Cataluña amb enya

En totes les redaccions informatives on he treballat, en un moment o altre s’estableix una conversa –rarament deriva en discussió– sobre per què coi, en català, de Cuenca n’hem de dir Conca, que per què ho hem de traduir si allà en diuen Cuenca. Dic ara Conca però podria valer qualsevol altre topònim, especialment espanyols. A fi d’evitar enfilar-se en debats massa elaborats o filològicament estèrils, el millor és citar el nom d’alguna ciutat estrangera, com ara Tòquio, per adduir un exemple que aplaqui el conat de motí. «Si féssim Cuenca, hauríem de dir Tòquio en japonès, o Moscou en rus», els pots dir. Davant d’un argument d’un pes tal, tothom admet de dir-ne Conca.

Si féssim Cuenca, hauríem de dir Tòquio en japonès, o Moscou en rus

Anomenem topònims les paraules que es refereixen a un nom de lloc. De manera natural, la llengua genera topònims per als llocs que cauen dins del propi domini lingüístic (Olot, Figueres, Orpesa...), però també en produeix per referir llocs del món més enllà del propi domini, i és en aquest cas que els lingüistes parlem d’exònims. Conca, Tòquio i Moscou, per exemple, són exònims. En línies generals, quan fem referència a un lloc del món sempre hem d’emprar l’exònim corresponent, en cas de tenir-ne, perquè no deixen de ser paraules que la mateixa llengua ha generat, i amb elles sempre serem molt més entenedors. Nova York, Pequín, Segòvia, Londres, Berlín, Estocolm, Grècia, són les formes que hem d’usar quan ens referim a aquestes localitats, i malfieu-vos sempre d’aquells que utilitzen les versions originals si no és que hi compartiu la bona dosi de petulància («me’n vaig a Firenze, i tal...», «i jo a London!, o sigui»).

Quan fem referència a un lloc del món sempre hem d’emprar l’exònim

No cal dir que, sovint, l’existència d’exònims és atzarosa. N’hi ha o no n’hi ha, sense una norma clara que permeti una aplicació infal·lible. Còrdova sí, Jaén no. Càceres sí, Badajoz no. Zamora no, Lleó sí, i de casos així en podríem trobar més en geografies tant properes com llunyanes. Moltes ciutats espanyoles en tenen, com totes les comunitats autònomes, tret de La Rioja. També tots els països del món, però no pas totes les capitals, només les que, d’alguna manera, han generat una tradició en català que ha fet que aquests mots hi hagin arrelat, com passa amb la majoria de capitals europees. També en tenen bona part de les grans regions d’Europa, com Baviera, Bretanya, Cornualla, Llombardia o Alsàcia. Dependrà del pes que aquestes zones hagin agafat al llarg de la història perquè, des d’aquí, ens haguem fet aquell lloc una mica nostre i l’haguem adaptat a la nostra manera de dir. En canvi Liechtenstein, per molt paradís de fortunes catalanes que sigui, no ha mutat en forma pròpia.

I Catalunya no és un lloc qualsevol. Una mica també hem pintat alguna cosa des d’aquest racó de món, n’hem fet de ben grosses, i això es reflecteix, precisament, en els exònims que la resta de llengües han generat per referir-se a nosaltres. I de la mateixa manera que nosaltres emprem els termes catalans per referir-nos a ells, inversament, des d’aquestes llengües, el que han de fer és emprar els propis exònims, en tant que paraules de la seva llengua. És més, diria que no hi ha cap altra llengua al món que faci servir, per parlar de Catalunya, la forma catalana, com si aquí fóssim un Liechtenstein de pa sucat amb oli: Catalogne, Catalonia, Katalonien, Catalonien, Katalunia, Katalónia, Catalogna, Catalonha, Catalonië, Catalunha, Katalonya. I és clar, Cataluña amb enya.

Tractar una llengua amb respecte no és emprar, per quedar bé, una sèrie de mots que actuïn de consol

És conegut el debat sobre si els mitjans que escriuen en castellà han d’emprar o no el topònim català, Catalunya, o bé l’exònim propi, és a dir Cataluña, i aquest diari és un bon exemple de la tria de la segona opció. Perquè, en principi, no n’hi hauria d’haver cap altra; això no és com dir-se Josep Lluís i que et diguin José Luis. Tractar una llengua amb respecte no és emprar, per quedar bé, una sèrie de mots que actuïn de consol. Fer això ni tan sols és actuar amb deferència. És fer-ho amb condescendència. És tustar-nos una mica l’espatlla. És tractar-nos com una llengua petita. És la fiscal en cap dient que ja ha dit bon dia. Tractar l’aranès amb respecte no és escriure Valh d’Aran, sinó escriure Vall d’Aran i encaixar amb naturalitat que ells escriguin Catalonha.