La ràdio al segle XXII

Radiobeneficència, Servei de socors, Teatre radiat, Poesia, Servei meteorològic, Masses corals... L’estand de Ràdio Barcelona de 1936 resumia amb aquests eixos els ingredients principals de l’emissora nascuda el 14 de novembre de 1924. La fotografia es pot veure des d’avui a l’exposició Aquí comença tot: Els primers anys de Ràdio Barcelona (Sala Ciutat), un passeig per alguns dels sons i dels personatges que van marcar els primers passos de la radiodifusió espanyola, des de l’estimat Miliu del ventríloc Toresky fins als redactors de La Palabra, el primer diari parlat. La commemoració del 90è aniversari ha permès recuperar bona part de la memòria sonora del país (el blog creat per a l’ocasió permet sentir àudios històrics, que van des del primer noticiari fins a Taxi Key, passant per l’“Urruti, t’estimo”), però alhora obliga a fer balanç i a diagnosticar els reptes i els horitzons de la ràdio com a mitjà.

La creativitat del dial. Fer una programació innovadora el novembre del 1924 podria semblar un pleonasme en un invent que tot just començava a bategar. Al marge de la música, omnipresent, un dels primers espais d’aquella graella van ser les Charlas femeninas, conduïdes pel protolocutor Joaquín Arrarás. La història posterior del mitjà és generosa en noms il·lustres: “Soler Serrano, Puyal, Salvador Escamilla... en el seu moment se la van jugar i van apostar per formats nous”, recorda Josep Maria Girona, actual director de SER-Cataluña i Ràdio Barcelona.

“Hem de seguir sent pioners, perquè hi ha persones en el passat que ens obliguen a seguir pensant quina ha de ser la ràdio del futur”. Un dels elements més preocupants d’aquest futur té a veure precisament amb la creativitat. “És un moment incert”, explica l’historiador i catedràtic Armand Balsebre, “perquè el prime time radiofònic encara es fonamenta en el format de la ràdio de les estrelles, i aquest format no afavoreix la creativitat sonora, tot es basa en el gènere del magazín informatiu, és a dir, en una successió d’entrevistes i tertúlies”.

El (fals) mite de la primera veu

D. G.

É s una de les cantarelles més repetides de la història: "La estación radiodifusora EAJ-1 de emisiones Radio Barcelona...". La va llegir Maria Sabaté, en efecte. Però que això la converteixi en la primera veu de la radiodifusió espanyola forma part de la llegenda. Com va demostrar Armand Balsebre i posteriorment la periodista i investigadora Sílvia Espinosa (autora de l'estudi Dones de ràdio: les primeres locutores de Catalunya, Albertí Editor), Sabaté ni era locutora ni aquelles paraules van sonar en l'emissió inaugural. Va ser "una de les pioneres, però no va ser mai locutora", explica Espinosa. Va entrar a Ràdio Barcelona procedent de l'Associació Nacional de Ràdio com a secretària del primer director, Josep Maria de Guillén. La confusió neix amb el cinquantenari de l'emissora, moment en què Sabaté va sol·licitar una pensió a través d'una carta retocada "per reivindicar la condició de primera locutora", cosa que "no s'ajusta a la realitat".

¿I quan va sonar, doncs, la cèlebre frase? "És una gravació posterior", revela Espinosa, "segurament de l'època de l'aniversari" (1974) i fa notar que es tracta "d'una veu de senyora gran, no d'una noia de 22", entre altres motius perquè "l'any 1924 no es gravava res, tot es feia en directe". De manera que la condició de primera locutora de la història de la ràdio correspon en realitat a Maria Cinta Balagué, que Espinosa defineix com la "precursora del programa magazine" i que va començar com a funcionària de l'Ajuntament (també aquí va ser la primera dona de la història del càrrec). Amb 26 anys va entrar a Ràdio Barcelona per ocupar-se de la Secció Literària Femenina amb el pseudònim de Salus i va acabar creant "un programa de ràdio àgil" fet "per dones i per a les dones".

De tot el trencaclosques inaugural falta assenyalar quina va ser l'autèntica primera veu que va sonar per la ràdio. L'honor correspon al locutor Rafael del Caño, l'home que la tarda del 14 de novembre del 1924 va cedir la paraula a l'alcalde per fer el discurs protocolari. La crònica que en feia la revista Radio Barcelona recollia el moment en aquests termes: "Por el anunciador se puso en conocimiento de los oyentes que iba a tener lugar el discurso del alcalde e inmediatamente el señor barón de Viver pronunció las siguientes palabras: 'Barceloneses: Me cabe el honor de inaugurar la primera estación radiotelefónica de esta ciudad y mis primeras palabras han de ser para transmitir un saludo a nuestro augusto Rey...". L'anunciador era Rafael del Caño, però les seves paraules, les primeres que van sonar per ràdio, no van quedar recollides. La realitat no acostuma a ser tan èpica.

Que no vivim una època propícia a l’experimentació ho confirma el flamant premi Ondas Josep Maria Martí, exdirector de Ràdio Barcelona, ara al capdavant de l’Observatori de la Ràdio de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB): “La situació econòmica fa que les empreses no arrisquin, la posició de mitjans públics i privats és molt conservadora, i això ha malmès la capacitat creativa del mitjà”. Joaquim Maria Puyal, un dels referents en l’alineació de gala de la ràdio, té clar que el mitjà no desapareixerà: “La ràdio té una gran agilitat per produir i, en principi, en té prou amb un so. El problema és que no sempre es tenen presents els paràmetres de l’ofici quan fem ràdio i no podem perdre el concepte artístic de la producció del so”. El periodista de ràdio, recorda Puyal, no hauria de descuidar “la construcció del relat sonor, allò que en escriptura seria la retòrica i l’estilística, la capacitat de fer que el discurs sigui agradable de llegir o d’escoltar”.

En part per pal·liar l’absència de nous formats, Ràdio Barcelona ha posat en marxa Ide@Ràdio, un concurs pensat per a universitaris. “És un primer pas per detectar talent futur i buscar guspires de creativitat”, explica el director de continguts de l’emissora, Jaume Serra. “És imprescindible generar un laboratori d’idees permanent amb els estudiants”. Els projectes s’hauran de defensar abans de Nadal i se n’escolliran tres “que es poden convertir en programes o en seccions de programa”. Serra també recorda que la SER “sempre ha fet planter de professionals i la història és plena de programes que neixen a Barcelona i després se’n van a l’àmbit estatal”, com prova l’èxit de Parlar per parlar, amb Gemma Nierga. En línia, aprofitant l’efemèride, aquesta temporada Ràdio Barcelona ha renovat sintonies i programes. De la graella actual, Girona destaca Espècies protegides, amb Òscar Moré, on es busca “una ràdiode 360 graus, una ràdio desacomplexada, que expliqui allò que està passant a la realitat, a Internet i, sobretot, que desdramatitzi l’actualitat”.

De la galena a l’‘smartphone’. “Cómprense galenas de alta calidad, no discuta su precio, pero ensáyelas en el receptor y escoja con paciencia la que dé mejores resultados”. L’edició fundacional de la revista Radio Barcelona celebrava la inauguració de l’emissora amb consells per a la construcció d’un bon receptor domèstic. Avui, si ens hem baixat un podcast, podem fins i tot sentir un programa a 10.000 metres d’altura i el telèfon en mode avió. Xavier Ribes, comissionat del rector per a la Societat de la Informació (UAB), està convençut que l’accés a través de dispositius mòbils pot ajudar a la ràdio: “L’emissió en directe és més romàntica, però els continguts són els mateixos. De fet, hem tornat a la immediatesa del transistor: amb el mòbil ara tothom en porta un a la butxaca”.

Els avenços tecnològics no espanten ni els teòrics ni els professionals. Girona recorda que “és un mitjà que ha tingut moltes opes hostils, però ni el vídeo va matar l’estrella de la ràdio, ni tampoc ho va fer la televisió, i de fet no hi ha cap altre mitjà que permeti seguir-lo escoltant mentre fem una altra activitat”. L’aposta de futur, la credibilitat: “La ràdio sobreviurà si és creïble, aquesta és la clau per competir amb Internet”. En el capítol tecnològic, però, la difusió de continguts no està desproveïda d’alguns problemes: “Per molt que l’emissió sigui digital”, recorda Balsebre, “la recepció sovint no reprodueix la qualitat sonora amb què s’ha fet: la fragmentació que fa l’mp3, per exemple, és com si des de la FM haguéssim tornat a l’ona mitjana”.

En el cas de l’emissió de continguts, el futur passa per una redefinició de l’ofici periodístic. Des de les trinxeres, Serra amplia el camp de visió dels nous redactors: “Ara han de pensar en l’oient de sempre, en directe, però també en els seguidors de la xarxa, en allò que es pot penjar a la web i en aquells que consumiran el producte radiofònic en diferit a través del podcast: la mateixa informació, en el món digital, ara té més sortides i més maneres de difondre-la”. Un altre dels reptes que planteja Serra és “com fem evolucionar els formats interactuant amb l’audiència i la tecnologia: vam passar de les cartes dels discos sol·licitats al contestador automàtic, després les xarxes, i ara els missatges de so via whatsapp. La sort és que la ràdio sempre s’aprofita de les noves tecnologies per adaptar-se al nou medi, tots els avenços els juga a favor”.

Un dels elements identitaris de la ràdio del nou segle és la confluència de llenguatges, però aquest és un capítol que desperta més d’una prevenció. “La ràdio no hauria de caure en la temptació de transformar-se en un mitjà més visual que sonor”, alerta Balsebre, perquè “si continua tenint la potència que té, és perquè no és visual, perquè ens aporta una sèrie d’emocions i de gratificacions comunicatives”. I Girona recorda que es tracta de “l’únic mitjà que genera imatges auditives, i això per a l’oient és molt més atractiu que veure en directe la persona”. Queda clar que la càmera web (i derivats) s’ha d’aplicar sense desvirtuar l’essència del llenguatge radiofònic: “Si per veure una imatge”, diu Girona, “la persona que hi ha davant del micròfon fa televisió, no funcionarà; la ràdio en colors no funcionarà”. Una via híbrida és el model Icat: “Va ser una referència mundial”, assenyala Ribes: “Aconseguí una aproximació diferent al mitjà, amb elements que la ràdio convencional no tenia i, a més, van saber envair les plataformes, els podies escoltar a través de la TDT, amb un descodificador interactiu, i fins i tot tenien un canal a la consola Wii”.

La ràdio ‘sui generis’. El 28 de setembre de 1964 naixia, de la mà d’Antonio Calderón, Matinal Cadena SER, antecedent remot dels actuals magazins informatius. Mig segle més tard, el format que van popularitzar Iñaki Gabilondo i Luis del Olmo continua sent hegemònic. El problema de l’star system, el model més arrelat en la història de la ràdio, és que acabi camuflant l’oferta. “Els lideratges no són dolents”, matisa Martí, “però s’ha d’evitar que aquestes marques tan potents tapin la resta de la producció”.

Un dels gèneres que històricament han funcionat més bé és l’humor, des dels anys cinquanta (amb formats com La hora de Mari Santpere) fins als primers noranta, també a Ràdio Barcelona (amb Andreu Buenafuente i la tropa d’El Terrat). Els programes humorístics es revelen, segons Ribes, com “una bona finestra per a la gent jove, i a més les seccions de bromes o d’imitacions propicien l’intercanvi a Twitter i Whatsapp”. Balsebre reconeix que els espais d’humor “van aportar a la ràdio alguns elements innovadors, i sobretot van ajudar a treure pes informatiu als magazins d’actualitat”. El problema és que “han passat 30 anys i encara no s’ha fet res de nou”.

On cal anar a buscar, doncs, els gèneres més vius? Probablement en un dels que formen part de l’ADN radiofònic des dels inicis, els dramàtics, que compten amb emissions de radioteatre des de finals dels anys vint, el Teatro del Aire d’Antonio Calderón als anys setanta, les set radionovel·les a la setmana que la SER va arribar a emetre la temporada 1965-1966, o la consolidació del quadre d’actors de Ràdio Barcelona, que, amb Armand Blanch al capdavant, fins i tot van construir un univers sonor per a nens amb els contes de Tambor. “La creativitat és barreja i és mixtificació”, recorda Balsebre, “i el gènere dramàtic és el que més bé ha sabut integrar la creativitat sonora, ja sigui en format de radionovel·la o amb audioclips que combinen l’actualitat amb la ficció”.

L’altra fórmula que ha aconseguit mantenir més oients enganxats al dial són els esports. Després d’un Barça-Còrdova en castellà el 1968, el seu debut oficial, el primer partit de Puyal en català (Barça-Las Palmas) a Ràdio Barcelona data de setembre de 1976, i ja és història de la ràdio i de la llengua (ell mateix és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans). En l’actualitat, la Transmissió d’en Puyal, a Catalunya Ràdio és un exemple d’integració de xarxes i plataformes amb un model de retransmissió tradicional. “La clau és no instal·larse en l’èxit: has de tenir una posició dinàmica, has de trobar el teu espai i connectar amb els nous públics. Hem incorporat l’àudio a la televisió; si neix Facebook, mirem de fer debat; si neix Twitter, mirem d’establir comunitat... Fa 30 anys no sabia com evolucionaria tot plegat, però la clau sempre és adaptar-se a cada nova circumstància fent atractiu allò que considerem interessant”.

En el cas de Ràdio Barcelona, Girona destaca aquesta temporada Què t’hi jugues, amb Sique Rodríguez, per la seva capacitat de “desdramatitzar les tensions esportives i per un esperit de renovació comparable a La graderia”. El lema del programa és tota una declaració de principis: “El rigor és compatible amb el riure”. Evolució de formats.

On són els oients del futur? La radiografia actual de l’audiència ofereix un aspecte preocupant pel que fa al recanvi generacional. Martí sap que el gran problema és la desconnexió: “Les edats mitjanes de la ràdio superen els 50 anys, i aquest és el gran repte, la connexió amb els nous entorns”. I reconeix que l’emissora “que ha baixat la mitjana d’edat de la ràdio convencional a Catalunya ha estat RAC1”. Es calcula que Ràdio Barcelona tenia el 1925 uns 60.000 oients, i en l’actualitat (segona onada de l’EGM 2014) el conjunt de ràdios generalistes arriba a Espanya als 25 milions d’oients, però aquí s’acaben les grans xifres. “Vivim temps d’hiperfragmentació”, creu Martí. “Ens hem d’acostumar a la fi de les audiències massives perquè la ràdio dels rànquings s’acaba, els grans mitjans es convertiran en fàbriques de producció de continguts que donaran servei a diferents mitjans especialitzats”.

Com aconseguir que els joves d’ara (els oients del futur) s’habituïn al mitjà és un dels grans cavalls de batalla. Durant molts anys la música va funcionar com a porta d’entrada per a noves generacions, amb programes icònics com el Radioscope de Salvador Escamilla, des del 1964, o més tard el Radio Young de Constantino Romero als anys setanta. Girona recorda que “els joves entraven al món de la ràdio a través de la radiofórmula, però ara la ràdio musical té molts competidors dins i fora del mitjà, l’accés a la música és molt divers”. Les xarxes i les aplicacions poden revelar-se útils per captar nous públics, encara que canviïn les formes de consum. Ribes, que va participar en l’estudi La crisi del consum radiofònic juvenil a Catalunya (2010), explica que “en realitat els joves sí que escolten la ràdio, però es tracta d’un consum en espais molt curts. La seva atenció és més dispersa; per tant, si els podem oferir continguts encapsulats de tres o cinc minuts, millor que tot un programa de 60”.

La ràdio després de la crisi. Públiques o privades, un dels grans reptes (de present i de futur) que han d’afrontar les ràdios va lligat al model d’explotació i a la crisi dels anunciants. “La ràdio a Espanya sempre ha estat un mitjà molt atomitzat”, alerta Balsebre, “hi ha més de 4.000 emissores, entre legals i alegals, i això dóna una capacitat d’absorció limitada del mercat publicitari: els grans anunciants no poden sostenir el model”. Un altre problema té a veure amb l’star system: “El format presentadors-estrelles ha d’extingir-se si la ràdio vol sobreviure com a banda sonora de referència. Després de la crisi econòmica, no es poden mantenir uns sous tan elevats, perquè no es pot sobreviure a base de reduir plantilla i costos”. Si vol ser rendible, remata Balsebre, “la ràdio s’ha de reivindicar com el que ha estat sempre, un mitjà econòmicament auster però de gran potència comunicativa”.

Un altre dels problemes és el model de negoci de la ràdio 2.0. Ribes adverteix que “les emissores no saben com recuperar els diners que costa una aplicació a Internet més enllà de vendre imatge i de posicionar-la com una emissora tecnològica i avançada”. A hores d’ara es perfila com “un dels grans reptes de la ràdio, perquè amb la mateixa gent s’ha de cobrir la funció hertziana i la digital, i la paradoxa és que, com més audiència tens online, més flux de dades s’ha de pagar”. L’ingrés de la ràdio en el món digital, amb webs i aplicacions i arxius sonors penjats al núvol, és imprescindible, però és lluny de ser barat. Però, fins ara, mai hi ha hagut repte que la ràdio no hagi superat. I van 90 anys...