Les finestres de Barbarella

Hi va haver un temps, entre els anys cinquanta i setanta, durant el qual una confluència de fenòmens artístics i sociopolítics va convertir les ciutats europees en camp d'experimentació de l'anomenat brutalisme arquitectònic, l'estil que va donar protagonisme al formigó com a vehicle expressiu de la modernitat, la prosperitat i l'igualitarisme de la postguerra. Derivat de les propostes de Le Corbusier i del funcionalisme, el brutalisme es va prodigar amb obres eloqüents, envoltants i, en general, molt discutides. A Barcelona, aquesta conjunció planetària va comptar amb un element distorsionador: l'inefable alcalde Porcioles. Com a regidor de Barcelona entre el 1958 i el 1973, va donar carta blanca al desenvolupisme i a ell se li atribueixen moltes de les pífies urbanes de Barcelona en l'època de Franco.

Paral·lelament al brutalisme, els ressons futuristes dels moviments Archigram i metabolista i la renovació formal de les escoles locals ens han llegat una bona col·lecció d'edificis que, vistos ara, resulten tan experimentals, tan tremends o tan vintage que, simplement, fascinen. Com sol passar en aquests casos, no hi són tots els que són, però sí que són tots els que hi són.

PRECURSORS

Edifici d'habitatges

Oriol Bohigas, Josep Martorell i David MacKay (1959-1966). Avinguda Meridiana, 312.

Celebrat com un exercici rupturista pel que fa a la tradició franquista d'habitatge social, el bloc de cases de Bohigas és una enorme paret fractal que s'alça audaçment en la dura avinguda Meridiana. Dissenyat amb criteris moderns pel que fa a la insolació –totes les finestres miren al sud–, concentrar-se en el mar de taulells i vidre de la seva façana facetada és un exercici visual estimulant.

Palau Municipal d'Esports

Josep Soteras Mauri, Lorenzo García-Barbón, Frederic Floch (1953-1955). Guàrdia Urbana, s/n.

Aquest pavelló dels esports es va construir per celebrar els II Jocs del Mediterrani del 1955. De marcada estètica franquista, és una oda a les possibilitats plàstiques del ciment. Cal destacar la utilització de vuit arcs de formigó armat immensos que articulen el cobriment de l'edifici i la contradicció de les seves formes, que juguen alternativament amb la corba i l'angle recte.

IE-IE

Edifici d'apartaments València

Mario Catalán (1974). València, 384.

Si l'astronauta més sexy de l'univers –Barbarella, Jane Fonda a la pel·lícula del 1968 basada en el còmic del francès Jean-Claude Forest– visqués a Barcelona, ho faria sense cap mena de dubtes en aquest bloc d'apartaments. El regust espacial, les finestres, que funcionen com a cilindres incrustats en un plànol rectangular, i la foscor deliberada de la façana de formigó no deixen, per bé o per mal, indiferent ningú. La seva heterodòxia recorda llunyanament una obra mestra del moviment metabolista japonès, la toquiota Torre Càpsula Nakagin, de Kisho Kurokawa (1970-1972).

Torre Autopistes Acesa

Claudio Carmona (1963-1967). Plaça Gal·la Placídia, 1-3.

És una de les icones pop de la ciutat. Injuriada amb massa severitat, es troba a la confluència de dos carrers d'importància econòmica de Barcelona: la Via Augusta i la Travessera de Gràcia. La seva gelosia metàl·lica té un meravellós regust sixty que li atorga una modernitat molt pròpia de l'època. La ciutat arribava tard a l'international style i a assemblar-se a Manhattan, però alguna cosa en va quedar.

Illa Seida

Francesc Mitjans (1955-1967). Avinguda de Sarrià, 130-152.

Notable exercici de geometria maquinista, l'illa Seida està adossada a una gasolinera d'estètica nord-americana. La seva façana sud és una pantalla de peces del Tetris, amb pilones molt estilitzades i unes balconades de rítmica horitzontal aclaparadora. El paral·lelepípede imposa la seva presència a l'avinguda de Sarrià, marcant l'entrada a aquest món silenciós de blocs enjardinats que és la zona alta de la ciutat. Amb un altre acabat, però amb un esperit similar, es pot veure l'edifici d'habitatges de Francisco-Juan Barba (1959-1964) a la ronda del General Mitre, 1-13, 19-25.

Edifici d'oficines Maria Claret

Mario Catalán (1975). Sant Antoni Maria Claret, 112.

Lluís Permanyer, autor de La Barcelona lletja, va dedicar la portada del seu fascinant llibre a aquest edifici, però no resulta difícil dissentir-ne. El seu aspecte mutant, que recorda una caixa toràcica, les línies sinuoses i orgàniques, el tractament setinat del formigó i les rajoles de piscina de color blau cobalt són una sonora bufetada a la resta d'edificacions anodines de l'època.

BARREJA

Facultat de Ciències Econòmiques

Pedro López, Xavier Subias, Guillermo Giráldez (1964-1967). Diagonal, 690.

Un dels exemples del brutalisme més acadèmic a la ciutat és aquest complex universitari. Compost per diversos mòduls geomètrics, té tots els elements típics de l'estil: un aspecte massís i grisenc, bigues dobles a la vista, grans panells i gelosies de formigó, i revestiments de maons i taulells marrons... aquells marrons dels seixanta! I prop d'aquí, a la Travessera dels Corts, 174-200, espera un veritable Titanic del ciment, un bloc de cases amb torres d'ascensors segregades del qual Ernö Goldfinger, autor de la Trellick Tower de Londres, no podria estar més orgullós.

Torre Colom

Josep Anglada, Daniel Gelabert, Josep Ribas (1965-1971).

Sense contemplacions es va plantar aquest gratacel a les rodalies de la Rambla i l'estàtua de Colom el 1971. Amb prop de trenta plantes, és un símbol dissonant, però imprescindible, de la ciutat. La seva forma piramidal i el seu cos hexagonal superior, que funciona com una tapa de ciment expressionista, trenquen amb tot l'espai circumdant (de fet, tota la zona és plena de cacofonies constructives). És interessant situar-se just sota la seva façana per comprovar que està lleugerament corbada, igual que els pilars.

Edifici Telefónica

Francesc Mitjans (1975). Avinguda de Roma, 73-91.

La seva volumetria (convé envoltar-lo per adonar-se'n), d'agressivitat escalonada, a més d'un desús que dura ja anys, el converteixen en un dels edificis més detestats pels barcelonins. Per si fos poc, els jardins que l'envolten i els ficus que creixen a les plantes superiors fan pensar en una Barcelona postapocalíptica.

Edifici Atalaya

Federico Correa, Alfonso Milá i José Luis Sanz (1966-1970). Avinguda de Sarrià, 71.

Aquesta torre podria estar en alguna ciutat d'urbanisme de platja, però s'alça en el burgès encreuament de les avingudes Sarrià i Diagonal. La seva volumetria variable, que canvia notablement segons la perspectiva triada; la construcció en plaques de ciment blanc; les prominents balconades i una afortunada disposició pel que fa a la il·luminació solar li confereixen dignitat i, per què no dir-ho, una inusitada elegància. Fins i tot va ser premi FAD (Foment de les Arts i del Disseny) d'arquitectura el 1971.