Cinc veritats sobre la “mala sort” de tenir càncer

Tenir càncer és una qüestió de mala sort? La resposta curta és que sí. La llarga és també que sí, encara que potser és millor anomenar-ho atzar i és important entendre que qualsevol persona pot forçar la seva bona sort.

L'1 de gener passat es va publicar el que serà un dels estudis més polèmics de l'any per mantenir que dos terços del risc de càncer entre teixits s'explica per la “mala sort”. Va originar una forta polèmica i es va culpar els mitjans d'haver explicat malament els resultats de l'estudi. Encara més, l'estudi podia enviar al públic un missatge equivocat: té sentit deixar de fumar o portar una vida sana si al final tot depèn de la sort? Fins i tot l'ONU va desmentir les conclusions del treball i en va qüestior els mètodes. Però, hi havia part de veritat, té la sort un paper en l'aparició d'un tumor?

Sort o atzar

El 2004, l'any abans de la seva mort, el fisiòleg britànic Richard Doll va escriure: “Que un subjecte exposat [a agents cancerígens] desenvolupi o no càncer és en gran mesura una qüestió de sort”, tal com recordava David Spiegelhalter. De tots els experts en el tema, Doll era un dels menys sospitosos de menysprear les causes mediambientals del càncer, ja que va ser un dels primers que va descobrir i va alertar que el tabac provoca càncer de pulmó. Amb el seu descobriment probablement va salvar milions de vides i els seus estudis van consolidar les bases de l'epidemiologia moderna.

Igual que Doll, els autors del nou estudi tampoc són uns aventurers. Un dels dos signants és Bert Vogelstein, un gegant de la investigació en càncer i descobridor del paper dels gens supresors tumorals que, en mutar, contribueixen a desencadenar la malaltia. En el seu estudi, la mala sort va lligada al nombre de divisions cel·lulars que hi ha en els ossos, la pell i altres teixits del cos, un procés essencial per a la salut, però que comporta cert risc que es produeixin errades en la còpia de l'ADN. Com més divisions hi ha, més gran és la possibilitat que s'acumulin errors que provoquen càncer. Que hi hagi una mutació nociva és una qüestió d'atzar.

El nostre estudi emfatitza que és probable que hi hagi més tumors en el futur atribuïbles al fet que l'envelliment augmenta el nombre de divisions cel·lulars”

Casos i risc

Els resultats de l'estudi es desprenen de l'anàlisi estadística del nombre de divisions cel·lulars en 31 teixits durant una vida mitjana calculada sobre la base de dades demogràfiques dels EUA. En qualsevol cas, això no vol dir que dos terços de tots els casos de càncer siguin causats per la mala sort.

Representativitat

Dues setmanes després de la publicació de l'estudi, el braç especialitzat en càncer de l'ONU el va criticar durament en un comunicat. El treball “contradiu moltes evidències epidemiològiques” i té importants limitacions i biaixos, va dir l'IARC, poc inclinat a sortir al pas d'estudis concrets.

Una de les seves crítiques era que s'havien estudiat tipus de tumors molt poc comuns, com l'osteosarcoma o el meduloblastoma, però no els de mama o pròstata, dos dels més freqüents a tot el món. Afegia que, encara que el risc associat a l'atzar és ben conegut, en els càncers més comuns és el factor mediambiental el que juga un paper més important . “Concloure que la mala sort és la principal causa de càncer seria enganyós i podria frenar els esforços que s'estan fent per identificar les causes de la malaltia i prevenir-la”, segons Christopher Wild, director de l'IARC.

“Una altra manera de veure-ho”, han dit aquesta setmana Josep Germà, Esteve Fernández i Xavier Bosch, de l'Institut Català d'Oncologia, “és concloure que encara existeix un gran nombre de tumors en els quals les causes encara no han estat completament aclarides”. “Qui hagués dit fa 20 anys que tots els càncers de coll d'úter i el 20% dels d'orofaringe tenien un virus inductor? Per què algun dels tumors associats a la "mala sort" segons aquests autors canvien d'incidència en poblacions que emigren de continent?”, qüestionaven.

El cotxe del càncer

Vogelstein i el bioestadístic Christian Tomasetti, coautor de l'estudi, tots dos de la universitat Johns Hopkins, van intentar aclarir els resultats del seu estudi amb una analogia. “Tenir càncer pot comparar-se a tenir un accident de trànsit”, van dir. L'estat del cotxe seria comparable als defectes genètics hereditaris. L'estat de la carretera serien els factors ambientals i la longitud del trajecte, el factor “mala sort” a causa de la divisió cel·lular. Com més llarg sigui el trajecte, més possibilitats hi ha de tenir un accident i, al llarg de tota una vida de trajectes, el factor mala sort juga un paper cada vegada més gran, concretament dos terços de tot el risc. Com qualsevol altra estadística, el valor és inútil per explicar un accident concret, en el qual el pes dels tres factors seran diferents. Les estimacions de tots dos autors tampoc es poden generalitzar a tots els accidents coneguts, ja que per fer-ho, caldria tenir dades mèdiques, genètiques i d'estil de vida de tots els habitants del planeta. L'única cosa que feia el treball és estimar quantitativament un risc ben conegut i acceptat entre els científics, encara que no sempre divulgat potser per cert paternalisme.

“Sabem que la idea que un dels causants principals del càncer és un factor incontrolable per a qualsevol persona pot ser inquietant”, van reconèixer els autors. Però també deien haver rebut el suport de moltes famílies que els confessaven el seu alleujament per haver entès que no van tenir la culpa de la mort d'un ser estimat i que no hi havia res que poguessin haver fet per evitar-ho. “El nostre estudi emfatitza que és probable que hi hagi més tumors en el futur simplement atribuïbles al fet que l'envelliment augmenta el nombre de divisions cel·lulars”, afegien.

Dades

Les dades mostren que totes dues parts tenen part de raó. D'una banda, al voltant d'un 40% de tots els tumors són previsibles. Hi ha casos extrems en els quals un pot forçar fàcilment la seva bona sort, per exemple, deixant de fumar, ja que el 90% dels càncers de pulmó els causa el tabac. D'altra banda, tal com apuntaven els autors del polèmic estudi, la mortalitat per càncer a tot el món segueix en augment i haurà crescut un 45% el 2030, a causa en bona mesura de l'envelliment de la població, segons reconeix la mateixa ONU. Tornant a la metàfora, cada vegada més gent farà trajectes més llargs, per la qual cosa hi haurà més accidents.

Ara que la teoria que el càncer comença quan s'acumulen unes quantes mutacions de risc és la generalment acceptada, és “sorprenent” que menys del 20% de les persones que viuen exposades a un carcinògen acabin desenvolupant càncer, reflexionava Richard Doll en 2004. L'explicació, deia, estava en aquesta “sort”. Mala, si totes aquestes mutacions o errates a l'ADN es produeixen a la mateixa cèl·lula, i bona, si no és així. Ja llavors intuïa que aquest missatge seria polèmic: “Personalment crec que això té sentit, però aparentment, per a molta gent, no”.