari.

Quants espanyols han pogut alguna vegada a la vida escoltar en directe les sublims músiques de Cristóbal de Morales, Francisco Guerrero o Tomás Luis de Victoria? Potser alguns milers de privilegiats hagin pogut assistir a algun concert dels poquíssims festivals que programen aquesta mena de música. Però la immensa majoria mai podrà beneficiar-se de la fabulosa energia espiritual que transmeten la divina bellesa d'aquestes músiques. Podríem imaginar un Museu del Prado en el qual tot el patrimoni antic no fos accessible? Doncs això és el que passa amb la música, ja que la música en directe només existeix quan un cantant la canta o un músic la toca. Els músics són els veritables museus vivents de l'art musical. És gràcies a ells que podem escoltar les Cantigas de Santa María d'Alfonso X el Savi, les nadales i motets dels Segles d'Or, els tons humans i divins del barroc… Per això, és indispensable idear els mecanismes institucionals per donar als millors músics un mínim de suport institucional estable, ja que sense ells el nostre patrimoni musical continuaria dormint el trist somni de l'oblit i de la ignorància.

La ignorància i l'amnèsia són la fi de tota civilització, ja que sense educació no hi ha art i sense memòria no hi ha justícia. No podem permetre que la ignorància i la falta de consciència del valor de la cultura dels responsables de les més altes instàncies del Govern d'Espanya erosionin impunement l'ardu treball de tants músics, actors, ballarins, cineastes, escriptors i artistes plàstics que tenen el veritable estendard de la cultura i que no mereixen sens dubte el tracte que pateixen, ja que són els veritables protagonistes de la identitat cultural d'aquest país.

Podríem imaginar un Museu del Prado en el qual tot el patrimoni antic no fos accessible? Doncs això és el que passa amb la música

El meu profund desacord amb aquesta actitud i situació són l'única raó de la meva renúncia al Premi Nacional de la Música 2014, i no, com alguns han volgut fer entendre, per altres raons relacionades amb l'actual situació política a Catalunya i per associar-ho al meu clar suport al dret dels catalans de votar el proper 9 de novembre. Fa mig segle de la meva vida que viatjo amb la viola de gamba i els meus músics d'Armènia, Turquia, Israel, Marroc, Síria, Bulgària, Bòsnia, Sèrbia, del vell i del nou món, i casa meva és on es venera la música i l'amistat. Però en un món cada vegada més globalitzat, no puc oblidar-me dels meus orígens, de la meva llengua ni de la meva cultura, però això mai m'ha impedit sentir-me a casa tant a Sevilla com a París, a Basilea o a Nova York, a Toledo o a Florència. Amb la música no es pot mentir, i l'ofici de músic ens ensenya i ens obliga a escoltar, a compartir, a respectar, a dialogar, a buscar l'harmonia i, gràcies a tot això, podem establir nous ponts entre les cultures i les creences més diverses i allunyades.

Vivim en una època de crisis gravíssimes; política, econòmica, ètica, social i cultural, a conseqüència de la qual una quarta part dels espanyols està en situació de gran precarietat i més de la meitat dels nostres joves no té, ni tindrà potser, cap possibilitat d'aconseguir una feina que els asseguri una vida mínimament digna. Una crisi que ja anunciava Tomás Moro el 1516, quan deia: “Allà on tot es mesuri pels diners, no s'aconseguirà mai organitzar la justícia i la prosperitat social, tret que consideris justa una societat en la qual les millors prebendes vagin a les mans dels pitjors i que creguis perfectament feliç l'Estat on la fortuna pública sigui la presa d'un grup d'individus insaciables de plaers, mentre la majoria és devorada per la misèria” (Utopia: "Sobre la Justícia i la prosperitat social").

La premsa ens dóna a conèixer cada dia nous casos de corrupció de polítics i homes de negocis, i al mateix temps es fa pública la llista de les 100 grans fortunes d'Espanya, desvelant que aglutinen 164.424 milions d'euros, i esmentant que les seves fortunes havien augmentat en un any un 9,2%, mentre que el llindar de pobresa de la població augmenta dia a dia (només en una ciutat com Barcelona s'executen una mitjana de 22 desnonaments diaris de famílies que no arriben a poder pagar casa seva!). Això ens fa recordar que vivim en un món cruel i profundament injust, en el qual l'1% de la població té el que necessita el 99%: habitatges millors, més bona educació, més bons metges i formes de vida millors. Ara bé, com assenyala Joseph E. Stiglitz, premi Nobel d'Economia el 2001, a aquesta minoria li falta alguna cosa "que, pel que sembla, els diners no ha comprat: la consciència que el seu destí està vinculat a la manera en què viu l'altre 99 per cent. Al llarg de la història, és una cosa que aquest 1 per cent superior acaba aprenent... massa tarda".

Vivim en un món cruel i profundament injust, en el qual l'1% de la població té el que necessita el 99%: habitatges millors, més bona educació, més bons metges i formes de vida millors

Actualment, com observa amb extraordinària lucidesa Tony Judt (1948-2010), "el nostre culte contemporani a la llibertat econòmica il·limitada, combinat amb la intensificada sensació de por i inseguretat, condueixen a la reducció de les prestacions socials i a una regulació econòmica mínima… La por ressorgeix com un ingredient actiu de la vida política de les democràcies occidentals. La por del terrorisme, per descomptat; però també, i potser d'una manera fins i tot més insidiosa, la por de la incontrolable velocitat del canvi, la por de la pèrdua de la feina, la por de perdre terreny enfront d'uns altres en una distribució cada vegada més desigual dels recursos, la por de perdre el control de les circumstàncies i les rutines de la pròpia vida quotidiana. I, potser per sobre de tot, la por que ja no només no puguem dirigir la nostra vida, sinó que també hagin perdut el control els qui tenen l'autoritat en profit de forces situades més enllà del seu abast". Judt conclou defensant el lloc de la història recent en una època d'oblit: "Creiem que hem après prou del passat per saber que moltes de les velles respostes no funcionen, i pot ser que sigui cert; però en el que el passat pot ajudar-nos és a comprendre l'eterna complexitat de les preguntes».

Ens diu Elias Canetti: “Com més la població terrestre es va tornant més densa, com més la vida es torna més maquinal, menys podrem passar de la música. No és lluny el dia on ella sola podrà salvar-nos de la cenyida xarxa d'allò funcional, i és el primer deure la intel·ligència futura preservar de tota influència aquesta formidable reserva de llibertat. Ella és la història vivent de la humanitat ja que, sense ella, només tindríem parcel·les mortes”. Són tots els músics actuals els que mantenen viva aquesta història de la humanitat, ja que amb els seus cants i els seus sons, amb el seu talent i la seva sensibilitat, ens transmeten dia a dia tota la bellesa creada per tots els grans compositors del passat. Sense ells, sense l'emoció d'aquest etern renéixer, que és el miracle de l'art, dormirien el trist somni de l'oblit. Tot això explica la meva renúncia al Premi Nacional de Música 2014, convençut que aquest sacrifici serà comprès com un acte revulsiu en defensa de la dignitat dels artistes i pugui, potser, servir de reflexió per imaginar i construir un futur més esperançador per als nostres joves.

Crec, com deia Dostoievski, que la Bellesa salvarà al món, però per això és necessari poder viure amb dignitat i tenir accés a l'educació i a la cultura.