La llei de Núñez

Encara que pugui semblar mentida, han ficat Núñez a la presó quan ja té 83 anys i semblava que tornaria a sortir-se’n, com havia fet tota la vida. A l’expresident del Barça l’han engarjolat per subornar els inspectors d’Hisenda, un delicte que avui pot semblar poca cosa tal com està el pati i que, per descomptat, l’empresari no admet haver comès de cap de les maneres. Així és que no té de què penedir-se, res d’estrany, d’altra banda, en la seva conducta vital, reflectida en una fotografia de Joan Puig en què se’l veu dins d’un jeep camí de Quatre Camins.

Assegura que l´únic que va fer fa vint anys va ser vendre dos pisos més barats que el preu de mercat a uns senyors que buscaven diners amagats en un temps en què la fortuna de Núñez y Navarro era ben visible a les cantonades de Barcelona. Un altre, en el seu cas, hauria dit que li sabia molt greu, que no volia fer-ho pas, que no n’era conscient, i a hores d’ara segurament seguiria corrent pel carrer tan fresc i tan ample com fan els estafadors de la categoria de Millet. No és el cas de Núñez, que es va eternitzar en el càrrec de tal manera que encara se sent Napoleó.

Núñez ha fet de la seva raó una veritat absoluta, fins i tot quan ha qüestionat un jutge, sense tenir en compte l’hora, el dia, l’any i les circumstàncies, segur com està que no passa el temps. No acostuma a baixar del burro, de totes les seves coses en fa una qüestió personal, i si li portes la contrària has begut oli. No s’explica, si no, que un senyor milionari, capaç d’haver sobreviscut amb grandesa a la crisi immobiliària, acabi d’entrar a la presó de bracet del seu fill, com si fossin la mateixa persona, tots dos partícips d’una manera de fer que ja no es porta.

L’empresari Núñez forma part d’una casta que tenia una ètica molt particular quan manava als anys noranta. Tot tenia un preu i, per tant, no hi havia res que no es pogués negociar, i molt més si es tractava de pagar menys calés a l’Agència Tributària. La qüestió consistia més o menys a comprar complicitats. I en el seu cas, com en el d’altres presidents de l’època, no es pot pas destriar l’empresa del club. Va exercir el poder fins a les últimes conseqüències en un anys en què es practicava la política de favors, dies en què els amos feien llistes de bons i dolents, època de reis del mambo que ara es mostren sorpresos perquè el poble els tira de tot de camí cap a la presó.

No s’hauria d’oblidar que Núñez va aconseguir que els seus propis jugadors li demanessin la dimissió públicament en l’anomenat motí de l’Hesperia, ni que un grup de socis agrupats en l’Elefant Blau li fessin una moció de censura per haver administrat el club i el calendari electoral a la seva mida, sempre avalada per un sac de vots d’uns 25.000 socis. I és que Núñez mai va ser un ingenu, sinó que sempre va saber trobar el suport necessari per governar ni que fos pel poder que tenia al Camp Nou. No s’hauria d’oblidar que Cruyff va jugar a favor seu a les eleccions de 1978 i també a les de 1988, quan Convergència li va plantar cara a través d’una candidatura avalada per Marta Ferrusola.

Les coses canvien amb el temps, i avui Cruyff i Núñez no es poden ni veure, un a cada cantó del Camp Nou, estadi governat per un president que demana integració des dels jutjats. Núñez, en canvi, va fer les paus amb José María García després d’haver-se dit el nom del porc. No ha passat el mateix amb altres periodistes. Alguns encara recorden una frase lapidària de Núñez quan va arribar a la presidència: “Alguns periodistes tindran problemes amb el seu lloc de treball si persisteixen en la seva actitud”. Ho llegeixo en la contraportada del llibre Per un Barça triomfant?, obra de Morera Falcó, el mateix que va denunciar “una cacera de bruixes oberta pel nuñisme que em va afectar de manera molt directa”.

També es va barallar amb Álex Botines, al qual va declarar persona non grata per denunciar presumptes irregularitats en el servei militar de Carrasco. Han estat molts els periodistes que l’han gaudit i més els que l’han patit, en funció de si eres o no dels seus, sotmesos sovint a xantatges emocionals: si no estàs amb mi, vas en contra meva. No acceptava que es critiqués una gestió molt personalista, i si ha perdut agressivitat amb el temps és perquè el seu personatge ha estat humanitzat per la caricatura d’Arús i els gags de Latre, que l’ha convertit en un garrepa encantador, res a veure amb el president que va dir: “Maradona costa que cada soci deixi de comprar un diari a la setmana”.

És veritat que Núñez va endreçar el club i el va fer tan ric econòmicament, patrimonialment i socialment com la seva millor empresa. No és pas l’hora, però, de fer inventari de la seva obra, ja que segurament d’aquí pots dies obtindrà el tercer grau i només haurà d’anar a la presó per dormir. Ara s’imposa recordar que, si està a la presó, és per un delicte que no prescriu amb l’edat, ni es perdona amb un parenostre. Segurament és tan injust que l’hagin tancat a la presó amb 83 anys com que no li passés res quan va subornar els inspectors d’Hisenda. No cal participar de l’apedregada ni tampoc se l’ha de beatificar. No hi ha greuges comparatius que valguin si es té en compte que hi ha gent que ja compleix o ha complert la pena pel mateix delicte i expedient, i que en el seu dia no van tenir advocats ni intermediaris que els salvessin la pell.

Núñez no acostumava a perdonar els que no es posaven de la seva part; d’aquí ve que s’entengui que no li hagin concedit l’indult ni suspès la pena. Molts es conformen que entri i surti de la presó en un tres i no res; n’hi ha prou. I amb el nom del Museu del Barça que facin el que vulguin els socis culers.